Les òlibes (Tyto alba), com molts altres ocells rapinyaires, mengen senceres les seves preses. El seu aparell digestiu, però, no pot digerir-ne els pèls, els ossos, les dents, que acaben per regurgitar en forma de bola compacta. En termes ornitològics, aquestes boles reben el nom d’egagròpiles, i són de notable interès, no tan sols per conèixer els hàbits caçadors de les òlibes sinó també per la informació que donen sobre els petits mamífers dels quals s’alimenten les òlibes. Un exemple de recerca basada en la dissecció d’egagròpiles la tenim en un article a Scientific Data del grup de Nora Escribano del Departament de Biologia Ambiental de la Universitat de Navarra. Amb la compilació de dades corresponents a 72.000 espècimens d’egagròpiles d’òliba d’arreu de Navarra durant els darrers quaranta anys, Escribano et al. fan un retrat de la microfauna mastològica d’un àrea de 10.000 km2 en la transició entre les bioregions alpina, atlàntica i mediterrània.
Mapa de les localitats d’on procedeixen 72.000 espècimens de la Col•lecció de Vertebrats del Museu de Zoologia de la Universitat de Navarra. Són les àrees més altes de Navarra, en l’Alt Pirineu, les que fan part de la bioregió alpina. La resta del territori es reparteix entre la bioregió mediterrània (Conca de l’Ebre) i la bioregió atlàntica (vessant cantàbrica). Les mostres més antigues de la col•lecció són del 1967
La base de dades d’egagròpiles d’òliba comuna de la Col•lecció de Vertebrats de la Universitat de Navarra
Les egagròpiles d’òliba s’acumulen en els indrets de repòs i de nidificació. Rarament regurgiten si no se senten en lloc segur. Les egagròpiles d’òliba són rodones i de color negre quan són fresques, mentre que passen a un gris fosc en assecar-se. Normalment, la dissecció es practica en egagròpiles seques, després d’haver-les deixat en remull un dia. La finalitat de la dissecció es recuperar cranis i mandíbules, més fàcilment identificables que no pas les peces de l’esquelet post-cranial.
Vídeo explicatiu de “The Barn Owl Trust”
La col•lecció de la Universitat de Navarra abasta els darrers 50 anys, amb mostres procedents sobretot de Navarra i, en menor mesura, d’altres zones de la Península Ibèrica. El nombre d’espècimens georeferenciats és de 72.000. Les mostres conserven en forma de les peces òssies rescatades en cada dissecció. La col•lecció ha accelerat el seu creixement arran de l’establiment en el 2015 d’una xarxa de monitorització d’òlibes.
El Museu de Zoologia de la Universitat de Navarra (MZNA) es va establir en el 1980 amb la finalitat de preservar el material generat pel Departament de Zoologia i Ecologia, després transformat en el Departament de Biologia Ambiental. El MZNA participa en la “Global Biodiversity Information Facility” (GBIF), una infrastructura de dades faunístiques i florístiques creada en el 2001. La col•lecció d’egagròpiles és precisament consultable a través d’aquesta plataforma.
Diversitat temporal i biogeogràfica
L’amplitud temporal de la col•lecció la fa interessant per a estudis sobre els canvis seculars en les poblacions de micromamífers associats al canvi climàtic, al canvis dels usos de la terra, etc. Paral•lelament, l’àrea més intensament representada es troba en la transició atlanto-mediterrània, alhora que afectada també per la serralada pirinenca. Faunísticament, les bioregions atlàntica i alpina serien de caràcter eurosiberià, en contrast amb les comarques de la Conca de l’Ebre, de fauna mediterrània. En general, el nord de Navarra és més elevat sobre el nivell de mar (800 metres de mitjana), més plujós (1200-1700 mm) i de temperatures relativament fredes. Hi dominen les pastures, amb boscos de pins, encara que també hi ha extensions de faig i roure. El sud de Navarra és més baix (400 metres d’altura mitjana respecte el nivell del mar) i sec (
Aquest contrast eurosiberià i mediterrani explica la diversitat de la microfauna navarresa. De les 34 espècies d’insectívors i rosegadors de la Península Ibèrica, 31 han estat citades en terres de Navarra. En la col•lecció d’egagròpiles, hom ha recuperat peces òssies de 36 espècies diferents.
La construcció de la col•lecció
L’òliba comuna reposa i nidifica a campanars i pallisses (d’ací que en anglès sigui coneguda com a “barn owl”). Ja en els anys 1970 es feien recollides generals d’egagròpiles de les localitats d’on es tenia constància de la presència d’òlibes. Però l’exhaustivitat arribà entre 1987-1992 quan es preparà un “Atlas de los Insectívoros y Roedores de Navarra” (1997), amb motiu del qual es dividí el territori navarrès en una quadrícula amb cel•les de 10 km de costat, per a cadascuna de les quals s’investigaren tots els indrets potencials de presència d’òlibes.
Les egagròpiles arribaven al laboratori i eren seguidament congelades a -20ºC durant un mínim d’una setmana. Descongelades, eren assecades a 50ºC i després conservades en bosses de plàstic. En la dissecció posterior tan sols es conservaren cranis i mandíbules. Les mandíbules eren classificades segons la família. Els cranis, fins el gènere, o, si es conservaven les dents, hom arribava a l’espècie. Cada crani o mandíbula rebia un nombre d’accés, i així s’han arribat a acumular espècimes. El Museu de Navarra conserva d’una banda l’espècimen i de l’altra la base de dades (Zootron) on es registra la identificació.
Validació tècnica
L’article a “Scientific Data” el signen Nora Escribano, David Galicia, Arturo H. Ariño i Carmen Escala. És Carmen Escala la principal responsable de la creació de la col•lecció i qui realitzà de fet la majoria de les identificacions. De les 73.574 entrades, hi ha dades de localitat pràcticament de totes (73.474), i d’aquestes unes 73.316 inclouen, si més no, l’any de recol•lecció. En 48.003 casos hi ha dades completes en forma de coordinades geogràfiques, data (dia, mes i any) i identificació específica. L’adaptació a l’estàndard de base de dades “Darwin Core” exigí una avaluació del nivell d’errors taxonòmics, geogràfics i temporals de la base de dades.
Lligams:
– Long-term data set of small mammals from owl pellets in the Atlantic-Mediterranean transition area. Nora Escribano, David Galicia, Arturo H. Ariño, Carmen Escala. Scientific Data 3, 160085 (2016).
Des de la Mediterrània 