Passejant pels carrers que l’estiu i el juliol han calcinat, no veig grupets de gent entusiasmada per comentar que serem independents, ni gent que lloï la gestió dels polítics que fins no fa massa eren una pandilla de corruptes centrats en enriquir-se, no, no ho veig. Potser la gent tenim massa poca memòria. O massa volàtil.
S’apropa un setembre més i suposo que es convocarà alguna altra manifestació multitudinària (si és que no s’ha fet ja, confesso que vaig molt desinteressat en aquest tema), que segurament caldrà comprar una samarreta d’un altre color per participar-hi i que segurament tothom entrarà de nou en una altra voràgine de patriotisme i autocars plens de gom a gom que possiblement aboqui a una altra calma absoluta, com aquelles tardes eternes dels estius dels nens que només perviuen a la memòria remota d’accés aleatori.
Espero que tot aquest procés tant controvertit el qual afirmen que ens ha de dur a una independència incerta no acabi en un rave irrellevant de pa sucat amb oli, espero que tota aquesta follia col·lectiva arribi a bon port i que d’alguna manera quedi clara quina és la decisió del país, si és que hi ha un país amb capacitat per decidir sobre si mateix, i que d’una vegada per totes s’oblidin dubtoses glòries medievals, almogàvers irreverents i les falses pretensions d’eternitat momificades, perquè els temps canvien, i ràpid, perquè a voltes en el món, com a la pel·lícula no country for old men, ja no hi ha països per a vells somnis.
La vida humana és tan curta que ja no tinc temps per perdre, ja no vull perdre més temps amb fal·làcies que no duguin enlloc perquè al final, com deia Josep Pla, el que és realment important és que un pugui pixar bé.
Rock me mama
blogger des de petit però ho vaig descobrir de gran
Des de la Mediterrània 
Us veig -és la meva percepció-, de que us sentiu un xic desanimat. Decebut potser també. No cregueu, jo tampoc les tinc totes. I tinc molta por, molta perquè si ens surt malament, en Felip V quedarà petit davant del què ens espera.
Esperem que no ens passi com aquell que diuen que quan era ja a mig camí del seu objectiu es va sentir cansat i va decidir que ja no podia més i se’n tornà cap a casa, amb la qual cosa va caminar tant com si ho hagués fet en la direcció de continuar fins al final, però, en canvi, es va quedar igual que si no hagués sortit mai.
Doncs, sincerament, les paraules del Sr. Josep Pla ja m’ho diuen tot en boca de qui sigui…Parla Jordicaballeria de memòria volàtil, la meva no ho és. Jo no oblido ni perdono una persona, el Sr. Pla, que espiava per l’enemig, ajudant així a matar no només soldats, també població civil, amb l’ajut dels feixistes de Mussolini. Tothom pot sentir lliurement el que vulgui, jo sóc decididament optimista, tinc molta fe en les fal·lacies de es que parla. Si hi ha que vol tenir por endavant, jo no en tinc i no estic cansada de treballar per la llibertat de Catalunya. Ens en sortirem, segur!!! Si jo no ho puc veure ho veuran els meus fills o els meus nets, paga la pena sempre.
Crec exactament el contrari. Tothom parla sense parar del tema de la independència. Especialment amb la manifestació contra el pacte de la vergonya de PSC i C’s a Lleida. Qui vulgui anar a la manifestació l’11 de setembre que hi vagi i qui no,… no. a ningú se l’hi obliga ni a anar-hi ni a comprar-se cap samarreta ni res de res. Quines bajanades més insubstancials!!!!!
Demanar la justa independència de manera pacífica, democràtica, correcta, estudiada i raonada és “una follia col·lectiva”? Amb qui et penses què estàs parlant tú?
Catalunya no és un record del passat,…. és un projecte de futur i si bé és cert que fa mil anys enrera es parlava llengua catalana sobre la terra que trepitjo també és cert que ara sóc jo qui la parla (i no sóc pas sol) o sigui que argumentar que tots els catalans que volem la independència (i som la majoria) nomès la demanem per causes històriques i velles glòries em sembla un argument tant fals, retòric, manit i absurd com dir-nos bojos a tots i recordo que, tant els que ens diuen bojos a tots com els que ens retreuen que només volem la independència per les velles glòries són els feixistes de la caverna mediàtica.
Feixistes com el botifler Josep Pla, un col·laboracionista criminal dels aliats de Hitler i Mussolini. Un amant dels genocides. això i res més que això era el porc feixista de Josep Pla i així és com s’ha de recordar aquell criminal.
Cal recordar que “Pitjor que l’opressió és el renunciament. L’espectacle d’un poble ajupit és molt més trist que el d’un poble oprimit. Quan s’ha renunciat, l’opressió cessa, perquè no hi ha res a oprimir. Viure oprimit, és una dolorosa manera de viure. Renunciar, emmotllar-se, és una vergonyosa manera de morir”.
Antoni Rovira i Virgili
(Per coses com aquestes hi ha universitat una que es diu Rovira Virgili i cap que es digui Josep Pla).