Carles Salvador, el poeta al servei del seu poble

Carles Salvador és autor d’una important obra poètica amb llibres com Plàstic (1923), Vermell en to major (1929), Rosa dels vents (1930) i sobretot El bes als llavis (1934). Tant és així que és considerat com un dels autors més rellevants de l’anomenada Generació valenciana de 1930, junt a autors com Francesc Almela i Vives, Bernat Artola o Enric Duran.

Tanmateix, en l’antologia La poesia valenciana de 1930 publicada per l’Estel el 1930, Carles Salvador confessava que «utilitzo la Poesia per l’íntim goig d’escriure la meua llengua. Si ningú no llixqués els meus poemes també els escriuria amb la mateixa fruïció d’ara. Els publico per exemplaritat propagandista, d’acció. Sóc un polític de l’idioma».

Anys més tard, en la conferència «El meu concepte de la poesia», pronunciada en Lo Rat Penat el 23 de maig de 1935, incidia en aquestes idees i explicava detalladament com entenia la seua producció literària.

 «Escriure valencià per l’íntim goig d’escriure la meua llengua. Plasmar l’esperit del poble valencià, donar forma plàstica a l’ànima de la meua terra, treballar, polir aquesta pedra preciosa de la nostra intel·ligència […] Tota una satisfacció, tot un goig, tota una fruïció, interna, externa, de conrear el meu idioma que és la manera de pensar, de parlar de tot un poble que ha passat, que viu ara, que demà vindrà. Aquesta vida angelical que sent quan escric en valencià per res del món no la canviaria i si algú m’impedís que escrivira en aquesta glòria, la mà escriptora quedaria paralitzada abans de moure’s en una llengua imposada, perquè jo no puc renunciar de cap de les maneres, ni per cap motiu, a la meua personalitat que és al mateix temps la personalitat d’un poble que ha estat, que és i que serà. Sóc escriptor per al poble per política».

 Aquest plantejament el va portar des de l’avantguardisme al llorentinisme, des dels poemes espirituals del Llibret Eucarístic als poemes sensuals, «roents d’instint i passió» d’El bes als llavis, sempre buscant, com ell deia, «el punt just de l’equilibri»: «agosarat, però no massa; valent, atrevit, però prudent; és una cosa calculada». «Pose en els poemes la passió però no perd l’enteniment», afirmava.

Perquè per damunt del poeta i els seus sentiments, Carles Salvador situava el seu poble i el seu element essencial, la seua llengua. Les urgències i les necessitats de les diferents èpoques que visqué marcaren indestriablement la seua obra literària. Ell no podia ser només «poeta», havia de ser poeta del seu poble i al servei del seu poble, com després també ho fou Vicent A. Estellés.

Elogi de la meua terra

Si jo anés lluny no sé on me detindria;
en cada cim faria el cap enrere;
de dalt estant voria ma València
i el món restant em semblaria pobre.

Ni aquell carrer de gratacels immensos,
ni aquell saló de dansarines belles,
ni aquell brogit de màquines i màquines…
Sols esta pau, este cel i esta terra…

També esta mar.

Si jo anés lluny, la proa
del meu vaixell sabria – cada dia –
tota l’enyor d’un únic meridià.

Solsment de nit, resseguint les estrelles,
mon esperit tornaria’s seré
en esguardar el banderí de l’Óssa.

Carles Salvador, el poeta al servei del seu poble

Quant a Josep Daniel Climent

Professor de valencià; professor col·laborador de la UOC; interessat en la història de la llengua catalana, referida especialment al País Valencià.