La cultura política i democràtica catalanes

Sóc molt conscient que aquesta entrada pot aixecar suspicàcies. Sóc conscient també que em podrien a invitar a no escriure massa més. Sóc conscient que és fàcil que no s’entengui (o no es vulgui entendre) o no agradi; vaja, res que no hagi passat fina ara! Malgrat tot, però, em disposo a escriure-la. Com sempre he defensat, les coses clares; agradaran més o menys però, les coses clares. I, sigui dit de passada que la reflexió que estic apunt d’exposar no és fruit dels darrers dies ni tampoc d’una nit d’alcohol i/o drogues sinó que fa anys que hi dono voltes.

El fet doncs, és que m’agradaria deixar palès la cultura política i democràtica catalanes; ja sé que tocaré la fibra però bé… A veure què entenem aquí per democràcia. Alguns -tampoc serà nou- pensaran que faig demagògia barata però bé… De totes maneres, us invito a la reflexió i al debat. Deixo de banda en aquests moments qualsevol ideologia i em centro en política. Manera de fer política. Insisteixo, no entro a valorar l’ideal o la finalitat de la política, sinó en maduresa política i democràtica. Allò tan senzill de “m’agrada/hi crec, ho valoro i ho compro”. Extrapolable perfectament a fins comercials que tothom entén. Tan senzill com això. 

Des d’aquest punt de vista (insisteixo, polític i no ideològic) celebro que en les darreres enquestes del CEO, ERC pugui, CiU baixi, Ciutadans pugi i PP i PSOE de Catalunya s’enfonsin. Per què? Molt senzill, perquè jo, que crec en la meritocràcia, trobo doble premi que la feina que fan els respectius líders dels partits (o federacions) la gent la valori i en funció d’això els doni el premi que els pertoca; la gent situa als polítics on es mereixen en funció de la tasca feta. És molt il·lustratiu el darrer CEO quan compara les valoracions dels polítics i es veu com creix la desconfiança a Artur Mas (no m’estranya… fa temps ja vaig escriure sobre el conte de CiU i el llop…) i la confiança a Oriol Junqueras. També tenen premi els que diuen les coses clares com Oriol Junqueras o Albert Ribera, i càstig pels que són ambigus com CiU i Artur Mas o se’ls veu el llautó com PP i PSOE. Des d’un punt de vista polític (i no ideològic, no em cansaré d’insistir amb el tema per tal que quedi clar) és motiu per estar content que la gent comenci a valorar els discursos polítics per sobre de la gent. Això és un gran pas polític i democràtic; comencem a madurar. Però, tot just comencem … Jo, quan sento algú que em diu que votarà Mas pel simple fet de donar suport al President de la Generalitat independentment del seu programa electoral… que voleu que us digui.

Vist així, doncs, us invito a fer una parell de reflexions. La primera és què hauria estat de l’Alemanya nazi si Adolf Hitler hagués aprofitat el seu lideratge a fi de bé? No estic fent apologia de res perquè, precisament, em molesta molt que es compari tot el el procés català amb el nazisme i Artur Mas amb Hitler; és molt important entendre les dues èpoques que tracto de separar: el Hitler/Alemanya democràtic i el Hitler/Alemanya dictador. En tot cas, sí, estic comparant l’inici del dictador quan va agafar les regnes de l’incipient DAP (Partit Obrer Alemany) (si mal no recordo) i va fer que una gran majoria d’alemanys acabessin donant –equivocadament i tristament- una gran majoria al NSDAP (Partit Nacionalsocialista Obrer Alemany) amb tot el que ja sabem que va comportar. Però, què hauria estat d’Alemanya si Hitler hagués estat una espècie de Gandhi o Teresa de Calcuta? Pel que jo recordo, Hitler (que ni tan sols era alemany i es diu que fill d’un jueu), tenia una (mala) idea; tenia un (mal) ideal/principi. I, com a tal, el va començar a vendre. Va començar per cerveseries. De bones a primeres, no se l’escoltava ningú però ell, tenaç i persistent, va continuar amb les seves (males) idees i (mals) ideals. Va exposar una idea i la va anar a vendre. A les primeres eleccions que es va presentar, no va entrar ni al Reichtag (2.6% de vots al 1928; 18.3% al 1930; 37.3% al 1932; 43.9% al 1933). A les següents va entrar amb força i llavors ja va fregar la majoria absoluta. Com? Tenint una (mala) idea, venent-la i la majoria d’alemanys, finalment i tristament, comprant-la. Equivocadament com s’ha demostrat però, comprant-la. Vist així, la responsabilitat fou més dels que li van donar suport que no pas del que tenia l’idea (mala); és com el que educa malament un gos i llavors el culpa de mossegar algú… N’hi hauria hagut prou en que els alemanys hagués llegit/escoltat una mica, no li haguessin donat suport i res del que va passar hauria passat. És a dir, es tracta d’un que té una idea, la ven, i la majoria li compren; un té una idea, s’ho treballa, persisteix (com deia Guardiola) i la gent s’acaba convencent i li compren. Els alemanys, empesos per una cosa que brillava i potser ni tant sols llegint programes electorals, es van equivocar. I de quina manera… 

Com funcionem aquí? (Segona reflexió) Just al contrari. Pot passar que tinguis una idea, és clar. Algú, abans del 2010 va tenir una idea: anar a unes eleccions per declarar la independència unilateralment. Un té uns ideals i els ven (més de 1000 actes arreu del territori) però, la gent no compra. Perquè en aquest país –motiu per reflexionar-hi-, no es valoren (o valoraven) les idees, es valora la gent; brilla? Compro… No brilla? No en vull saber res. Gran manca de maduresa política i democràtica que -sembla- que amb el temps anem corregint. No només això, sinó que, a més de no comprar la idea d’un, es pressiona a d’altres perquè canviïn els seus ideals/principis. No sé vosaltres però, a mi em sembla, políticament i democràtica, molt fort. Així doncs, el 2010 es contraposaven dues propostes: una gran idea com s’està demostrant uns anys més tard amb un líder que no brillava, contra una altra idea (pacte fiscal aleshores) amb un líder que sí brillava. Quina va guanyar clarament? Sí, el que brillava més; malgrat la idea no fos la bona. 

No envà, la idea bona era, com sembla demostrar-se, la del que no brillava. Per tant, comencen les accions per -alerta!- canviar els ideals del que brilla. És a dir, m’agrada la idea del que no brilla però li vull comprar al que brilla. Quelcom semblant a… sóc del Madrid però, fan de Messi. Anem a pressionar per poder animar a Messi però amb la samarreta del Madrid. Algú ho entén això? Des d’un punt de vista polític, si t’agrada la idea la compres i sinó no, no? Però, com deia, aquí funcionem diferent. Com que aquí es vol comprar la idea bona al que no la té, es força a través de manifestacions/vies/concerts per tal que el que no té la idea bona, la tingui. Fins un cert punt, s’obliga i s’exigeix (mama por) a que una formació política canviï el seu discurs i ideologia. Jo ho trobo…. (alguns en direu demagògia). 

A mi, em preocupa especialment. Desconec si CiU i Artur Mas han sigut sempre independentistes. El que estava clar és que venien -lliurement- uns ideals i la gent -lliurement- els hi comprava. Era tan senzill com si no t’agradava la idea, deixar-la de comprar i llestos. Ser capaç de canviar el vot i/o retirar el suport a una formació en funció del seu programa electoral i no en funció de tupés, somriure i/o simpaties. Però no; quanta gent encara vota el president Pujol? És clar que, per la banda política, com va dir quelcom semblant Grouxo Marx, com a polític “tinc uns ideals però, si no els hi agrada en tinc uns altres”… I això des d’un punt de vista polític, és francament molt trist. Perquè, si demà els catalans es tornen bojos i obliguen/exigeixen a un govern o parit majoritari a prendre mesures polítiques contraproduents, què? Aquest és un aspecte amb el que els catalans haurien de reflexionar-hi profundament; encara que sigui quan tot això acabi. Els partits polítics són lliures de presentar les seves propostes i els electors són lliures de donar-hi suport o no. Des d’un punt de vista polític (i és la reflexió que intento transmetre) no es pot obligar i exigir un canvi d’ideologia en un partit a base de manifestacions i actes públics contundents. CiU, PP, ERC, Ciutadans… cada partit és com és i la gent no té cap dret a canviar-lo; té dret a retirar-li el suport però, en cap cas a canviar-lo. 

Com us deia, des d’un punt de vista polític, es pot estar d’acord amb un líder polític però cal –caldria- valorar la seva tenacitat i els seus ideals. Per exemple, Albert Ribera. Puc no estar d’acord en moltes de les seves idees però, té unes idees que són les que ha venut i inamovibles que han fet que la gent li dónes suport (els que estan d’acord amb els seus ideals polítics). D’alguna manera, els que el voten, confien i creueu que, per molt que el pressionin, no canviarà el seu discurs; premi a la coherència i a la meritocràcia. Felicitats. El mateix passa amb Pere Navarro. També, trobant-me lluny dels seus ideals i, equivocadament o no, ell ven el seu federalisme. Pot estar equivocat però, no baixa del burro. Creu (o ven) aquest discurs i els que li compren li compren perquè no baixa del burro i perquè segurament plegarà abans de baixar del burro. Des d’un punt de vista polític, és d’agrair. Com també ho va ser el cas d’Ibarretexe. Tenia una idea i la va vendre; lluny de canviar el seu discurs polític, va optar per plegar. Suposo que per principis. A les antípodes d’aquests polítics, hi trobem Artur Mas. Primer, creu en un estatut(et); llavors creu en un pacte fiscal i ara creu en una consulta. Quins son els ideals d’Artur Mas? No ho sé. Com a elector, quina confiança em mereix un polític que canvia els seus ideals/principis a les primeres de canvi? I, no només els canvia, sinó que per pressió d’uns ciutadans que es neguen –negaven- a retirar-li el suport. Cap ni una. 

En aquest punt valdria la pena recordar a Unió, on en el darrer congrés Vila d’Abadal defensava els ideals fundacionals que feia temps que s’havien perdut al si de la formació. Probablement, Duran i Lleida no té dret a canviar els ideals de la formació i tots ho entenem així però, quan un poble exigeix i obliga a canviar de rumb un partit i/o un govern, ens sembla del tot lògic i normal. Des d’un punt de vista polític i democràtic, a mi em sembla immadur i lluny del que entenc per política i democràcia; és més, quan un munió obliga i exigeix a un govern a canviar el timó fora de les urnes, malgrat no sigui amb l’ús de la força, s’acosta més a un altre nom que el sap tothom; i no és Barça, Barça, Barça. Els catalans hem d’aprendre -encara ens queda- a fer ús de la política i la democràcia. Com vaig escriure fa anys, exigim un Ferrari i no sabem portar un vespino

Els països políticament i democràticament madurs (Catalunya sembla que comença a ser-ho), no es manifesten. Voten. I, no voten en funció de cares, somriures… sinó en funció de necessitats o conveniències. És molt lícit, admirable i respectable fer grans manifestacions però, no en veurem cap altra a cap país que tingui això clar. Un exemple molt clar per ràbia que faci: Espanya. Als espanyols els interessa la unitat d’Espanya, donen majoria absoluta al PP; i s’ha acabat el bròquil. Evidentment, com en el cas d’Alemanya, malgrat s’utilitzi l’eina de la política i la democràcia, això no assegura que els electors (com va quedar demostrat a Alemanya) l’encertin; però això és un altre tema que ens portaria a demanar que s’impartís política i democràcia a l’escola per tenir cultura i coneixements polítics quan arribem a l’edat de votar. I, llavors, actuar; i si això significa deixar de donar suport al que governa, que no ens tremoli el pols. La meritocràcia és el que ens farà avançar com a país. No només en termes econòmics, sinó també en polítics.

Carles Costa – La cultura política i democràtica catalanes

Quant a

Enginyer Tècnic en Informàtica de Sistemes per la UOC i, Persona Humana. ccm1714cat@gmail.com He escrit un llibre: Construint la meva Catalunya ideal. El pots llegir i descarregar des del meu bloc (www.ccm1714.cat).

Arxivat a Cultura i Societat
18 comments on “La cultura política i democràtica catalanes
  1. El Cau del Llop ha dit:

    Sembla ser pel teu relat que el poble català es un ignorant polític, i res mes lluny, son precisament els polítics que no estan entenent la política a seguir.
    De fet tu mateix acabes dient que Catalunya comença a ser un país madur políticament i democràticament, fa 300 anys que estem madurant, no hi perdem mes temps, articles com el teu no ajuden a concretar el procés, ven be sembla que vulguis obrir una quarta via i anar allargant el procés fins el dia del judici final.
    Escolta el poble i no analitzis tant els partits, com tu també entreveus, les urnes han de tenir la paraula i ens han de donar la solució, ja veuràs com ells (els polítics d’aquí i d’allà) s’acabaran adreçant al vent que mes els hi convé, això si, abans el poble haurà canviat els mèrits de tots ells en el procés.

    • Carles Costa ha dit:

      Gràcies pel comentari El Cau del Llop.
      Com bé recalques, dic que el poble de Catalunya sembla que comença a madurar políticament.

      L’únic que intento dir, és que el que la gent demana actualment (jo inclòs) ho van oferir diversos partits polítics en passades eleccions i en un cas li van fer cas omís i en l’altre li van atorgar 4 diputats si mal no recordo; gràcies, en part, per la brillantor d’un d’ells.

      Una cosa semblant i molt diferent va passar a la revolta àrab. Es revoltaven perquè no podien votar. Aquí, podent votar diverses opcions polítiques (inclosa la independència), la gent votava autonomia.

      Des d’un punt de vista, i fins no fa massa, a la resposta de qui representava als independentistes al Parlament de Catalunya, quina era la resposta? Doncs els 11 diputats d’E(RC). Jo no dic ni que m’agradés ni que no m’agradés; era així.

      Gràcies de nou per l’aportació.

  2. Dani ha dit:

    Albert Rivera és el polític més fals i perillós, pel seu feixisme encobert, que hi ha a tot l’estat espanyol. Dir que “parla clar” és una clara demostració de incultura i d’ignorància política absoluta. Tots els vots dels cínics feixistes de Ciutadans es deuen a la radicalització anticatalana i profeixista tal i com es pot veure en actes que comparteixen amb Falange, tant en manifestacions, com en sentències contra la llengua i la cultura catalanes. L’Adolf Hitler “polític” del que es parla en el text no va existir mai perquè desde els inicis les seves forces van cometre assassinats polítics contra obrers, sindicalistes, advocats laboralistes i polítics d’esquerres. La cultura histórica en aquest text brilla per la seva absència quan no està completament manipulada. Ah,… i Adolf Hitler, Musolini, Videla, Franco i Primo de Rivera, etc…. tenien una cosa en comú: deien sempre no ser d’esquerres ni de dretes,… igual que l’Albert Rivera dels cínics de Ciutadans.
    Un article horrible i que demostra no entendre res del que preten parlar.

    • Carles Costa ha dit:

      Gràcies Dani pel teu comentari i la participació.

      Recordar-te el primer paràgraf. Recordar-te també que l’entrada, com he dit en diverses ocasions, no va d’ideals, sinó de política o, més concretament, del que jo entenc per política i democràcia. Hi ha molta gent pel món venen idees (algunes totalment surrealistes i d’altres de bones) i la gent les compra o no. No es pot culpar a la resta del que un compra lliurement i voluntària. És com si ara la gent es revoltés contra Apple i l’obligués a fer quelcom en contra dels seus principis… Si no t’agrada Apple, no ho compris; ningú t’hi obliga… Però, no obliguis a Apple a canviar la seva manera de ser…

      No sé com és Albert Ribera, però sempre l’he vist i sentit igual; cosa d’agrair. Ni tan sols hi simpatitzo però, la gent que creu com ell, hi confien perquè ha sigut sempre així i no ha canviat mai de discurs. Vaja, només li he sentit un discurs… Com tu, interpreto que el seu creixement es deu a l’anticatalanisme; ell ha tingut aquesta idea i la gent li compra… Ha vist una oportunitat i l’ha aprofitat. Si la gent no li comprés, no seria on és. I, la idea, ha sigut sempre la mateixa, no?

      No sóc de lletres ni d’història i lamento no saber-ne més però, pel que he pogut llegir (llibres i Internet) Adolf Hitler no va néixer el 1933 (?) amb la creació del tercer reich, sinó molt abans; potser el 1919? No comparteixo ni he compartit mai els seus ideals però, només dic que va tenir una (mala) idea i li van comprar.

      Gràcies de nou i disculpa la meva ignorància, desinformació i redacció.

      • Dani ha dit:

        El polític Albert Rivera és molt clar: vol atemptar contra els drets civils, els drets democràtics i els drets humans igual que Adolf Hitler però a una escala més moderna i inferior. No cal saber-ne gaire historia per entendre que si algú vol eliminar una cultura del món, en aquest cas la catalana, atempta contra tots aquests drets i aquests no están a la venda. No es poden vendre. qui atempta contra aquests drets és un criminal i qui permet que aquests drets es posin a la venda és un cómplice. “Per a que el mal triomfi, nomès cal que els homes bons no facin res” deien desprès que ho haguès fet Hitler,… ara ho fa Rivera i n’hi ha que l’hi permeten posar-ho a la venda en nom d’una falsa idea de la democracia. No señor: Ni fer fóra els emigrants com van fer “democratiament” a una ciutat Suïssa, ni votar “democràticament” per establir l’ablacio del clítoris, ni votar “democraticament” per la pena de mort, ni votar “democràticament” per l’eliminació de la llengua catalana a llarg temini com fa Ciutadans NO ÉS DEMOCRÀCIA I NO ES POT POSAR A LA VENDA. QUI HO PERMET ÉS CÒMPLICE DE LA BARBARIE.

        • Carles Costa ha dit:

          Dani,
          Aleshores ja entrem en el debat que apuntava al final: ensenyar política a l’escola per tal que quan la gent pugui votar, ho faci madurament i amb coneixement de causa. Albert Ribera només ven un producte que la gent li compra. És responsabilitat de la gent amb la seva cultura i maduresa política que idees com aquesta no arribin mai al Parlament.

          Pots comprar aigua salada a la farmàcia o anar al mar a buscar-la. Però, no culpis a la farmàcia de vendre aigua salada cara… Aquí rau la democràcia, en poder elegir. I, com també apuntava, poder elegir no significa fer-ho bé. Va passar amb els alemanys i per tu i per mi els que elegeixen Ciutadans també s’equivoquen. Però no és culpa de Ciuradans, sinó dels que limatorguen legitimitat a través de les urnes.

          Per darrer exemple, tu renunciaries a 100 euros per cada vegada que diguessis “estrufol”? Si la gent fos tant … per pagar-t’ho… i seria culpa teva o dels que et paguen? Crisi del tulipà… si la gent pagava la bomba per bulbs, és culpa de la gent que els venia? Si venc pisos a 10.000 euros al metro quadrat i me’ls treuen de les mans, és culpa meva o dels que els compren? T’animo a cercar per Internet el que la gent arriba a pagar per segons què i llavors en culpa el venedor…

          Salut i gràcies per l’aportació

  3. Dani ha dit:

    La meritocràcia és un invent absurd de l’ultradreta per justificar els seus crims contra la humanitat i condemnar impugnement a 3/4 parts del món a la inanició més absurda. Poduïm 3 cops aliments per al conjunt de tots els èssers humans del planeta però cada dia moren de fam directament 3000 persones a tot el món i més encara de problemas derivats de un comerç injust, il·lògic, irracional, pervers i criminal basat en la meritocràcia capitalista. La llibertat no pot existir sense justícia i la llibertat aquí i al món no s’aconseguirà fins assolir la mort de la meritocràcia assasssina i criminal.

    • Carles Costa ha dit:

      Dani,
      Lamento no està d’acord. Potser entenem de manera diferent la meritocràcia.

      Per a mi, la meritocràcia és una cosa tan senzilla com que la ha de rebre premis en funció del que s’hi esforça. Sovint se sol confondre igualtat d’oportunitat amb igualtat de resultats. Sóc molt -moltíssim- d’igualtat d’oportunitat però, no pas de resultats.

      Meritocràcia és donar la pilota a Leo Messi pels mèrits que ha fet. Meritocràcia és donar una medalla d’or a qui guanya una cursa. Meritocràcia és reconèixer un restaurant com uns dels millors del món…

      Des del meu punt de vista, la meritocràcia i la competència és el que empeny el món. Sense la meritocràcia i la competència, Bill Gates no hauria pogut destinar tants milions de dòlars a fundacions. Sense la meritocràcia i les ganes de voler més i més, no s’haurien inventat un munt de coses que avui ens fan (al conjunt de la societat) una vida millor. Sens la competència no hi hauria Lionel Messi, ni Barça, ni Cristiano, ni Madrid… No hi hauria res. Encefal·logràmes plans. Si tothom del món té el mateix i el mateix reconeixement per no fer res, per què fer alguna cosa?

      Gràcies de nou.

  4. Dani ha dit:

    Meritocràcia tambè és impedir que 3/4 parts del món i els fills de l’anomenat quart món puguin exercir-se en l’esport en igualtat de condicions que Leo Messi perquè ténen que acompanyar la seva mare a recollir el sopar de la brossa cada nit enlloc d’anar a entrenar-se en un pavelló climatitzat d’alta qualitat i prendre massatges i jacuzzis cada vespre, aans d’alimenta-se amb productes de nouvelle cuisine adaptats al seu ritme corporal.
    La llibertat d’empresa per tal de dinamitzar una economia pot aceptar-se per tal de no coacionar la creació i la millora però mai per sobre dels drets humans i la meritocràcia (que, naturalment es basa en la competitivitat i l’individualisme més egoísta i retrògad) no té mai en compte els drets humans perquè nomès cerca el màxim benefici possible sense tenir en compte ni la gent ni el medi ambient ni res més que a si mateix per molt que, l’hipòcrita de Bill Gates vulgui netejar-se la consciencia o, millor dit, evadir impostos (per no pagar tant a la solidaritat dels seus conciutadans nordamericans) fent obres de caritat. La meritocràcia és una porquería que cal eliminar i l’èsser humà no será lliure fins que la meritocràcia desaparegui.

    • Carles Costa ha dit:

      Dani,
      Ens n’hem anat del tema principal però bé… La meritocràcia mereixeria una altra entrada. Hi rumiaré.

      En tot cas, el món no és just, hi estem d’acord. Això és obvi; no sé amb qui ho podríem parlar… En tot cas, insisteixo, si ningú, des que l’home té ús de raó, no s’hagués fet preguntes i hagués volgut saber més i més, aprendre, conèixer … possiblement encara trauríem tèrmits amb pals de fusta. De ben segur que ni tant sols podríem comentar entrades als blogs.

      Si no recordo malament, era Plató que deia que tothom tenia algun talent i era aquest el que s’havia de promocionar. Pel tercer i quart món, hi ha de vetllar la Responsabilitat Social Empresarial i les ajudes pertinents i que calguin; estic d’acord en tu que el món està ple d’injustícies. Per la resta, Messi tenia una talent futbolístic, algú li va veure i el va explotar; no li demanis però, consell sobre fiances com podries fer-ho amb Xavier Sala-i-Martin, Santiago Niño Becerra o Arcadi Oliveras. Però, per exemple, la meritocràcia, la tenacitat i afany per superar-se de Paloma Noyola Bueno, potser 1) li resolt la vida i 2) Anima a d’altres nens i nenes de la seva edat a seguir-li els passos i a estudiar. O, per què no… què seria de Malala Yousafzai si el seu afany per superar-se i ser més que les altres nenes que es rendeixen no l’hagués dut per tot el món a fer campanya perquè les nenes com elles estudiïn?

      Salutacions i gràcies.

  5. Dani ha dit:

    Precissament la Malala Yousafzai està absolutament en contra de la meritocràcia i lluita per a que tothom tingui els mateixos drets i oportunitats. La meritocràcia no és ni de bon troç una cosa sorgida del no-res sinó, ben al contrari està planificada per a que nomès uns quants puguin accedir a certs llocs de treball o certes carreres i altres no. La responsabilitat empresarial és un absurd, és com posar el llop a vigilar el galliner. Són uns individus no escollits per ningú que fan lleis contra la voluntat del conjunt de la societat. No serveix de res dir als nens que estudïn molt si desprès aquests estudis no els porten enlloc i si no hi ha igualtat d’oportunitats.

  6. Dani ha dit:

    Quan hi va haver l’alarma social pel virus de la grip es va donar la patent per a fabricar la vacuna a 4 empreses farmacèutiques i es va prohibir a la resta del món aquesta fabricació segons la llei de patents. Això significa que la meritocràcia (naturalment planificada) s’estima més la mort de milions d’èssers humans abans que deixar perdre diners. Aquesta és la seva responsabilitat empresarial.

  7. Jordi Camps ha dit:

    Doncs jo, estic plenament d”acord amb en Carles Costa. Agafeu l’exemple que tenim actuament en aquest país, on dubto que hagi madurat tan com apunteu alguns. Jo només posaré un exemple: El PP, no ha complert res del seu programa electoral, ha esfonsat milers de llars i de persones amb una política merkeliana nefasta. Malgrat això, segons la última enquesta i emprant les metàfores de la compra i la venda que es venen apuntant, la societat o una molt bona part de la societat, encara els farien guanyadors si les eleccions es fessin avui. I la paradoxa rau, en que molts del qui comprarien els productes del PP, són els mateixos que en pateixen les conseqüències. I la idea, al meu entendre que fan guanyadors a aquell catau de corruptes, endollats i altra gent de mal viure posats a cop de dit, és la seva ideologia: TOTS CONTRA CATALUNYA, i això senyors meus, ven i la societat ho compra.

    • Carles Costa ha dit:

      Moltes gràcies, Jordi.

      El que passa també és que segons què encara es tabú. D’altra banda, una cosa interessant que la gent no sol comentar dels CEOs, que fa molta gràcia i no he entès mai, són dues coses:

      A la pregunta de com se sent ideològicament, la immensa majoria es pot col·locar entre el centre i extrema-esquerra i si mires l’arc parlamentari… És a dir, acabes concloent que la gent és d’esquerres i vora dretes… Això, també sembla que s’està corregint.

      L’altra, és que la majoria es creuen ben informats i la immensa majoria s’informen a través de: amics, familiars i coneguts, tv i ràdio. Allí on hi ha més pluralitat i més lliure (Internet) és la font menys utilitzada.

      Total, la ignorància és el que ens permet conèixer però, com diu Pere Estupinyà, cal rascar-se on no pica. Els catalans ho comencem a fer, i és una bona notícia. Però encara queda. A tall anectdòtic, alguna vegada em diuen que el millor seria que les cadires dels polítics haurien de redtar buides; jo contesto: vota escons en blanc… i la resposta sol ser: qui?, es pot votar això? Crec que és força representatiu.

      Salut i moltes gràcies per l’aportació i el suport.

  8. Dani ha dit:

    El PP no ha guanyat mai a Catalunya i menys amb el discurs de “TOTS CONTRA CATALUNYA”. Estareu parlant dels espanyols i no pas dels catalans…

    • Carles Costa ha dit:

      Dani,
      No vull tornar a entrar en un debat… només:
      1. Resultat ciutadans: 2006: 3 diputats; 2010: 3 diputats; 2012: 9. Futur… sobre el darrer CEO o segons quines enquestes, tercera força.
      2. Per tant, com deies tu “Tots els vots dels cínics feixistes de Ciutadans es deuen a la radicalització anticatalana i profeixista tal i com es pot veure en actes que comparteixen amb Falange, tant en manifestacions, com en sentències contra la llengua i la cultura catalanes”. Per tant, a Espanya la gent compra PP i a Catalunya n’hi ha qui compren Ciutadans; La gent és lliure de comprar-ho. El Jordi només posava un exemple.

      Salutacions i gràcies de nou per l’aportació

      • Carles Costa ha dit:

        Senzillament, no compartim la mateixa opinió i no cal donar-li més voltes. I això, en el fons, és el més bonic de tot. Que tots siguem diferents i tots opinem diferent.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: