Ahir em va passar un fet estrany. Estava navegant pel Twitter i vaig veure que una carta que li havia escrit a l’Alícia Sánchez-Camacho el passat 24 de gener estava compartint-se a dojo. I no només això, sinó que un videoblocaire havia fet un vídeo a partir d’ella. També em vaig assabentar que s’estava compartint a Facebook i a WhatsApp. Tanmateix, amics, la fama és injusta. Ningú sap qui ha escrit aquesta carta. He pogut llegir comentaris com: “realment flipant, brutal, descomunal, m’encanta, visca la mare que et va portar al món, gràcies per escriure el que tots pensem i pel que sigui, no fem”. Un altre exemple: “no sé qui ets, però sé que ets. Felicitats per escriure tan clarament i tan educadament el sentir de la majoria dels catalans”. I més: “molt fan del que ha publicat el text , no es pot expressar millor els nostres sentiments. Aquest és el que més m’agrada: “en aquests casos s’hauria de poder substituir el “Me gusta” per un “Me encanta”, “Me chifla”, “Así se habla”, “Ole tus huevos/ovarios” o visca la mare que et va parir. Es pot dir més alt però no més clar. No hi hauria forma de fer-li arribar aquest escrit a la destinatària de la carta? I que hi hagués alguna càmera que ho filmés a veure quina cara se li queda a la S.Camacho????”
Bé, després d’aquest moment d’egocentrisme, vull dir que tinc l’autoestima molt alta però que m’estimo més continuar a l’anonimat. Això sí, prometo que quan surti el disc, el videojoc i el musical potser donaré la cara per reclamar royalties. La pela és la pela. Us deixo amb la dramatització que ha fet aquest amable videoblocaire al qual no tinc el gust de conèixer.
Twitter: @alexsocietat
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 