Cent anys de la Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana de Lluís Fullana

 

4Fullanaa

El 8 de novembre de 1915 s’acabava d’imprimir a l’establiment de Federico Domènech la Gramàtica Elemental de la Llengua Valenciana, obra del menoret franciscà Lluís Fullana i Mira, patrocinada pel Centro de Cultura Valenciana.

La iniciativa de l’edició de l’obra va partir de Teodor Llorente, membre de la Junta de Govern del CCV, que va proposar que fos redactada per Fullana, impulsor de les anomenades Normes de 1914, aprovades encara no feia un any per Lo Rat Penat, amb una clara maniobra del valencianisme conservador d’elaborar un corpus gramatical tan allunyat com fos possible de l’aprovat a Catalunya per l’Institut d’Estudis Catalans. Amb posterioritat calia difondre les normes i atorgar-los una certa oficialitat, més enllà del suport que una entitat com Lo Rat Penat li pogués conferir.

Fou per aquest motiu que Llorente Falcó proposà, en la segona sessió que celebra la junta directiva, el 17 de febrer de 1915 (recordem que el Centro de Cultura Valenciana havia nascut el 20 de gener de 1915), la publicació de l’obra, a la qual havia de seguir la confecció d’un vocabulari, que aparegué el 1921 amb el títol de Vocabulari Ortogràfic Valencià-Castellà, obra també de Fullana, i posteriorment un diccionari, projecte que finalment no va quallar.

En aquest sentit, la maniobra engegada pel regionalistes era perfecta, dins de les possibilitats d’actuació que tenien, atés que els valencians no disposàvem de cap organisme de poder propi, a diferència de Catalunya que a través de la Mancomunitat i de l’IEC oferia un suport oficial a la codificació del català.

El cos de l’edició, de 500 exemplars, fou de 750 pessetes, que va sufragar el Centro de Cultura Valenciana. A Barcelona s’enviaren més de 50 llibres que van ser venuts en la llibreria Domènech, i bastants exemplars van ser distribuïts per la Libreria Fé de Madrid. De fet, l’edició es va esgotar en poc de temps.

L’obra s’inicia amb una dedicatòria de Fullana «Al il·lustre Directori del Centre de Cultura Valenciana», on parla de la seua intenció de contribuir al renaixement de la llengua amb la confecció de l’obra, i al mateix temps reconeix la provisionalitat del seu treball, atès que considera que «no creem haver fet una tasca perfecta, ni molt menys, però serà un ensaig que podrà servir de base, fetes les degudes esmenes, a una Gramàtica completa que deurà publicarse en temps no llunyà, pera que puga satisfer les necessitats dels nostres escriptors».

Teodor Llorente i Falcó justifica en el pròleg la implicació del CCV en l’edició de la gramàtica, atès que considera un deure que l’entitat contribuira al renaixement de la societat valenciana, i la millor manera de aconseguir-ho era «mamprendre la publicació de aquelles obres didàctiques de nostra llengua, i entre elles la de la gramàtica, que constitueixen dende fa temps una necessitat molt sentida».

En la introducció, Fullana defineix el terme valencià, i presenta una de les més conegudes declaracions de l’autor sobre la seua identitat valencià, on reconeix explícitament la unitat lingüística entre valencians, catalans i mallorquins, al mateix temps assenyala les diferències existents entre cada varietat:

Valencià és la llengua parlà en la major part de l’antic Reine de València, i perteneix al grup romànic de les llengües d’inflexió indo-europees, germana del castellà, francés, italià, portugués i rumànic.

No és llengua essencialment diferent del català i baleàric. Rònegament existixen certes diferències dialectals, pròpies de les regions valenciana, catalana i baleàrica; més nostra llengua té per distintiu especial la dolçor i la suavitat en sa fonètica i la vivea, moviment, gràcia i energia en l’expressió.

Gramàtica Fullana.jpg

La Gramàtica està dividida en quatre parts, fonètica, ortografia, morfologia i sintaxi. En la primera aporta una descripció detallada dels sons vocàlics i dels consonàntics, i al final dedica un capítol a «la fonètica en la rima» amb la idea de combatre les excessives rimes defectuoses practicades pels nostres poetes.

En la segona, dedicada a l’ortografia, indica que «ham procurat acomodar esta ortografia a les normes ortogràfiques que foren discutides i aprobades en les assamblees públiques que tingueren lloc en Lo Rat Penat». De fet, al capítol II reprodueix part de la introducció de les Normes Ortogràfiques de la Llengua Valenciana de 1914, i al capítol III reprodueix el text d’aquestes normes. En aquest apartat, a més de les normes ortogràfiques bàsiques, també afegeix uns capítols sobre l’ús de les majúscules, de l’accentuació i la dièresi, dels signes de puntuació, i finalment, parla d’altres signes simbòlics i dóna un llistat d’abreviatures.

La tercera part, la més extensa, dedicada a la morfologia, parla del substantiu i l’adjectiu, els determinants, els pronoms, adverbis, preposicions, conjuncions, interjeccions i, sobretot, presta especial atenció a la flexió verbal. I la quarta part, la sintaxi, la divideix en tres subapartats: els de la concordança, el règim i la construcció de les oracions.

La publicació de la Gramàtica Valenciana de Fullana va ser, en general, ben acollida inicialment. Fins i tot, les joves generacions d’autors valencianistes estaven expectants per la positiva notícia de la seua aparició, com manifestaven a través de la revista Pàtria Nova, però, ben prompte, les expectatives creades van desaparéixer, i van ignorar i rebutjar el treball de Fullana en veure que s’allunyava excessivament de la normativa aprovada per l’Institut d’Estudis Catalans.

És per això que la seua influència sobre els autors valencians va ser més bé escassa. Evidentment, la van seguir Lo Rat Penat i el Centro de Cultura Valenciana, en les seues publicacions en valencià, com la revista Germania, o en les activitats que organitzaven, com els concursos d’escriptura valenciana. També el Centro Escolar y Mercantil va adoptar les regles ortogràfiques de Fullana, tant en la revista Oro de ley com, posteriorment, en la revista Cultura Valenciana. Un autor dels pocs que va seguir les indicacions de la Gramàtica de Fullana va ser el Pare Andreu Ivars en els seus estudis d’investigació històrica, encara que, segons Sanchis Guarner, ho feia més per «disciplina monàstica» que per convenciment, atesa la seua pertinença a l’ordre franciscà.

Tot i això, a Castelló, la Joventut Regionalista va adoptar la normativa ortogràfica del Pare Fullana en el setmanari La Veu de la Plana el 1916 i, fins i tot, «els redactors de Veu, guiats pel propòsit d’unificar l’ortografia i per contribuir a la dignificació de la llengua, rebutjaren qualsevol tipus de col·laboració que presentàs una ortografia deficient». Ara bé, els escriptors castellonencs més influents, com ara Gaetà Huguet, Carles Salvador o Lluís Revest, no seguien aquesta normativa i, fins i tot, demanaven de forma expressa que es respectara la seua ortografia en els seus articles.

Ara bé, encara que el Centro de Cultura Valenciana va editar la Gramàtica de Fullana en cap moment va adoptar oficialment el seu model ortogràfic per disconformitat entre els seues membres. Així ho expressava Faustí Barberà en la carta adreçada a Pere Barnils el 15 de juny de 1916: «Aquest Centre no se fa solidari de les opinions del P. Fullana com no se farà de les de nengun escriptor, encara que costetxe la impressió de les seues obres. És un punt este que yo’l promoguí en una de nostres juntes y vàrem discutir y deixar aclarit. Lo Centre costetxà la estampació de la Gramàtica Fullana perquè havia desitjos d’ella, però no fent seu lo texte. Hi havia en lo si del Centre qui segueix les opinions del dit franciscà; però yo no sóc d’aquests y vosté ya sap com yo pense en quant a nostra ortografia y a les reformes susdites prenint com a bo l’ús de la ch castellana. El P. Fullana també he [il·legible] puix converses havem sostingut respecte del particular… però ell últimament me se tancava dient que Pompeu Fabra li havia donat asentiment a n’aqueixa innovació» (Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans).

En definitiva, l’intent de Fullana i dels regionalistes conservadors d’adoptar unes Normes ortogràfiques i gramaticals fou un estrepitós fracàs, al qual contribuí poderosament el fet que abandonaren el consens aconseguit durant la Renaixença de reconeixement de la unitat de la llengua catalana. Els sectors ratpenatistes, principals usuaris d’aquesta nova normativa, continuaran emprant majoritàriament el castellà en els seus escrits, i, per altra banda, les joventuts valencianistes, veient la impossibilitat d’arribar a unes mínimes posicions comunes, es decantaven progressivament per l’adopció de la normativa fabriana en publicacions com Pàtria nova, El Cuento del Dumenche, Nostra Novel·la o Taula de Lletres Valencianes.

 

Per saber-ne més podeu consultar L’obra lingüística de Lluís Fullana i Mira, Ed. Denes, 2004.

FULLANA

Professor de valencià; professor col·laborador de la UOC; interessat en la història de la llengua catalana, referida especialment al País Valencià.

Tagged with: , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: