Pianola 01, Ferran Pestaña, Flickr
Tot i que avui en dia està en desús, la pianola, que permetia l’enregistrament i la reproducció mecànica de la música en un moment que d’altres tecnologies com el fonògraf estaven a les beceroles, va assolir una gran popularitat durant les tres primeres dècades del segle XX.
La pianola consistia en un piano vertical amb un mecanisme amb un sistema pneumàtic accionat mitjançant pedals i un dispositiu al frontal del piano que convertia en notes musicals la informació gravada en uns rotlles de paper perforat anàlegs als que es feien servir a la indústria tèxtil per a enregistrar i reproduir les trames dels teixits. La presència del forat deixava passar l’aire i accionava la tecla corresponent del piano.
Alguns models de pianola no incorporaven la part del piano però sí la resta dels mecanismes i estaven pensades per acoblar-se a un piano convencional.
No es tractava tan sols d’un instrument de reproducció musical, sinó que, mitjançant uns controls, també permetia a l’usuari d’intervenir en aspectes com el tempo o la intensitat del so durant la reproducció.
Els rotlles per a pianola podien incloure anotacions escrites amb indicacions per a executar correctament la peça i/o les lletres en el cas de les cançons.
Entre les primeres pianoles de les quals es té notícia destaquen una pianola del 1863 del constructor francès Forneaux que en va patentar un model, anomenat “pianista”, i la pianola que va construir el 1895 el nord-americà Edwin Scott Votey. Aviat es van produir industrialment en grans quantitats i es van comercialitzar, tant a Estats Units com a Europa. Entre els anys 1900 i 1930 se’n van arribar a vendre més de 2,5 milions.
La pianola era un objecte car i luxós que solien adquirir els membres de la burgesia com a signe d’estatus i com a instrument per amenitzar les reunions i vetllades musicals que organitzaven.
Els rotlles per a pianola, dividits longitudinalment en 88 línies amb perforacions, corresponents a les 88 tecles del piano, es produïen industrialment a partir d’uns originals o màsters. Aquests màsters es podien fabricar transcrivint-hi manualment la partitura dibuixant primer i perforant després les notes o de forma automàtica mitjançant uns aparells que permetien realitzar les perforacions a mesura que s’anava interpretant la peça amb el teclat del piano.
L’Enric Granados i molts d’altres pianistes i compositors reconeguts del moment van enregistrar personalment rotlles de pianola que són avui testimonis excepcionals de gran valor per a l’estudi de les seves interpretacions.
En l’elaboració de rotlles de pianola és de destacar la fàbrica coneguda com La Solfa, fundada el 1905 a La Garriga que amb el segell “Rollos musicales Victoria” va editar un catàleg de més de 5.000 obres que s’exportaven arreu del món i que incloïen un ampli repertori de peces d’autors catalans.
L’estudi dels rotlles de pianola també ens dóna informació sobre les peces més populars i els gustos musicals de l’època.
Avui en dia, els rotlles de pianola s’estan digitalitzant, no tan sols per a la seva preservació, sinó perquè aquesta digitalització permet determinats estudis sobres les peces, la reproducció digital de les mateixes i, fins i tot, triar amb quin piano digitalitzat s’interpreten, podent interpretar-les amb el so digitalitzat del piano original del compositor, si aquest ha arribat als nostres dies per poder-lo digitalitzar.
Font: Sessió “La pianola: de la mecànica a la digitalització”, 16/6/2013, al Museu de la Música de L’Auditori, impartida pel musicòleg Jordi Roquer.
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 