Cauen les bombes sobre Gaza com una pluja infernal. Estos darrers dies el món ha hagut de contemplar amb horror com l’exèrcit israelià entrava a sang i foc a la Franja, un territori que amb 1,4 milions d’habitants -la major part d’ells refugiats de la guerra de 1948- és una de les àrees amb major densitat de població del món i també una presó immensa.
Gaza viu entre el bloqueig total perpetrat per Israel i el tancament dels pasos fronterers per part d’Egipte, cosa que converteix este xicotet territori en una trampa mortal per a centenars de milers de persones que només han conegut la mort i el patiment periòdics, i que no tenen cap possibilitat d’escapatòria davant l’exèrcit totpoderós d’Israel, que posa en el mateix sac militants de Hamàs i la resta de la població civil de la Franja, xiquets i xiquetes inclosos.
I això és una de les poques realitats indiscutibles en un conflicte immensament complex, en què podríem trobar tants matisos i raons d’una banda i d’una altra com siguem capaços d’imaginar, i no faríem més que entrar en una discussió gairebé infantil sobre qui va començar primer i qui té més dret a ser-hi.
No vull caure en el reduccionisme de la consigna, i tampoc no vull quedar-me curt en la condemna a uns actes repugnants com els que hem hagut de contemplar esta setmana. El cruel assassinat de quatre xiquets palestins que jugaven a una platja, perpetrat des d’un vaixell de guerra israelià, en qualsevol cas, no servirà per més que augmentar l’odi entre els palestins i perpetuarà l’estat de guerra total al Pròxim Orient.
Les societats democràtiques tenim molta responsabilitat en este afer, i no podem menys que indignar-nos i condemnar sense pal·liatius declaracions aberrants com les que s’han sentit estos dies a una diputada israeliana que cridava al genocidi contra les mares palestines i els propis xiquets, que qualificava de xicotetes serps. Són este tipus d’accions les que aprofundeixen en l’espiral d’odi i haurien de ser penalitzades i perseguides internacionalment.
Perquè jo no em sent capacitat per dir si israelians i palestins han de viure en dos estats separats o en un de sol; en qualsevol cas, només sé una lliçó que l’experiència política i històrica ensenya, i és que no hi ha conflicte que se solucione a partir de la victòria militar d’una de les dues parts, i menys encara mitjançant l’eliminació física del contrari.
Entrada original del blog cristianballesteros.com
Apasionado de la informática, de la política, del deporte y vida sana. Independiente, emprendedor, incansable, constante, ilusionador, ilusionado… Coordino la web latiendadeelectricidad.com
La solució ja no pot ser ni un estat binacional ni dos estats mononacionals. Tan sols un estat mundial, que reconegui la ciutadania universal, pot evitar massacres com la d’aquests dies. I fins i tot llavors, hi hauria un munt de feina a fer per fer efectiva la pau