Lucía Etxebarría i la foguera mediàtica

Admeto que no he vist el programa Campamento de verano de Tele 5 en el què ha participat l’escriptora Lucía Etxebarría. Diguem que la meva religió m’impedeix veure la cadena de Mediaset més de deu minuts seguits (no és snobisme. Simplement crec que els seus continguts són molt dolents). Tanmateix, he pogut llegir que l’escriptora ha participat en aquest reality per solucionar els seus problemes amb Hisenda i que, després de moltes baralles amb els seus companys, l’ha abandonat als pocs dies. Pel que sembla, guanyava més diners al programa que escrivint un llibre durant dos anys. I això ho diu una escriptora mediàtica, guanyadora entre d’altres del Premi Nadal i del Premi Planeta. Imaginem quants llibres s’han de vendre per guanyar-se la vida en el món de la literatura. No oblidem que, en moltes ocasions, les editorials paguen un ridícul 1% o 2% als autors per cada llibre venut. Calculeu vosaltres mateixos. Però no escric aquesta entrada al bloc per criticar les editorials. Només vull fer una petita reflexió sobre el món de la televisió.

Els nostres pares, els amics, l’escola i moltes altres organitzacions amb les quals ens relacionem des de petits, ens ensenyen a estimar i a ser estimats. La immensa majoria de persones amb les què entrem en contacte estableixen unes regles del joc basades en el respecte, en l’empatia i en crear amb nosaltres uns certs vincles emocionals. Ho crec amb molta fermesa. Una prova és que si això no fos així, si les relacions es mantinguessin sota l’assetjament o la violència, faria molts segles que ens hauríem devorats els uns als altres. No obstant, valors com el respecte, la solidaritat o l’afecte queden en suspensió en molts platós de televisió. Especialment, en alguns reality shows.

Quan Lucía Etxebarría decideix, amb plena llibertat, introduir-se en un d’aquests programes suposo que sap el que pot perdre. He llegit molts dels seus llibres. M’encanten “Beatriz y los cuerpos celestes” i “Amor, curiosidad, Prozac y dudas”. Crec que és una escriptora amb un talent immens. Però també sé que desperta admiració i animadversió a parts iguals. M’imagino que els seus fans no hauran augmentat la seva estima per ella i que aquells que no la suporten hauran aconseguit més arguments en la seva contra. I és que, perdoneu que ho digui, m’importa de poc a gens la mecànica del programa, les tertúlies al seu voltant, què ha fet o ha dit l’escriptora i quins eren els altres companys. Perquè, i vet aquí la lliçó més important que s’ha d’aprendre quan es participa en aquestes fogueres mediàtiques, el més important és saber que t’odiaran. Cap amic, cap familiar, cap escola i, en principi, cap institució t’ensenyarà a ser odiat. La televisió, sí. I no val ser escriptora. No té cap valor haver escrit grans novel·les i haver demostrat profunds coneixements sobre l’ànima humana. La televisió no és la vida i la vida no és la televisió. Sotmès al judici públic has d’aprendre a que gent anònima t’odiï i ho demostri a les xarxes socials o a que els altres companys de programa et vulguin destrossar. Al cap i a la fi, la televisió no és una ONG.

No sé quines són les qualitats humanes que s’han de tenir per sortir indemne d’un reality show. Bé, potser les intueixo. Tanmateix, no vull cedir a la temptació d’exercir de psicòleg del tres al quart. El que sí tinc molt clar és que intentaré no jutjar a les persones que hi participen. Això sí, en el cas que siguin majors d’edat, amb recursos intel·lectuals mitjans i amb l’experiència suficient per saber què s’hi juguen, el que no em val és que després es queixin.

M’imagino que Lucía coneix perfectament el personatge de Faust. Dic això perquè m’agradaria recordar el que diuen els àngels al final del cinquè acte: a qui sempre s’esforça amb treball podem rescatar i redimir.

Twitter: @alexsocietat

Bloc: http://societatanonima.wordpress.com/

Quant a Àlex

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.