El PP ha fet córrer la veu que vol bastir un front nacionalista capaç de plantar cara a l’onada independentista que sacseja els fonaments de la pseudodemocràcia oligàrquica espanyola. Un front que resulti totalment impermeable a la veu del poble, una veu pacífica que clama —que exigeix— poder votar, constituït per ells mateixos (PP), PSOE, Ciudadanos i UDC. Un front unit que, a títol personal, els puc assegurar que em faria la mateixa por que una mosca en una fàbrica de flit.
Ara bé, hi ha una altra circumstància, un altre fantasma que es fa notar a prop d’El Procés, que sí que m’inquieta bastant. El Pacte Fiscal. Ja ho vaig comentar uns dies abans de la Via Catalana. Ens agradi o no, el tema dels calés va ser la gota que va fer vessar, aparentment, el vas de la paciència de CiU
—o si més no, de CDC — i ha estat l’aparent aposta del President Mas per l’Estat propi el que ens ha portat fins on som ara, a tocar de sortir-nos-en. Perquè ens agradi o no, CiU fa anys que és l’opció més votada eleccions rere eleccions. Per això considero clarament simptomàtic del nostre mal el fet que ara, a aquestes alçades de la pel·lícula, encara hi hagi una part important dins CiU (que, repeteixo, és l’opció ara per ara més votada, diguin el que diguin les enquestes sorpassades d’intenció de vot) i més concretament, dins d’Unió, claríssimament reticent a la independència de Catalunya. I vulguem reconèixer-ho o no, es tracta d’una part que cal tenir en compte perquè està liderada per en Duran i Lleida, un paio amb prou influències i amb prou fils per moure com per aconseguir posar damunt el tauler de joc unes peces que d’entrada sembla que no hi pinten gaire però que mantindran fins al final, de ben segur, les opcions de guanyar-nos la partida.
No sé si en diran pacte fiscal, concert econòmic, concert fiscal, pacte econòmic o pebrotets a la vinagreta. O potser fins i tot seran capaços d’estirar prou la imaginació —i les pàgines de la sacrosanta Constitución— com per gosar titllar-ho de federalisme. És clau no descartar cap opció ni cap estratègia per una senzilla raó: a Espanya no li interessa perdre Catalunya i farà qualsevol cosa per evitar aquest extrem. El dubte, el GRAN dubte, és saber què farà CiU quan Espanya faci la seva oferta. Perquè Espanya farà una oferta i farà determinades concessions, sobretot econòmiques, no en tinguin cap dubte. S’avindrà el President Mas a negociar quelcom que no sigui una sortida de l’Estat, dialogada i democràtica? I sobretot, i el més important, si s’avé a negociar, què en pensaran els “nous independentistes” que es van deixar convèncer pel gir convergent cap al sobiranisme? Cediran també aquest cop i giraran cap on bufi el vent o es mantindran ferms, amb opinió pròpia?
Ho tenim a tocar, senyores i senyors, és cert que ho tenim al sac. Però encara queda la batalla final, la decisiva. La batalla que ens ha de donar la victòria. I auguro que presenciarem moltes sorpreses i moltes giragonses inexplicables que ens poden acabar guiant cap a un fosc laberint polític sense sortida. Cal estar atents a qualsevol moviment, per petit que sigui. Cal tenir els ulls ben oberts per saber qui va de de debò i qui va de farol. Cal estar a l’aguait perquè ben aviat passarem per un canvi d’agulles i molt em temo que podem acabar desviats en una nova via: la Via morta.
Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.
Des de la Mediterrània 