NO A LA LOMCE: per un Acord Nacional

wert

El Congrés de Diputats ha aprovat definitivament la LOMCE -un cop acabat el periple estúpid i ineficient que el marc constitucional espanyol té dissenyat per a les lleis, del Congrés al Senat i del Senat al Congrés, que, en aquest cas, només ha servit per empitjorar-la una mica més. Del projecte presentat per la FAES via ministre Wert a l’aprovat per les Corts, s’ha endurit l’atac a la immersió lingüística i s’ha modificat a l’alça la memòria econòmica que l’acompanya, després que el Consell d’Estat digués que era insuficient per desplegar-la adequadament. Una modificació, però, tan insignificant que continua fent inviable una correcta aplicació de la llei. Per als qui, això sí, la vulguin aplicar, que no ha de ser el nostre cas.

L’argumentari contra la LOMCE és prou conegut i reiterat: es tracta d’una llei retrògrada i regressiva; jacobina i recentralitzadora; ineficient i inviable; imposada i àmpliament contestada; i que, per acabar-ho d’adobar, formula un atac frontal i bel·ligerant contra el nostre sistema d’immersió lingüística. Molt més ideològica que tècnica, tècnicament errada, la llei foragita l’escola inclusiva i aposta per la segregació; augmenta els controls polítics i s’allunya de l’autonomia de centre; trenca amb la participació i la interacció, regirant cap al dirigisme; exclou l’ensenyament competencial i comprensiu i situa l’avaluació no pas com una eina d’aprenentatge sinó com una fórmula unificada de reproducció de coneixements; entén la Formació professional com un contenidor condemnat a la subsidiarietat; lamina competències de les comunitats autònomes, que ja no comparteixen les concrecions curriculars…

Cert, però ja la tenim aquí. I no hi valen apostes pel diàleg -no n’hi hagut en tot el procés i no n’hi haurà en la seva implementació- ni esperances de terceres vies -la promesa del PSOE d’abolir-la si torna a governar l’Estat no és per al curs vinent ni sembla que dugui camí d’albirar-se com a especialment possible. Ja la tenim aquí i, si també és cert que alguns dels seus elements més contundentment regressius -com les velles revàlides universals, centralitzades i no avaluatives- no són previstos fins al 2018 -quan cal esperar que el nostre procés constituent nacional i social ens hagi dut a la plena sobirania-, la llei preveu que el setembre de 2014 ja s’apliquin canvis curriculars a Primer i Tercer de Primària. I, perquè això sigui possible, ni que hagi de ser cuita corrents i tot el maldestre que es vulgui, caldria començar el seu desplegament ben aviat.

La LOMCE destrueix, doncs, el nostre sistema educatiu, de la llengua a qualsevol dels seus altres aspectes. Si el volem salvaguardar, només ens queda el camí de no acatar-la, de mantenir els criteris i les directrius que van fonamentar el Pacte Nacional per l’Educació i que són el canemàs pedagògic i normatiu de la nostra escola. Però no hem de demanar als centres, als seus equips directius i al seu professorat que efectuïn actes individual d’insubmissió. No és una lluita individual, ni sectorial, ha de ser un posicionament nacional i social. Ferm, clar, inequívoc i també contundent.

En l’actual marc estatutari -constitucional i tot-, l’autoritat educativa a Catalunya és el Govern de la Generalitat i és al Govern, en conseqüència, a qui li toca de liderar la garantia del manteniment del nostre sistema, qui ha de fer prevaldre el seu mandat competencial, qui ha d’assumir les ordres i instruccions precises per al proper curs 2014-2015. El Govern, amb el President al capdavant, ho ha de liderar, però no ho ha de fer sol. Essent com és una qüestió clau en la vertebració de la nació i en la consolidació de la cohesió social, el Govern ha d’apostar per un Acord amb tota la comunitat educativa -amb el Consell Escolar i el Marc Unitari en primera instància-, les forces parlamentàries que no aposten per la submissió i la destrucció del sistema -que són una amplíssima majoria del nostre Parlament- i els agents socials que representen la diversitat i la pluralitat del país. Un Acord Nacional pel manteniment d’un sistema educatiu català, de qualitat, inclusiu i de futur.

Potser no és per demà mateix, però no podem trigar massa. Amb això no val a badar. L’aprovació definitiva de la LOMCE és el darrer capítol de la crònica d’una mort anunciada. A nosaltres ens toca decidir si ho és de la política Wert o del sistema educatiu del país.

 JOSEP BARGALLÓ VALLS

 wert 2

 

En el meu blog podeu trobar d’altres textos sobre la llei Wert:

– Una anàlisi més pormenoritzada d’alguns dels components nuclears de la LOMCE: Wert contra l’escola (desembre 2012)

– Les primers impressions a l’anunci dels elements substancials que configurarien la LOMCE: De Ponent, ni Wert ni vent (desembre 2012)

– Unes primeres reflexions sobre la necessitat de consens en el no acatament de la LOMCE: Insubmissió a la wertgonya (maig 2013)

Llicenciat en Filologia Catalana (Universitat de Barcelona). Màster en Estudis Superiors en Llengua, Literatura i Cultura Catalana, amb Premi Extraordinari (Universitat Rovira i Virgili). Catedràtic de Secundària. Coordinador de l'àmbit no universitari de l’Institut de Ciències de l’Educació de la Universitat Rovira i Virgili (des de 2011) . Coordinador acadèmic del Postgrau d'Especialista Universitari en Direcció i Gestió de Centres Educatius (URV) (des del curs 2011-2012). Comissionat de l'Ajuntament de Tarragona per al projecte "Biennal de Castells. Tarragona, Patrimonis de la Humanitat". Conseller d’Ensenyament del Govern de la Generalitat de Catalunya (2003-2004). Conseller en cap/primer i titular del Departament de la Presidència (2004-2006). Director de l'Institut Ramon Llull (Generalitat de Catalunya i Govern de les Illes Balears) (2006-2010). Diputat al Parlament de Catalunya (1992-2003 i 2006) Vicepresident de la Fundació Josep Irla (des del 2011) He treballat en el món editorial i he estat coordinador de la col·lecció Capitell de Columna edicions (1988-1991) i director literari d'Edicions El Mèdol (1989-1998). He col·laborat en mitjans audiovisuals i he escrit guions de ràdio i de vídeo i, entre d’altres, els diàlegs de La teta i la lluna, llargmetratge dirigit per Bigas Luna (1994). Crític literari en diversos mitjans, he publicat articles monogràfics en revistes i volums especialitzats i, entre d’altres, els següents llibres: Teoria i història literària i cultural: - Comentari de textos literaris (teoria, propostes i terminologia), 1987 (3a edició 1991), en col·laboració. - Literatura catalana del segle XVI al XVIII, 1987. - Manual de mètrica i versificació catalanes, 1991 - Domènec Guansé. Revisió i actualitat, 2005, en col.laboració. - Manual de mètrica i versificació catalanes, 2007 (2ona edició, ampliada i revisada). - Què és la mètrica. Introducció a la versificació catalana, 2007. - Puig i Ferreter. Cinquanta anys després, 2008, en col.laboració. - Les set vides de Pere Romeu. Indians, modernistes i sportsmen, 2016. Assaig polític: - Catalunya, horitzó 2014, 2005. - 2005, el Govern de Catalunya, 2005. - L’autonomia de les nacions i les minories nacionals. El cas de Catalunya, 2006. - Una pàtria sòlida en el temps. Un projecte social i nacional per al nou catalanisme del segle XXI, 2006. Història i cultura popular: - Pit i Amunt! Els castells a Torredembarra, 1985. - Cent personatges. Del Baix Penedès al Montsià, 1986, en col·laboració. - La festa major de Torredembarra a la segona meitat del segle XIX, 1988, amb Rosalia Gras. - La colla Xiquets de Tarragona i la tradició castellera de la ciutat, 1990, - Guia de les Festes de Santa Tecla. Tarragona. Història, seguici popular i castells, 1994, en col·laboració. - Ball de Diables de Torredembarra. Deu anys d’una tradició centenària, 1997. - El fet casteller. La història i l’actualitat d’un costum tradicional, 2000. - Un segle de castells. De 1900 a 2000 en dades, 2001. - 4 Gats. De Casas a Picasso, 2005, en col·laboració. - Què fem a Frankfurt? La cultura catalana convidada d’honor a la Fira del Llibre 2007, 2007. Edicions en català, castellà, francès, alemany i anglès. - Els castellers. Guia didàctica, 2007, amb Marta Badia i Gerard Elies. - Bandolers, santes i criades. Quatre balls parlats de la Torredembarra vuitcentista. Els manuscrits Llorens-Cortasa, 2010, amb Montserrat Palau i Núria Canyelles. Estudis i edicions : - El ball de Santa Rosalia, 1983, amb Montserrat Palau - 10 narradors, 1989. - Antologia tarragonina, de Josep Pin i Soler, 1992, amb Magí Sunyer. - Abans d'ara. Retrats literaris, de Domènec Guansé, 1994. - Els Xiquets de Valls, de Joan Amades, 2001. - Aquí descansa Nevares, de Pere Calders, 2008. Teatre: - Els Pastorets de Tarragona, 2001 (obra representada els Nadals 2001-2010). Sóc, doncs, eclèctic i de mena tastaolletes, independentista i d'esquerres, amant teòric i pràctic de la cultura popular -colla castellera Nois de la Torre, Ball de Diables de Torredembarra i la Virgília- i interessat una mica obsessivament per la retòrica i la mètrica. Em podeu trobar a: Twitter: @JosepBargallo Facebook: Josep Bargalló Pinterest: Josep Bargalló i també als websites que he linkat

Tagged with: , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: