Ege Balkiş i Olcay Gülçiçek Uysal són membres del Departament d’Enginyeria Ambiental de la Universitat Mersin, que enfoquen la seva recerca en el desenvolupament de tècniques agrícoles ambiental sostenibles. Al capdavall, la producció agrícola és un important contribuent a les emissions globals de gasos d’efecte hivernacle. En un article a la revista Global Challenges, Balkiş & Uysal avaluen la petjada de carboni de la producció de maduixes a camp obert al seu districte de Silifke. Ho fan amb una estratègia de valoració de cicle vital basada en processos, emprant com a unitat funcional 1 kg de maduixes. El cicle vital fou modelitzat en SimaPro amb dades d’Ecoinvent 3.10. Els impactes foren quantificats segons el mètode de potencial d’escalfament global de l’IPCC 2021. Calculen que la petjada és de 0,25052 kg d’equivalents de CO2 per cada quilogram de maduixes, una xifra modesta en comparació amb altres cultius mediterranis de maduixes. La major part de les emissions (77,56%) es produeixen en la fase de cultiu, seguida de la fase de subministrament de matèria primera (22,44%). El principals factor d’emissió és l’ús de fertilitzants, sobretot els NPK (nitrogen+fòsfor+potassi). Una reducció del 20% en l’aplicació de fertilitzants davallaria la petjada de carboni de les maduixes en un 9,83%. La introducció de l’energia solar per a alimentar la irrigació tan sols reduiria la petjada de carboni en un 0,56%. En termes generals, són les entrades de fertilitzants i no el consum elèctric el motor de la petjada de carboni del cultiu de maduixes. Val a dir que una reducció del rendiment de la collita augmenta significativament la petjada de carboni. Això fa que la clau per reduir la petjada de carboni sigui l’optimització del fertilitzant per assolir un rendiment estable.
Cultiu de maduixeres fotografiat per Kamu Malı el març del 2009
Mitigar la petjada de carboni del cultiu de maduixes
La producció agrícola és responsable del 10-12% de totes les emissions antropogèniques de gasos d’efecte hivernacle. Ací es computa, de fet, el conjunt d’activitats agrícoles, forestals i d’altres usos de la terra. En qualsevol cas, una estratègia de mitigació del canvi climàtic passa per fer una quantificació acurada de l’impacte ambiental dels sistemes de producció d’aliments. El mètode LCA té en compte tot el cicle vital del producte.
La producció de fruita i verdura té una petjada de carboni inferior a la producció de carn i d’altres productes d’origen animal. Ara bé aquesta petjada varia molt segons la intensitat, la font d’energia o el sistema de producció.
La regió mediterrània és considerada especialment vulnerable al canvi climàtic en forma d’augment de temperatures, alteració dels règims de precipitació i escassedat d’aigua. L’agricultura mediterrània actual tendeix a la intensivitat en termes d’ús de fertilitzants minerals, de maquinària alimentada amb combustible fòssil i d’irrigació energèticament costosa. Així els agroecosistemes mediterranis són alhora una font d’emissió de gasos d’efecte hivernacle i un element impactat per l’escassedat d’aigua i la degradació del sòl.
La petjada de carboni de la producció de maduixes depèn força del sistema de cultiu emprat. Els sistemes a camp obert tenen un impacte menor en comparació amb els sistemes d’hivernacle, ja que en aquests hi ha emissions vinculades a infrastructura i consum energètic dels sistemes de control (demanda de calefacció i electricitat; refrigeració; ventilació; il·luminació, etc.).
El cultiu mediterrani de maduixa depèn de la disponibilitat d’aigua en un context d’alta evapotranspiració. L’agricultura intensiva ofereix poc potencial de segrest de carboni en el sòl, la qual cosa n’amplifica la petjada.
La producció de maduixes a Turquia ha estat investigada en la intersecció entre aigua, energia, aliment i ecosistema. És una activitat hortícola adreçada al consum intern i a l’exportació de fruita fresca. La temporada de maduixes a Turquia és relativament àmplia. El districte de Silifke, a la província de Mersin, és rellevant en la producció de maduixa a Turquia: el 40% de la producció i el 60% de l’exportació. En el 2019 es va concedir l’estatus d’indicació geogràfica a la maduixa de Silifke, que va impulsar encara més les exportacions a Rússia i a Europa.
Balkiş & Uysal centren l’anàlisi en les emissions de gasos d’efecte hivernacle a la mateixa granja, però tenen en compte tots els estadis de la producció, des de la preparació de la terra a la collita.
L’àrea d’estudi és el districte de Silifke, terra de sòls al·luvials fèrtils i amb una infrastructura de regadiu ben desenvolupada. És un districte litoral, amb una altitud mitjana de 5-10 metres per damunt del nivell de la mar, d’un clima mediterrània d’hiverns suaus i plujosos, i estius càlids i eixuts.
La major part de la producció de maduixa a la regió es fa a camp obert, amb sistemes de regadiu de gota a gota.
L’anàlisi de cicle vital (LCA) té en compte tots els processos que van de la preparació de la terra i la producció d’entrades a la sortida de la collita de maduixes de la granja. No es consideren ni l’emmagatzematge ulterior, l’empacament, la distribució, la venda al detall o el consum. Com a unitat funcional es va servir la producció d’1 kg de maduixes fresques a la porta de la granja.
Entre el 2023 i el 2025 es recolliren dades primàries amb estudis de camp i entrevistes directes a productors comercials de maduixes del districte. Es consultaren dades de la Cambra d’Agricultura de Silifke, de les Obres Hidràuliques de l’Estat i d’associacions locals de regants.
En el 2025, la maduixa del districte de Silifke ocupava unes 315 hectàrees, amb una densitat mitjana de 55.000 plançons per hectàrea. Els fertilitzants més utilitzats són compostos NPK, potassi, fòsfor i amoni. Els fitosanitaris més habituals són fungicides. El consum de combustible puja a 125 litres/hectàrea durant la sembra, comptant-hi tractors i altra maquinària agrícola. El període de collita dura uns tres mesos, amb un consum setmanal de 80 litres de combustible, de forma que el consum global de la temporada és de 960 litres per hectàrea.
Cada any s’hi aplica un regadiu de 7500-10000 metres cúbics d’aigua per hectàrea. El sistemes de gota a gota s’alimenten exclusivament per electricitat, amb un consum mitjà diari de 170 kWh al llarg de sis mesos.
El rendiment mitjà puja a 40000 kg de maduixes per hectàrea, de manera que hom pot estimar que calen 1,375 plançons per produir 1 kg de maduixes.
Balkiş & Uysal contemplen quatre escenaris:
– escenari 1: la situació actual.
– escenari 2: reducció de l’aplicació de fertilitzant NPK en un 20%.
– escenari 3: introducció de la irrigació alimentada per energia solar.
– escenari 4: combinació dels escenaris 2 i 3.
La petjada de carboni de la producció de maduixes a camp obert al districte de Silifke
Balkiş & Uysal calculen una petjada de 0,25052 kg d’equivalent de CO2 per a produir 1 kg de maduixa. És un valor relativament modest. Ho atribueixen a les característiques del cultiu a camp obert, que no té un gran consum energètic d’infrastructura de sistemes de control.
Més de tres quartes parts de la petjada de carboni de la producció de maduixes provenen del mateix cultiu. La resta té a veure amb el subministrament de matèria primera, és a dir la producció de plançons en vivers i la logística associada.
Més enllà de canvi climàtic, el cultiu de maduixa també té impacte en forma d’eutrofització d’aigua (continental i marina), acidificació i ecotoxicitat. Aquests impactes s’expliquen sobretot per l’aplicació de fertilitzants.
Els fertilitzants NPK expliquen gairebé la meitat de la petjada de carboni de la producció de maduixes. El regadiu, en canvi, tan sols suposa un 7% de la petjada, i ho fa sobretot pel consum energètic necessari per al bombeig d’aigua. L’ús de maquinària agrícola suposa un altre 6%. El transport de treballadors durant la collita implica tan sols un 0,12% de la petjada.
Una reducció del 20% de les aplicacions de fertilitzants NPK reduiria la petjada de carboni per kg de maduixa en un 9,83%. La reducció seria del 10,39% si, a més, s’alimentés el regadiu exclusivament amb energia solar.
Variacions en el rendiment de cultiu tindrien un impacte rellevant en la petjada de carboni de cada kg de maduixa. De tota manera, Balkiş & Uysal insisteixen que la reducció de fertilitzants és l’estratègia de mitigació més efectiva.
Lligams:
– Identifying Mitigation Pathways for Low-Carbon Strawberry Production under Mediterranean Conditions: A Life Cycle Assessment. Ege Balkiş, Olcay Gülçiçek Uysal. Glob. Chall. 10: e70120 (2026).
Des de la Mediterrània 
Podeu escriure el vostre comentari aquí: