Noves pintures rupestres a Brasil

Mentre feien el seguiment dels pècaris de llavis blancs i la recol·lecció de dades ambientals en els boscos que formen els biomes de Pantanal i Cerrado a Brasil, un equip d’investigadors es va endur una grata sorpresa!

Gran gat

Els científics de la Wildlife Conservation Society i l’ONG local Instituto Quinta do Sol, van descobrir antigues pintures rupestres realitzades per societats de caçadors-recol·lectors fa milers d’anys.

Els fantàstics dibuixos i gravats són objecte d’un estudi publicat recentment pels arqueòlegs Rodrigo Luis Simas de Aguiar i Keny Marques Lima a la revista Revista Clio Arqueológica.

La diversitat de les representacions, d’acord amb els autors, contribueix significativament al nostre coneixement de l’art rupestre de la regió de l’altiplà Cerrado que voreja el Pantanal.

Rèptil

“El nostre treball amb la Wildlife Conservation Society se centra en la promoció de pràctiques d’ús sostenible de la terra que ajuden a protegir les espècies salvatges importants i els llocs pràcticament verges on viuen,” va dir la Dra. Alexine Keuroghlian, investigadora a Brasil de WCS. “Atès que sovint treballem en llocs remots, de vegades fem descobriments sorprenents, en aquest cas, un que sembla ser molt rellevant per a la nostra comprensió de la història de la cultura humana a la regió.”

Animals i tectiformes

El descobriment es va fer a l’altiplà Cerrado el 2009, quan Keuroghlian i el seu equip estaven duent a terme recerques sobre els pècaris de llavis blancs, animals similars al porc que viatgen llargues distàncies i són indicadors ambientals dels boscos sans. Els pècaris són vulnerables a les activitats humanes, com la desforestació i la caça, i estan desapareixent de grans extensions de la seva antiga àrea de distribució des del sud de Mèxic fins al nord d’Argentina. En seguir els senyals de ràdio dels collarets emissors instal·lats al coll d’alguns exemplars, l’equip es va trobar amb una sèrie de formacions de gres molt prominents amb coves que contenen dibuixos i gravats d’animals i figures geomètriques, i també antropomorfs.

Antropomorf

Keuroghlian va contactar amb Aguiar, especialista regional en pintures rupestres que va determinar que els dibuixos van ser fets fa entre 4.000-10.000 anys per les societats de caçadors-recol·lectors que, o bé ocupaven les coves o les usaven específicament per a les seves activitats artístiques. L’estil d’alguns dibuixos era coherent amb el que els arqueòlegs anomenen tradició Planalto, mentre que altres, sorprenentment, són més similars als de Nordeste o Agreste (bosc de transició de terres àrides al nord-est del Brasil). Els dibuixos representen un conjunt d’animals incloent armadillos, cérvols, grans gats, aus i rèptils, així com figures d’aparença humana i símbols geomètrics. Curiosament, els pècaris estan absents de les representacions. Aguiar espera realitzar excavacions al sòl de les coves i alguna datació geològica per tal de poder interpretar plenament els dibuixos.

Aquests descobriments de pintures rupestres posen l’accent en la importància de protegir els ecosistemes de Cerrado i Pantanal, pel seu patrimoni cultural i natural que cal preservar per a les generacions futures.

Efectivament, les generacions futures mereixen no perdre el contacte amb les manifestacions més profundes de l’essència que ens ha fet humans i que adquireix una majestuositat gairebé mística en l’art rupestre. Els llocs que acullen les pintures són especials, màgics, i bàsicament funcionaven com a santuaris, indrets on els humans connectaven a un complet nivell íntim amb la Natura.

Resulta molt interessant comparar aquestes “noves” pintures brasileres amb algunes per les que sento especial debilitat i que ens queden ben a prop, a Catalunya, i que recomano visitar.

Tenim, per exemple, les magnífiques pintures de La Pietat, a Ulldecona, on podem admirar aquesta gran escena de caça de fa 8000 anys, on destaquen el caçador, el cérvol i, presidint l’escena, la figura coneguda com “El Bruixot”. És tracta d’un dels conjunts de pintures més importants del que anomenem art rupestre llevantí o esquemàtic (pareu atenció a la tècnica utilitzada pels autors i compareu-la amb les noves troballes a Brasil).

Bruixot i escena de caça a Ulldecona

Els antropomorfs atrapen de seguida la nostra imaginació i sovint reben el nom de “bruixots”. Com el d’Ulldecona o aquest altre, descobert al 2009 a Port de la Selva.

Bruixot a Port de la Selva

De nou, compareu-lo amb l’antropomorf de Brasil, les similituds són molt significatives. Els bruixots o xamans (o bruixes o xamanes) potser devien ser les persones que elaboraven les pintures i gravats, atès que atresoraven els coneixements del seu clan, tant tècnics com especialment de medicina i també espirituals.

No és en va que les pintures i gravats poden representar visions obtingudes en estats alterats de consciència i que van originar la creença en móns espirituals i/o sobrenaturals.

De fet, m’inclino a pensar que era així, lluny de les hipòtesis més tradicionals que postulen que l’art rupestre respon a una necessitat de màgia de caça, un primitiu llenguatge o sistema de comunicació, o que senzillament es tracta de representacions artístiques sense cap altre propòsit que generar art per a ser contemplat i gaudit, l’art per l’art.

No penso que es tracti d’això i crec que la hipòtesi neuropsicològica és la que, a hores d’ara, millor explica l’art rupestre i la seva unitat d’estil i temàtica arreu del món.

No és estrany que les pintures i gravats exhibeixin una elevada unitat cultural (per exemple amb el cas dels tectiformes). Homo sapiens va sortir d’Àfrica i va colonitzar paulatinament la Terra, però des dels seus orígens ja pintava. Per tant, el nucli de temes i tècniques pot haver estat heretat de generació en generació des del principi, tot incorporant variacions pròpies de cada grup humà de manera independent al mateix temps que les cultures i clans i tribus anaven separant-se i diversificant-se. També, la unitat genètica determina que les visions (i per tant els motius artístics i espirituals), fossin aproximadament les mateixes i comuns a tots els humans que experimentaven estats alterats de consciència a Catalunya, la Dordonya o a Brasil.

Una altra pintura que m’apassiona és el boc de Valldecerves, a La Llacuna. És molt interessant i m’emociona perquè tot i que està associat a un jaciment clarament neolític, el seu estil tan naturalista i la seva bicromia ens connecten automàticament amb un període fascinant de la nostra història i que ens ha configurat com a éssers conscients de l’univers, el paleolític. De moment, l’absència de datació em fa somiar que aquest boc és realment més antic i màgic. A més, per poder admirar-la cal tenir cert esperit aventurer!

Boc de Valldecerves

Podeu comparar el boc de Valldecerves amb altres exemples paleolítics, com aquesta magnífica i natural mostra del Salon Noir de Niaux, en negre; o aquestes altres en vermell també molt suggerents de Cougnac.

Niaux
Cougnac
Cougnac

En qualsevol cas, l’art rupestre no deixa a ningú indiferent i l’emoció assalta a l’espectador modern que encara conserva certa capacitat de connexió amb la Natura. Així, per exemple, al mes d’octubre vaig tornar a visitar les coves amb art rupestre de la Dordonya, a França, i el meu vincle amb el paleolític i la recerca dels orígens de la fe es va renovar. No només em va passar a mi. A la cova de Font-de-Gaume, en quedar aturats davant d’un impressionant bisó, les persones que el contemplàvem no vam poder fer res més que quedar en silenci, corpresos, impactats per la seva força. Quelcom antic i màgicament autèntic ens traspassava, connectant-nos a través de la geobiologia i de l’art amb el nostre passat més profund, el passat de la nostra ment. Vam patir certa epifania que ja no oblidaré mai.

Elefant a Tarangire

És la mateixa sensació que pot sorprendre’ns en moltes altres ocasions i que, a nivell personal (disculpeu la confidència que us faig), vaig sentir al 2005 a la riba del riu Tarangire, a Tanzània, gaudint de la companyia dels elefants. En aquella ocasió, tot el grup expedicionari es va quedar també en absolut silenci, mantenint un respecte gairebé cerimonial per aquests gegants, tal era la força, poder i calma que emanaven en un santuari, ara sí, viu.

Elefants a Tarangire

Rafael Balaguer i Rosa.

Prehistoriador i astrònom amateur, especialment interessat i compromès amb la divulgació científica, em centro en la tasca de comunicació de l'Astronomia i de la Paleoantropologia impartint cursos i conferències, en les què destaquen els suports audiovisuals, així com realitzant observacions astronòmiques públiques, especialment amb Astrogirona, Associació Astronòmica de Girona, de la què en sóc president. Fruit de la meva vocació integradora de l'Astronomia amb altres ciències, actualment estic realitzant una investigació totalment pionera en el camp de l'Arqueoastronomia que estudia la relació entre la ubicació i l'orientació dels monuments megalítics amb el camp magnètic de la Terra.

Tagged with: , , , , , , ,
Arxivat a Ciència i Tecnologia, Cultura i Societat
%d bloggers like this: