PER A QUÈ SERVEIXEN ELS JUTGES?

Referent al món judicial –món laberíntic- vaig trobar un llibre, titulat “Para qué servimos los jueces?” n’és l’autor José Antonio Martín qui és magistrado de la sala de lo penal del Tribunal Supremo l’editorial és “Los libros de la catarata”.
Aquest llibre s’ha escrit d’una forma amena, parlant de qüestions com la formació dels jutges: “Se puede aprender de memoria las teorías sobre el dolo y la culpabilidad, pero es difícil penetrar en los entresijos del ser humano que en un momento de su vida actúa de forma memorística que poco o nada aporta para la adecuada valoración de los conocimientos juridicos si la seva preparació és l’adient per al món real : “La labor de juzgar no puede encomendarse, sin más, a una persona que ha acreditado su capacidad para embutir en el espacio reservado al disco duro de la memoria.”
També ho barreja amb d’altres temes com el tribunal del jurat, els jutges “estrella” i els casos que probablement són molt abellidors per a alts més alts ideals: “La jurisdicción universal abre la posibilidad de juzgar, en la mayor parte del mundo crímenes que conmueven la conciencia de la humanidad y de cualquier sociedad civlizada.” O “No podemos vivir impasiblemente con hechos tan insoportables como el genocidio o los crímenes de lesa humanidad.”
Tot això al senzill ciutadà que té un litigi perquè li deuen diners, perquè l’han robat o més greu, la violència de gènere se’ls fum els crims de dictadures tristament cèlebres perquè són una cortina per amargar certes ineptituds i vagàncies del dia a dia, a part que ja existeixen tribunals que se n’ocupen com el Tribunal de l’Haia, el d’Estrasburg etc.
Més frases de l’autor –de qui no dubto que no li falten bones intencions- serien: “Un funcionario debe ser, ante todo, eficaz.” (això que sento són riallades?), “Un juez puede ser eficaz y expeditivo, pero tremendamente injusto” (qui no ha sentit casos de sentències força injustes i desproporcionades?) una altra perla seria: “Si el estado al que pertenece el ciudadano reconoce y acepta la universalidad de los derechos humanos, pero no se los otorga, es obligado que encuentre refugio en otro tribunal de un país democràtico.”.
Però el senyor José Antonio Martín, magistrat del tribunal suprem, emèrit, membre d’aquella, d’aquella altra de la de més enllà institució o associació prestigioses al citar tantes lleis, institucions, conceptes i preceptes jurídics i d’altres rampoines em fa pensar en la frase del jurista del divuit Cessare Beccaria: “ Feliç aquella nació on les lleis no constitueixin una ciència.”

"Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà." ("La cançó dels cansats", Ovidi Montllor)

Tagged with: , , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: