LA INQUISICIÓ CONCEPTES GENERALS. ALGUNS CASOS A LA PLANA D’URGELL

La inquisició és un organisme de control creat per l’església catòlica al segle XII i que diferents règims polítics van adoptar. La seva missió és vetllar per la integritat de la fe i dels costums en els fidels, per vindicar l’ideal de la cristiandat, per principis antievangèlics del dret canònic per suprimir qualsevol tipus de dissidència[1].

Escudo_inquisicionEl 1232 es va implantar la inquisició a Catalunya i estava encomanada als ordes dominicà i franciscà, coordinats amb els bisbes locals. Fins a finals del segle XV només van ser inquisidors els frares que tenien nomenament formal expedit pel papa o els seus delegats. No tenien poder coercitiu a més les ordes d’ excomunió i les ordres de detenció que els inquisidors dictaven no eren eficaces si els bisbes i els reis impedien d’executar-les[2].

Els reis Catòlics (Ferran II de Catalunya i Isabel de Castella) tot just començat el seu regnat van decidir reconvertir l’ antiga institució en un instrument polític per unificar els regnes de Castella i Catalunya-Aragó. Amb el pretext d’eradicar amb la heretgia dels conversos jueus van crear una nova inquisició que era una màquina de terror amb poder coercitiu propi desvinculat dels bisbes i de l’ordenament jurídic vigent sota un inquisidor general nomenat pels reis. El primer va ser fra Tomás de Torquemada. L’objectiu de la nova inquisició era esbotzar les traves legals i socials que obstaculitzaven la política unificadora dels reis catòlics[3].

La inquisició que van implantar els reis catòlics va començar a funcionar a Barcelona el 1487 després que el papa Inocenci VIII tragués un breu destituint tots els inquisidors que tinguessin comissions papals i fra Tomàs de Torquemada va ser nomenat inquisidor especial de Barcelona[4].

Els reis van crear el consell de la suprema i general inquisició amb autonomia i poders plens i van fundar una xarxa completa de tribunals locals a les capitals de la corona catalano-aragonesa amb funcionaris zelosos i ben retribuïts es tractava de “els familiars” qui eren molt odiats[5].

L’ àmbit jurisdiccional de la Inquisició a Catalunya agafava totes les terres del principat excepte la diòcesi de Lleida que depenia de la inquisició de Saragossa i Tortosa que depenia de la València[6]. El límit de la part catalana de la inquisició de Saragossa tenia com a límit la ratlla que anava des del nord partint de Castelló de Farfanya, cap al sud la Portella, Torrefarrera i Llívia. Cap a l’oest Mollerussa. Cap al sud els Omellons, Vimbodí, Cornudella, Flix, Mora d’Ebre, Gandesa i Caseres[7].

Tothom ha sentit parlar dels efectes devastadors de la inquisició: milers de víctimes condemnades o cremades, empresonades, inhabilitades per a càrrecs públics etc. També són tristament populars els mitjans que feia servir: denúncies secretes, tortures per arrencar confessions i la indefensió legal, els bens confiscats als heretges etc.[8] La inquisició va ser abolida definitivament a l’estat espanyol pel Reial Decret firmat per la reina regent Maria Cristina el 15 de juliol de 1834 i els seus béns van destinats a extingir el deute públic[9].

o La seu del sant ofici de Barcelona

Des del primer moment que la nova inquisició impulsada pels reis catòlics es va establir a la ciutat de Barcelona el 1487 ho va fer a l’antic palau reial que encara avui dia conserva en una de les seves façanes l’escut del sant ofici. L’estat de l’edifici era dolent i es van algunes reparacions. L’ estat higiènic eren deplorables Dins del palau hi vivien els inquisidors i alguns funcionaris, com el porter i l’alcaid de presons[10].

En aquest palau hi havia les presons secretes, on els detinguts passaven força temps – de vegades anys- fins que els seus processos es resolien. A Barcelona existien tres presons secretes, és a dir 13 cel·les. La seguretat era molt precària, les fugues freqüentes[11].

Existien dos tipus de presons inquisitorials que no estaven als alcàssers: les de penitència i les mitges. Les primeres eren aquelles en què es recloïa al condemnat un cop dictada sentència de presó contra ell, que podia ser de alguns anys o perpètua. Le mitges – o també anomenades de familiars- on es custodiaven als ministres o familiars del sant ofici, a religiosos o determinades personalitats mentre duressin els seus judicis. Eren les millores presons i tampoc d’aquestes n’hi havia a Barcelona i les queixes d’aquesta situació són contínues ja que o se’ls deixava en llibertat amb la prohibició de sortir de la ciutat o havien de compartir les cel·les amb heretges[12].

o El turment

S’ ha parlat molt de la tortura, de les diferents classes de tortures i la crueltat amb què actuava la inquisició. Juan Blázquez parla de “leyenda negra inquisitorial” explicant que es va exagerar no obstant ningú no dubta que la tortura – independentment del grau- va ser una pràctica de la inquisició[13].

Sembla ser que el sant ofici de Barcelona va utilitzar la tortura més que en d’altres llocs ja que al segle XVI s’ emprava contra qualsevol detingut no obstant no devia ser molt dura ja que eren molts els qui el suportaven[14].

o Procediment inquisitorial i documentació

El sant ofici va ser un tribunal que actuava segons un dret perfectament regulat en textos[15]. La fase d’instrucció del procés té com a punt de partida la delació o denúncia basada en presumpcions, suspicàcies o recels suscitades per actuacions, conductes, gestos, maneres o expressions de l’acusat, però si la incriminació es formalitzada directament pel tribunal i no a instàncies de part és més apropiat parlat d’acusació i a més hi ha una altra possibilitat: la auto delació quan una persona s’ autoinculpa d’haver comès un delicte[16].

Un cop presentada la denúncia – o denúncies- sobre un mateix subjecte, sense contradiccions entre els delators intervenia el procurador fiscal, encarregat de mobilitzar el procés i de conduir la causa[17]. Després es remetien les acusacions als qualificadors – o censors- qui després d’un examen dels actes emetia un primer dictamen[18]. Després de l’exposició es presenta la sumària i si fa al cas es demanda de l’inquisidor l’encarcerament i l’embargament de les pertinences de l’acusat alhora que es sol·licita que la causa s’acabi[19].

El denunciant se’l cridava sempre perquè es ratifiqués en la seva delació. D’aquesta diligència – com de totes les actuades pel sant Ofici- s’ aixecava acta per part del notari del secret o de l’ escrivà general.[20]

La sentència emesa pels inquisidors podia ser llegida personalment a l’acusat o ser-li notificada i finalment, la sentència fallada no podia ser apel·lada, malgrat no fos l’habitual i només quan es tractava d’ algú important o si les proves incriminatòries no tenien suficient solidesa[21].

o Personal de la Inquisició

La inquisició per desenvolupar la seva tasca necessitava de funcionaris els quals havien d’ésser investigats prèviament per saber del seu llinatge. Es pot dir que els funcionaris inquisitorials eren:

§ Inquisidors

Estaven al capdamunt de la piràmide. Eren triats entre juristes, homes de lleis i ex fiscals. La edat establerta era sobre els quaranta. Havien de tenir determinades característiques com ara sobrietat, modèstia, clemència, amor a la justícia i acostumaven a ser dos o tres segons els tribunals i les èpoques[22]..

§ Fiscals

Era el càrrec més important després de l’ inquisidor i molts cops, era pas previ per ser-ho. Les seves funcions eren obrir i tancar la sala del secret i ser responsable de la documentació. Mensualment havia d’enviar un informe a la Suprema en què hi constaven tots els casos pendents.[23]

§ Receptors

El receptor s’ ocupava de l’aspecte econòmic, de tal manera que posteriorment se’l va anomenar tresorer. Les gran quantitats de diners per les confiscacions de judaïtzants van fer necessari aquest càrrec. A més era un cos d’elit[24].

§ Notaris

Eren els encarregats de posar per escrit les actuacions dels processos i conservar les actes. Acompanyaven els comissaris i secretaris del secretari quan sortien pels pobles per dur a terme investigacions genealògiques. Aquests càrrecs eren ocupats per clergues i no cobraven gaire. El càrrec estava relacionat amb personatges vinculats a escàndols o a les enemistats que originaven la seva missió[25].

§ Qualificadors

Càrrec força important perquè eren els que dictaminaven si els casos o les paraules dels acusats implicaven heretgia. Cada cas era examinat per tots els qualificadors del tribunal. Era un càrrec no remunerat i per tant no destacaven per la seva rapidesa ja que tenien d’altres ocupacions a la vegada[26].

§ Consultors

Els consultors no tenien relació directa amb la Inquisició però estaven a la seva empara, i no estaven ben vistos a Catalunya fins al punt que no trobaven qui volgués desenvolupar aquest càrrec i van haver de buscar-los priors castellans aprofitant les seves visites als monestirs catalans[27].

§ Secretaris

N’hi havia de dues classes. Secretaris de nombre variable com per exemple entre tres i cinc i secretari del secret, qui només era un. Era un càrrec que també tenia problemes a l’hora de cobrar i sovintejaven les queixes per aquest motiu[28].

§ Agutzils

Eren els oficials executius, duen a terme les exaccions i incautacions i cobrant per aquests serveis. Era un càrrec que sovint es transmetia entre familiars. Era – a diferència d’altres- un càrrec cobejat a la Inquisició perquè malgrat l’ eixut sou tenien d’altres extres[29].

§ Nunci

Era un lloc poc qualificat – com una mena de correu o missatge del tribunal- ja que era un càrrec poc pagat sovintejaven els casos de cohecho. Moltes vegades s’ escapolien de les pagaments mitjançant les exempcions inquisitorials[30].

§ Comptador

Eren una mena de comptables encarregats de dur els comptes del tribunal el càrrec era mal pagat i per això – el Tribunal de Barcelona el va tenir vacant força temps- i sovint era ocupat per algun mercader[31].

§ Alcaid

Els alcaids s’ocupaven del govern de les presons i de tant en tant feia de carcerari fent les funcions de cuidar dels presos i acompanyar-los a les sales de la audiència, atenent les seves necessitats de roba i menjar[32].

§ Porter

Eren els encarregats de guardar les cases de la inquisició, era un càrrec poc important i poc remunerat, l’única satisfacció era que els porters estaven protegits per la inquisició[33].

§ Advocats

Els advocats eren els encarregats de defensar als presos però no podien desenvolupar bé la seva tasca ja que ni sabien qui eren els acusadors ni coneixien el procés complet, tan sols un resums que se’ls entregaven. Tampoc podien visitar en privat als seus defensats i l’única alternativa que els quedava era aconsellar l’acusat que es declaressin culpables i apel·lessin a la clemència del tribunal, aquest és el motiu que al llarg de la història de la inquisició hi hagin tan pocs absolts[34].

§ Metges i cirurgians

La missió dels metges i cirurgians a la inquisició és innecessària explicar-la però un informe que va enviar la Inquisició de Barcelona a la Suprema el 1653 diu “ no se encuentra a nadie que quiera ser abogado de presos, médico ni cirujano[35].”

§ Comissaris

Al principi no formaven part de la organització inquisitorial, però van ser necessaris al fer-se sedentaris els tribunals inquisitorials. Les seves funcions eren: rebre denúncies, acumular proves i remetre-les a la inquisició i no podien fer detencions sinó en casos molt específics. Nomenaven un notari i un agutzil constituint una mena de tribunal local. No tenien sou però sí categoria social i immunitats. Els treballs de col·laboració amb la inquisició aportava cabals com per exemple les averiguacions genealògiques de neteja de sang[36].

Residien en municipis amb força població i des d’aquí estenien una mena de jurisdicció sobre una zona o comarca[37].

Els comissaris van ser causants – sense voler- de problemes burocràtics, com per exemple els informes que elaboraven perquè estaven escrits en català i per tant s’havien de traduir[38].

§ Familiars

Era la institució més controvertida del Sant ofici, ja que eren intermediaris entre el reu i el tribunal. La seva tasca era d’investigar, esbrinar qui era el delinqüent, però no jutjar-lo. La familiatura proporcionava honors i privilegis i no només era una dignitat per qui ostentava el càrrec sinó una honra per a tot el llinatge[39].

Als municipis on estaven eren els ulls i l’oïda de la inquisició i la gent mirava d’esquivar-los, però a pesar de tot eren els familiars els delators. A Catalunya i Castella els familiars formaven una autèntica teranyina que anava de les petites poblacions a les grans[40].

Els familiars de la inquisició podien dur armes de foc i a Catalunya – a diferència de Castella- estaven mal vistos ja que a les Corts de Barcelona de 1512 hi van haver queixes contra la inquisició i van intentar controlar el número de familiars i sol·licitant que a la ciutat de Barcelona no podien passar de 50[41].

o Delictes que perseguia la inquisició

Els delictes que perseguia la inquisició eren: judaïtzants, moriscos, luterans, erasmites, bruixes, bígams, jansenites, il·luminats i la confecció d’índex de llibres que estaven prohibits[42].

Ramon Miró troba vint-i-un casos d’aquesta mena de delicte a les comarques del Pla d’Urgell, la Noguera, l’ Urgell, el Segrià i la Conca de Barberà.

§ Blasfèmies

Eren les paraules injurioses dirigides contra déu, la Verge o els sants. Les blasfèmies no entraven dins de la jurisdicció inquisitorial ja que eren considerades només simples blasfèmies i la inquisició només hi intervenia si es negava algun article de fe. Era un delicte de poca importància per a la Inquisició i les penes eren molt més benignes[43].

§ Protestantisme

El protestantisme refusava l’església catòlica, negava l’autoritat papal, no reconeixia la validesa dels sagrament i el seu predicament anava contra l’església catòlica. Molts protestants eren estrangers arribats a Catalunya ja que era un fenomen minoritari a la península. La Inquisició va començar a obrar amb fermesa contra el protestantisme a partir de 1520 quan va minvar l’acció contra els judaïtzants i els Pirineus eren travessats amb freqüència per mercaders i estrangers[44].

§ Judaisme

Els judaïtzants feien una doble vida religiosa, públicament es manifestaven com catòlics i participaven dels ritus de l’església i alhora i de manera reservada feien pràctiques jueves. Realment eren jueus que de catòlics només tenien el nom. Havien fet veure que practicaven el catolicisme per escalar posicions socials que com a jueus tenien prohibides[45].

§ Supersticions

Eren les creences estranyes a la fe religiosa i contràries a la raó, segons la Inquisició eren les creences o pràctiques contràries a la verdadera religió, és a dir la catòlica. Les principals supersticions eren: la bruixeria, l’endevinació i la idolatria i el curanderisme.

Un dels càstigs de la Inquisició era dur gramalleta (que en castellà se'n deia "san benito".

Un dels càstigs de la Inquisició era dur gramalleta (que en castellà se’n deia “san benito”.

Dins de les supersticions hi havia un delicte que perseguia la Inquisició a Catalunya- i arreu d’Europa- era la bruixeria. L’ historiador Joan Reglà va concretar que a Catalunya hi van haver 400 execucions de bruixes. Les caceres de bruixes es desencadenava després de greus tempestes que van malmetre les collites, a Catalunya la persecució va tenir el seu punt culminant després dels aiguats de la tardor de 1617.[46]

§ Bigàmia

El matrimoni per a l’església Catòlica era indissoluble i el càstig per no respectar-lo. Tots els casos eren majoritàriament que homes – les dones en menys nombre- abandonen la llar, esposa i fills i en un altre lloc troba una altra dona amb la que refer la seva vida amb la intenció que ningú pot reconèixer-lo però a la fi algú el trobava i ho diu a la Inquisició[47].

§ Curanderisme

El curanderisme estava vinculat a la fetilleria ja que eren moltes les dones – i alguns homes- que simultejaven ambdues pràctiques. El curanderisme tenia tres variants: paraules, cerimònies amb creus benediccions i finalment l’ aplicació de determinats remeis, com ara la herbes o beuratges amb els quals es guarien determinades malalties físiques[48].

o Penes i condemnes de la inquisició

Tota acusació que començava un procés inquisitorial tenia com a objectiu el càstig de l’ heretge mitjançant la imposició d’una pena. Aquestes penes tenien uns característiques i uns fins molt particulars com ara l’ exemplaritat, l’ utilitarisme, l’ oportunisme i l’ arbitrarietat. Amb l’execució de la pena produïa una publicitats que servia com exemple i escarment aconseguint-se un efecte intimidatori i es creia que serviria per previndre futurs delictes herètics[49].

L’ oportunisme era patent en la suavització i enduriment de les penes, fos per motius polítics o socials. Es mitigava la pena sobretot en delictes comesos per sacerdots, com és el cas de la sol·licitació i per contra es va castigar aquest delicte en privat, per evitar el desprestigi del sagrament de la penitència. L’ arbitrarietat també era patent en l’ aplicació de les penes. Quan l’acusat resultava condemnat com heretge i el delicte era perfecte i plenament provat, la llei s’aplicava sense excepció. Si hi havia penediment el seu se l’ admetia a reconciliació imposant-li les penes de presó i gramalleta. Si la culpabilitat no resultava provada però el reu continuava sent sospitós la sanció depenia de l’arbitri del jutge[50].

§ Pena ordinària

El càstig era la pena de mort. Aquesta pena es reservava pel declarat heretge formal i només quan es tractava d’ heretges pertinaços, impenitents i convictes la llei ordenava cremar-los vius[51].

§ Relaxació al braç secular

La pena de mort era anomenada per la inquisició “relaxió al braç secular”. El terme relaxació es feia en base que segons el criteri del tribunal no condemnava a ningú a mort ja que feia el possible per salvar-lo i quan no li quedava més remei que entregar-lo al braç secular perquè l’autoritat civil l’ajusticiés d’ acord amb les lleis civils. Dit d’un altra manera, el tribunal del sant ofici no condemnava directament a mort ningú. En aquests casos les sentències inquisitorials deien “entregat al braç secular o relaxat al braç secular”. Tal acte consistia en l’ entrega formal dels reus pertinaços als jutges inquisidors als jutges reals ordinaris, els quals els imposaven les penes que assenyalaven les lleis civils, és a dir, la foguera[52].

Els impenitents no relapses eren els que no abjuraven de la seva heretgia perquè no la reconeixien com a tal.

§ Penes arbitràries

Era tota pena diferent a la pena ordinària. Es tractava d’un ampli ventall de penes tant per a heretges com per sospitosos d’ heretgia. En cap cas la pena arbitrària comportava la mort del reu.

Pena d’abjuració, de fet l’abjuració no era una pena, però era un acte que es realitzava abans de la imposició de qualsevol altra pena de la que només s’ exceptuaven els absolts i els condemnats a ser entregats al braça secular. A l’acte d’ abjuració el processat es retractava clarament de les creences contràries als dogmes catòlics que se li atribuïen. S’ havia de fer baix jurament devia constar per escrit i firmada pel reu[53].

§ Pena de desterrament

Consistia en castigar al reu prohibir-li la seva presència física en certs llocs determinats pel tribunal i habitualment s’ assignava com llocs vedats els llocs de residència del tribunal, el lloc de residència del reu i qualsevol de les poblacions en què podia ser conegut com culpable, addicionalment al desterrament se li prohibia acostar-se a certa distància de la costa[54].

§ Pena de presó

La pena de presó no tenia res que veure amb els internaments a les cel·les secretes que eren presons preventives que s’ utilitzaven només durant el procés i que deuen el seu nom a què en elles el reu romania incomunicat fins el dictat de la seva sentència. El tribunal utilitzava per al seu compliment de les seves sentències les anomenades cel·les públiques o de penitència[55].

§ Càstig de galleres

Es tractava d’una pena privativa de llibertat establida per disposició reial per l’ escassetat de mà d’ obra per aquesta tasca. La duració de la pena era arbitrària, depenent del delicte comès. El càstig en gal·leres era dur i des de 1506 la Suprema va ordenar no aplicar-lo a majores de seixanta anys, clergues i dones[56].

§ Vergonya pública amb assotaments

La flagel·lació pública era molt corrent l’aplicava un botxí públic. El reu sortia muntat dalt d’un ase i vestit de cintura en amunt només la camisa, amb un dogal al coll i cuirassa (en què hi apareixien dibuixos al·lusius al delicte comès) rebent pel trajecte la quantitat d’assots estipulats en la sentència que generalment eren 200 assots i amb les burles i escarni del poble[57].

§ Vergonya pública sense assots

En aquest cas passejaven el reu pels carrers d’ alt d’un ase, despullat de cintura cap amunt però sense dogal i amb cuirassa que duia les insígnies corresponents al seu delicte, mentre el pregoner declarava els seus delictes[58].

§ Penes pecuniàries

Eren graduades segons el delicte i la fortuna del reu. La més principal pena pecuniària era la Confiscació de tots els béns del processat. S’ efectuava en els casos d’ heretges persistents, relapses (reincidents) i condemnats a presó perpètua[59].

§ Pena d’ hàbit penitencial o gramalleta

Una de les sancions que tenien com a finalitat avergonyir consistia en dur per un temps determinat el gramalleta que era una túnica feta de cotó o lli de color groc amb una creu de sant Andreu de color vermell, negre o verd sobre el pit i l’esquena.

§ Incapacitacions

Al reu se li impedia desenvolupar determinades funcions o usar alguns drets, tant en l’àmbit civil com religiós. De vegades i per motiu de parentiu es perllongava el càstig a d’ altres persones alienes a la causa[60].

§ Penitències espirituals

Existien diverses sancions espirituals com obligar a fer peregrinacions, dejunar, resar oracions, anar a missa com a penitent[61].

o Actituds dels catalans envers la inquisició

A Catalunya la instauració de la inquisició va ser mal acollida per diferents motius: Tots els inquisidors que van actuar a Catalunya eren estrangers i tenien instruccions precises de conculcar les lleis catalanes, començant per obligar a les autoritats dels nostre país a prestar-los jurament[62].

A Aragó la protesta va culminar en l’ assassinat de l’ inquisidor Pere arbués. A València el braç militar va porfidiejar tres mesos per evitar la introducció del sant Ofici. Torquemada (12 de maig de 1484) havia nomenat inquisidors delegats i el rei havia escrit als consellers de Barcelona perquè la ciutat els rebés i donés favor perquè els consellers de Barcelona s’havien oposat a l’establiment de la inquisició castellana. Només la notícia a la propera imposició de la inquisició castellana a Catalunya provoca la fugida de persones i de capital cap a l’estranger perquè ja sabien dels abusos i excessos dels inquisidors a Castella, Aragó i València[63].

Però la mala fama de la inquisició provenia també la repercussió en l’aspecte institucional, ja que aquest organisme xocava amb la mentalitat i les lleis catalanes[64].

L’inquisidor general a Catalunya no atenia totes les diòcesis del Principat, sinó només les de Tarragona, Barcelona, Girona, Lleida, Urgell, Vic i Elna. Per això, la de Tortosa va ser incorporada a la inquisició valenciana[65]. No obstant Blázquez afirma que la diòcesi de Lleida que des de 1492 va dependre de Saragossa[66].

Un cop es va instaurar la Inquisició l’oposició institucional no va tenir aturador. A cada convocatòria de corts els representants dels braços catalans van presentar queixes contra les actuacions de la Inquisició i els consellers barcelonins van negar-se a acceptar les invitacions dels inquisidors per participar en els actes de fe celebrats a Barcelona. Entre el 1507 i el 1518 les tensions van suavitzar-se temporalment amb els nomenaments com a inquisidors del bisbe de Vic i de Lleida Joan d’ Ènguera i els bisbes de Tortosa Lluís Mercader i Adriann Floriszoon. Tot i que el 1518 el càrrec es va fusionar i tots els tribunals locals van passar a dependre del Consell de la Suprema. Així doncs, l’organització i el procediment de la Inquisició va ser comú a Castella i Catalunya[67].

Una institució pertanyent a la Inquisició era la dels familiars que eren mitjancers entre el reu i el tribunal. La seva tasca era investigar, saber qui era el delinqüent però no jutjar-lo. Rebien testificacions en causes de fe, encara que no podien actuar sols, sinó només davant notari. Ser familiar aportava honor i privilegi a més per a tota la família[68].

Els enfrontaments entre la Inquisició i les institucions catalanes van ser habituals després de l’entronització dels àustries. Mentre les institucions catalanes van veure amenaçades les seves jurisdiccions, immunitats i privilegis els inquisidors consideraven que la força i la pressió de les lleis i de les institucions del Principat els impedient exercir les seves funcions. El conflicte institucional mai no va ser resolt totalment fins al segle XVIII.[69]

Felip II durant la contrareforma va reorientar la Inquisició que va esdevindre una eina poderosíssima contra el protestantisme i en general contra qualsevol dissidència religiosa o fins i tot política. Es va imposar la censura prèvia de llibres, es van multiplicar els processos judicials, es va utilitzar la Inquisició en els enfrontaments entre la monarquia i les institucions forals com la detenció dels diputats de la Generalitat (1569), la revolta d’Aragó (1591). A més la Inquisició va prohibir d’anar a estudiar a l’estranger.[70]

o La inquisició a la plana d’Urgell

§ Explicacions d’ alguns casos en què va intervindre la inquisició a municipis de la plana d’Urgell

Pau Riera era familiar de la inquisició de Arbeca al darrer terç del segle XVIII i va ser culpable de vàries estafes i arran d’ això va ser desposseït de la familiatura i confinat quatre anys a la presó de Jaca, però un dia va aparèixer al poble aragonès de Grañona muntat en un bon cavall i vestit molt elegantment i va dir a les autoritats locals que tenia poders per detenir a determinats individus però que si el pagaven faria la vista grossa. La gent de Grañona es va sorprendre i van descobrir que aquest individu havia fet activitats semblants per pobles dels voltants. Va ser detingut i dut a la inquisició de Saragossa que va al3legar que el delicte havia estat comès en la seva jurisdicció i que per tant no era competent la inquisició de Barcelona. Pau Riera se li va imposar una pena encara més dura que l’anterior[71].

Cosme Soler, natural del Mas de Tarragona i pagès d’ofici, durant molts anys va fer de “descobridor de bruixes” que deien que podien saber si una dona era bruixa buscant senyals pel seu cos. En realitat eren estafadors que per quatre reals no vacil·laven a acusar a éssers humans perquè fossin condemnats per la inquisició. Es va guanyar fama d’aquest ofici i per culpa seva al poble de Tavara havien penjats tres i a Catalunya dos a Montclar, unes tantes a Bellpuig i Torregrossa i tres a Castelló de Farfanya[72].

El 1634 hi havia a Bellpuig Francesc Barrufet qui era familiar de la inquisició i anava sovint al convent de Vallbona de les Monges i va fer amistat amb una monja. De l’amistat es va passar a l’amor i el 1633 la inquisició li va ordenar finís amb les seves visites al monestir. Però de l’amor es va passar al sexe i el 1634 l’abat de Poblet va denunciar que continuava anant al monestir de Vallbona i amb una escala – feta a propòsit- saltava la paret i passava la nit a la cel·la de la monja. Aleshores es va decidir desterrar-lo però no de Bellpuig sinó del terme del convent[73].



BellvísUrgell1Pla d’Urgell

Relació de poblacions de la plana d’Urgell que al seu municipi tenien un familiar de la inquisició i divisió segons bisbats i comarques actuals[74]
Municipi Bisbat Nombre de familiars Comarca
Bellpuig solsona 1 Urgell
Fuliola Urgell 1 Urgell
Linyola Urgell 1 Pla d’Urgell
Maldà Tarragona 1 Urgell
Mollerussa Solsona 1 Pla d’Urgell
Vilanova de Bellpuig Solsona 1 Pla d’ Urgell
Municipis de la plana d’Urgell en què hi van haver processos inquisitorials[75]  
Municpis Nombre processos inquisitorials Bisbat Comarca actual
Belianes 1 Tarragona Urgell
Maldà 2 Tarragona Urgell
Mollerussa 1 Solsona Pla d’Urgell
Bellpuig 1 Solsona Urgell
Fuliola, La 3 Urgell Urgell


Relació de condemnats per la inquisició a poblacions de la plana d’urgell segons delicte, nom i cognoms i pena[76]
delicte Nom i cognoms Municipi Feina Any Condemna
blasfèmies Bressolí, Antoine Penelles 1597 desterrat
superstició Roig, Jaume Mollerussa 1674 reprendida
Barceló, Miquel Fuliola cirurgià 1665 6 anys de presó
dur armes prohibides Barrufet, Francés Bellpuig familiar 1631 multa
baralles i insults Barriflet, Francesc Bellpuig familiar 1633 reprendido
Tomás, Ramón, Bellvís metge 1753 ———-
incontinència sexual Barrafet, Francesc Bellpuig familiar 1634 desterrat
Borrás, Antoni Fuliola familiar 1631 desterrat
bigamia Gembi i Berat, María Omellons 1681 desterrada
bestialidad Megret, Pierre St. Martí

de Maldà

1591 absolt
paraules Borràs, Joan Fuliola llaurador 1575 reprès
Forner, Etienne Bellpuig picapedrer 1582 penitenciat
proposicions Capdevila, Pau Maldà llaurador 1622 absolt

Autor: Francesc Rebolledo

"Per senyera, senyors, quatre barres. Per idioma, i senyores, català. Per condició, senyors, sense terres. Per idea, i senyores, esquerrà." ("La cançó dels cansats", Ovidi Montllor)

Arxivat a Cultura i Societat
5 comments on “LA INQUISICIÓ CONCEPTES GENERALS. ALGUNS CASOS A LA PLANA D’URGELL
  1. Marc Escolà ha dit:

    Home, aquest hagués estat un article interessantíssim per la revista de l’Ateneu Pensament Crític!!!!

  2. Jordi Camps i Vergés ha dit:

    Al pas que estan anant les coses, si els de l’altiplà amb el seu “gobierno” dels PePerros al capdavant poguessin, aquestes pràctiques encara serien vigents, i si no ho són ara, és perquè no poden, no per falta de ganes.
    Per cert, oi que mai cap papa ha demanat perdó per aquells fets ? Al capdavall, van ser ells, els del clero, qui van inventar aquella pràctica totalitària.

  3. josep-lluís carod-rovira ha dit:

    He llegit el teu article i m’ha semblat molt interessant. Estic treballant en la història del protestantisme als Països Catalans i, per això, m’aniria molt bé de saber si has trobat alguna dada, en el territori que has pres com a unitat d’anàlisi, sobre “luteranisme” o “luterans”. Si així fos, podries dir-me’n alguna cosa? Gràcies!

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: