Gaziel i els castells de sorra

Dins del que podríem anomenar batalles del llenguatge del debat sobiranista, allò que ara resulta rabiosament trending se’n diu moderació. Hi ha d’altres batalles obertes, és clar. Entre les més perilloses hi ha l’expressió estat propi, que en qüestió de setmanes —quan sigui el moment de formular la pregunta— serà el veritable taló d’Aquil·les del sobiranisme. Ara, però, estem distrets amb el significat de la moderació, en la recerca dels moderats i, evidentment, en la caça i desactivació dels radicals que, com es pot endevinar, són tot el contrari dels moderats. La qüestió, per tant, és saber qui són els moderats per inferir per exclusió qui eren els radicals (per estar al dia del tema de la moderació, la millor referència que tinc és l’article de l’Eugeni Casanova a Vilaweb).

Volia fer un apunt sobre la moderació com a actitud en la política catalana. Francesc de Carreras, en el seu article d’ahir a La Vanguardia cita l’antic director d’aquest diari abans de la guerra civil espanyola, Gaziel, en unes paraules que semblen ben actuals: “El separatista creu que és impossible entendre’s amb la resta dels espanyols, i per remeiar aquesta situació, proposa una cosa més difícil encara, que és el desentendre-se’n violentament”. No recorda aquí Gaziel als defensors de la tercera via? Tant Navarro com Duran han dit que si el federalisme (o el confederalisme) és difícil, la independència ho és molt més, si una entesa amb Espanya és difícil, encara ho és més una DUI. L’analogia de fons és, com de costum, ferroviària: un tren fa parades en diferents estacions; uns es volen baixar abans i els altres després. Els moderats, des d’aquest punt de vista, serien els que es conformarien amb un viatge més curt que, per difícil que sigui, és factible, i que igualment ens porta en la direcció que tothom vol. Aquesta visió, però, té uns quants problemes. El primer és que, encara que ho sembli, ja no resulta actual. Possiblement abans de la dictadura franquista, la independència era més difícil que el que ara en diríem nou encaix a Espanya i, per tant, segurament Gaziel tenia raó. Ara, en canvi, es pot argumentar per molt diverses raons que ja no és així. Però hi ha un altre problema en la visió de l’analogia ferroviària, i és que no respon a les lògiques socials i històriques.

La idea de moderació que es despren d’aquestes paraules de Gaziel implica una certa  gradualitat —primer una estació, després ja es veurà— que va assumir el  mateix President Mas. Transició nacionalestructures d’estat i fins i tot estat propi són conceptes pensats per no semblar trencadors, que van en la línia de la gradualitat i, per tant, d’aquesta mena de moderació. L’únic problema és que els canvis històrics no avancen de manera gradual sinó a batzegades. Un dia de primavera decapiten a Joana d’Arc i un dia de tardor s’enderroca el mur de Berlin: en tots dos casos, la història fa un gir sobtat. Les causes del gir s’havien anat gestant, però els fets es precipiten en qüestió de dies o fins i tot d’hores.

castell de sorraEs pot traçar un paral·lelisme amb la física. Un castell de sorra que es va assecant només cau quan la humitat de la sorra ja no és suficient per mantenir l’estructura dreta. No cau de mica en mica, es manté dret durant un temps i aleshores cau relativament de pressa. La Unió Soviètica també es va mantenir estable com a estructura política des del 1922 fins que el 1989 es comença a esfondrar i acaba de fer-ho en un parell d’anys —poc temps comparat amb la seva història—. La formació d’un estat també es pot veure com un canvi de fase. Com l’aigua, que es manté líquida per sobre de zero graus però cristal·litza ràpidament per sota d’aquesta temperatura, un estat és independent o no ho és. No hi ha terceres vies per a l’aigua i no n’hi ha per als països: quan es produeixen els canvis socials necessaris, un país renegocia els lligams amb l’estat del qual forma part o marxa. No existeix la semidependència de la mateixa manera que l’aigua no queda en estat semisòlid de manera estable.

És clar que la moderació com a actitud és àmpliament compartida per la societat catalana. De fet, observant les estelades de l’Eixample o el desenvolupament de la Via Catalana es pot comprovar que aquesta és una rebel·lió tranquil·la de les classes mitjanes, i les classes mitjanes són poc amigues de la radicalitat. Però no ens enganyem. Per molta moderació que se li vulgui imprimir al procés, en algun moment s’arribarà al punt del canvi de fase, al punt en què el castell que s’havia construït s’esfondrarà en qüestió de dies, i segurament en aquest punt es produirà un canvi de legalitat. Serà simplista, llavors, dir que s’han comès il·legalitats i quedar-se tan ample amb aquesta diagnosi. El que haurà passat és que en un procés tranquil i curós, amb una nova arquitectura legal al darrere, s’haurà arribat al punt en què res no podrà ser igual que abans. Tornant als trens, no és que el tren que havia arribat tranquil·lament a una estació federal decideixi anar més enllà. El que tindrem és la decisió de prendre el tren que va a Madrid o el que va a Brussel·les. I si es tria el segon, els canvis seran sobtats.

Antoni Lozano

Arxivat a Cultura i Societat
7 comments on “Gaziel i els castells de sorra
  1. Julian ha dit:

    És clar, jo sento el mateix, pot ser al principi el problem era solament econòmic, ara s’han afeigeix la desconfiança i la sensació de injusticia, la justicia és una necesitat bàsica dels pobles i l’estat espanyol ha fet un maneig maldestre de la situació, i cada vegada més, en una filosofia mercantilista de la Espanya colonial. Ara voldran intentar fer alguns pagaments, pero qui els creurà? la confiança es guanya no és impossa. Em sembla que el resultat ja está decidit ailea jacta est.

    • Antoni ha dit:

      Totalment d’acord, segurament el sentiment d’injustícia és un dels principals motors de la “rebel·lió catalana” que, al contrari del que alguns pensen, no és una rebel·lió nacionalista o “identitària”, té més a veure amb un mínim de dignitat que hem recuperat, o que mai havíem perdut del tot.

  2. Jordi Camps ha dit:

    Antoni, sabeu que heu fet un article genial ? Molt ben definit i definit amb metàfores ben il·lustradores del problema. Jo voldria apuntar certes coses, però hauré de deixar-ho perquè m’estendria massa, fins i tot més que el vostre propi article. Vagi per endavant però, que l’he llegit amb tant de deler com aquell infant que menja un caramel.

    • Antoni ha dit:

      Moltes gràcies pel comentari, Jordi. De vegades costa posar per escrit el que pensem, però si tenim coses a dir, tot acaba quadrant, i encara més quan tenim tantes raons del nostre costat. T’animo a que tu també ho facis: ningú pot assegurar que acabi sent útil (que jo crec que sí), però t’asseguro que un es queda ben descansat!

  3. Josep Massana ha dit:

    D’acord amb la teva visió del procés en que estem immersos. Com molt be ha dit en Julian, l’arrencada inicial, sens dubte va ser per el tema econòmic. I si van suman altres temes a diari. Però trobo a faltar una particularitat per tindre el sentiment de independencia molt més arrelat de lo que está en aquets moments. Al procés en que estem posats molts es per l’Independencia… però Jo li dic recuperar la llibertat que ens van pendre per les armes i la ocupació del nostre País. A tots els motius que tenim i que per si sols ja son vàlids, estem òbviam precisament el origen de tot el problema. No sento parlar massa de el origen i que es precisament la capitulació de Barcelona en mans dels Borbóns. A les xarxes socials es parla de tot però molt poc de aixòr. Crec que si el poble tingués un coneixement dels fets del 1714 i abans i tot es crearia unes arrels més socials i el sentiment sería més fort amb menys possibilitats de poder-se refredar en un futur potser no massa llunyà. Salutacions. (prego amb discúlpeu per la meva escriptura… sóc un “producte” de la postguerra i, per motius varis, ancara no he pogut, per desgràcia, estudiar el nostre preciós idioma)

    • Julian ha dit:

      És veritat el principal motiu és de justicia històrica. Totalment d’acord en és el que dona sentit moral a tot el que sigueix després. Tés x tota la raó Josep.

    • Jordi Camps ha dit:

      Doncs que teniu tota la raó del món amb la vostra visió de les coses. Jo també aquest tema que esmenteu, l’he trobat sempre a faltar, com també el fet de que els nostres polítics només saben discutir-se entre ells, però encara mai, han fet el primer pas per a fer pedagogia d’allò què representaria tenir la independència. Però ai las !! Això no ho veurem pas mai,almenys per la boca de la persona que van “erigir com heroi” de la nostra llibertat, el 12.11. al 2012, en aquest el Sr. Mas, I tant que no, perquè mai ha posat als seus llabis la sacra paraula d’INDEPENDÈNCIA. I al meu entendre, només podem guanyar-nos aquells ciutadans indecisos, fent pedagogia ara, no demà, perquè cada dia estan sortint veus de tot arreu, que no són més que pals a les rodes. I quan s’hagi prés la decisió de fer el referèndum, com que el Sr. Mas mai no ha pronunciat aquella paraula, sinó la del Dret a Decidir únicament, mai no parlarà sobre què representa la independència per a Catalun ya i els seus ciutadans. O sigui que el Sr. Mas, té molta cura del seu llenguatge, perquè en la meva opinió, neda, però guardant la roba. Jo sóc molt pessimista amb el referèndum, perquè no me’n fio de les enquestes, i per tant, no podem pas anar-hi confiats i amb el somriure als llabis..

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: