El manteniment del CCHFV en els ecosistemes ibèrics (Ecologia mediterrània, 10/2026)

CCHFV són les signes del virus de la febre hemorràgica crimeana-Congo, una zoonosi transmesa per paparres amb impacte en la salut pública. El concepte d’Una Sola Salut és ben pertinent en aquesta zoonosi, ja que el virus es manté en un sistema complex d’hostes, conformat per factors ecològics, climàtics i antropogènics. El grup de recerca de Christian Gortázar, del Instituto de Investigación de Recursos Cinegéticos (IREC), de Ciudad Real, ha dut a terme un estudi a escala de paisatge en 18 localitats de la Península Ibèrica combinant dades serològiques d’ungulats salvatges (1461 individus entre 1014 senglars i 447 cérvols), del monitoratge per càmeres de comunitats de mamífers, d’anàlisi de coberta del sòl i del clima. Amb Patrícia Xavier i Alberto Perelló com a primers autors, la recerca apareix aquesta setmana en forma d’article a la revista Transboundary and Emerging Diseases, sota l’edició acadèmica de Laurent Dacheux. Xavier et al. han aplicat a les dades dos models mixtos lineals generalitzats: el primer incloent totes les localitats i el segon restringit a les localitats on el CCHFV és endèmic. Dels 1461 ungulats salvatges analitzats, el 44,5% donaven positiu en un test d’anticossos anti-CCHFV. La seroprevalença en les 18 localitats analitzades anava de l’1,5% al 81,4%. La seroprevalença s’associa positivament amb l’abundància del cérvol, cosa que indicaria que aquesta seria una espècie clau d’amplificació del virus. També hi ha correlació positiva amb la coberta forestal i l’estacionalitat de la precipitació. La presència de petits remugants tenia una correlació negativa amb la seropositivitat. En les àrees endèmiques hi ha una correlació negativa entre la seropositivitat, d’una banda, i una major diversitat de mamífers, una major abundància de lagomorfs (conills i llebres); i una correlació positiva amb temperatures més altes. Semblaria, doncs, que una comunitat de mamífers més equilibrada redueix l’eficiència de la transmissió del patògen.

//embedr.flickr.com/assets/client-code.js

Xavier et al. defensen que la conservació de la biodiversitat, la promoció de mosaics paisatgístics i la regulació de les poblacions d’ungulats poden reduir la circulació del CCHFV en els ecosistemes mediterranis.

De l’epidemiologia a l’ecologia

Històricament, la recerca epidemiològica de les malalties infeccioses zoonòtiques (és a dir, amb reservoris en animals no-humans) cercava entendre la relació entre els patògens i els hostes potencials. Segons la malaltia, l’enfocament és més mèdic (humans) o més veterinari (animals domèstics), però gairebé sempre centrat en una única espècie d’hoste en cada cas.

Hi ha tota una sèrie de zoonosis que segueixen uns cicles de transmissió més complexos, amb la participació de múltiples espècies animals. Aquest és el cas de l’Orthonairovirus haemorrhagiae (CCHFV). La malaltia que provoca, la CCHFC, encapçala habitualment les llistes d’exemples de malalties infeccioses emergents i re-emergents.

La CCHF és una de les malalties virals transmeses per paparres més escampades a escala global i el seu impacte en la salut pública va en augment. Des del 2013 s’ha registrat un augment de casos mèdics autòctons de CCHF a Espanya (20 casos) i a Portugal (1 cas), amb una mortalitat total de 7. A la Península Ibèrica és considerada una malaltia emergent, i s’atribueix això a canvis ecològics, climàtics i antropogènics. Ara bé, el CCHFV circula a la Península Ibèrica des de dècades abans del 2013. Llavors es mantenia en un cicle enzoòtic silenciós, de la paparra al vertebrat, i del vertebrat a la paparra.

La virogenètica del CCHFV a la Península Ibèrica mostra una heterogeneïtat que s’explicaria per múltiples rutes independents d’introducció de variants, incloent-hi aus migratòries i moviment de bestiar domèstic. Els casos humans registrats es corresponen als genotips III, V i IV (clade Àfrica 4). El clade Àfrica 4 fou detectat per primera vegada en el 2018 i hauria resultat d’una recombinació. En els estudis virogenètics en paparres, es detecten els genotips I, III, IV i i V.

En ocasions anteriors hem parlat de la presència del CCHFV a la Mediterrània Occidental (52/2019). La recerca serològica d’anticossos anti-CCHFV ha mostrat l’alta exposició que tenen ungulats salvatges com el cérvol (Cervus elaphus Linnaeus, 1758) o el senglar (Sus scrofa Linnaeus, 1758), amb seroprevalences que arriben al 88% al sud-oest peninsular. Els petit remugants, en canvi, tenen habitualment seroprevalences del 3%, i més rarament poden arribar al 38% com s’ha registrat en bestiar boví del nord-est de Portugal. Conills i llebres són uniformement seronegatius per al CCHFV fins i tot en les regions de major circulació viral, però a Portugal s’ha arribat a registrar una seropositivitat del 0,6% en conills salvatges.

Les paparres que a la Península Ibèrica actuen com a principals vectors i reservoris de CCHFV són Hyalomma marginatum Koch, 1844 i Hyalomma lusitanicum Koch, 1844. Aquestes paparres contrauen el virus en qualsevol moment del seu cicle vital quan s’alimenten d’hostes virèmics, però també se’l poden contagiar entre elles per transmissió transstadial o transovàrica. Aquestes paparres segueixen un comportament alimentari diatròpic, en el sentit que parasiten diferents espècies d’hostes entre els estadis immadur i adult. Són espècies generalistes, que s’adapten a la disponibilitat local d’hostes. Les paparres immadures de H. marginatum prefereixen petits mamífers (lagomorfs) o aus, mentre que les adultes prefereixen grans ungulats domèstics (i, si no n’hi ha, ungulats salvatges). Les larves i nimfes de H. lusitanicum prefereixen els conills (Oryctolagus cuniculus Linnaeus, 1758) mentre que els adults opten pel cérvol i el senglar.

Per al CCHFV, les paparres són un espai de reproducció, però els mamífers actuen com un espai d’amplificació. La majoria d’ocells picats per paparres portadores de CCHFV no contrauen la infecció. Val a dir que fins i tot les espècies susceptibles a CCHFV presenten la virèmia tan sols durant un període breu: és en aquesta finestra temporal que pot haver transmissió sistèmica horitzontal. La clau de l’amplificació és el fet que un mamífer gros pot ésser parasitat simultàniament per moltes paparres.

Un estudi transversal retrospectiu

Xavier et al. han conduït un estudi transversal retrospectiu sobre 18 punts de monitorització integrada de la vida salvatge (IWM) representatiu de les diverses bioregions de la Península Ibèrica. En cada punt IWM es fa un monitoratge en forma de trampes amb càmera. Es va considerar el senglar i el cérvol com les espècies sentinella per al CCHFV perquè són espècies abundants, d’àmplia distribució, parasitats per paparres Hyalomma i idonis per a la vigilància serològica.

Entre el 2018 i el 2024 es recolliren mostres de sang de 1461 animals d’aquestes 18 IWM. El 69,4% eren senglars i el 30,6% eren cérvols. El nombre d’animals per localitat anava de 16 a 249. Les mostres de cérvols eren presents en 7 IWM, i les de senglars en les 18 IWM. La sang s’extreia del sinus venós endocranial dels animals caçats. Les mostres de sang eren centrifugades per a conservar-ne el sèrum a −20°C. La serologia es feia amb el kit d’IDVet, que detecta IgG i IgM anti-CCHFV.

Des del 2020 en cadascun del 18 IWM s’instal·laren una mitjana anual de 20 càmeres trampa sense esquer. Les càmeres fan fotografies quan detecten moviment. De les imatges, Xavier et al. extragueren índexs d’abundància relativa de 27 espècies de mamífers.

Com a variables ambientals es considerà la cobertura forestal i arbustiva. Les dades d’ús de sòl procedien de CORINE Land Use/Land data base. Les variables bioclimàtiques procedien de MODIS.

Un primer model GLMM tenia en compte les 18 localitats, i un segon model GLMM es limitava a les 11 localitats amb detecció prèvia d’anticossos anti-CCHFV.

La seroprevalença d’anticossos anti-CCHFV

Dels animals estudiats, 650 presentaven anticossos anti-CCHFV. Això és una seroprevalença del 44,5%. En 11 de les 18 localitats hi havia animals seropositius. En aquestes 11 localitats la seroprevalença es movia de l’1,5% al 81,4% (de l’1,8% al 82,2% en senglars; del 10,7% al 91,4% en cérvols). Al sud-oest de la Península la seroprevalença supera el 50%, mentre que al nord la majoria de localitats tenen una seroprevalença 0.

Diversitat faunística i seroprevalença

Les dades indicaven el rol del cérvol com a hoste multiplicador del CCHFV.

Factors ecològics

Com més abundant és el cérvol en una localitat, major és la seropositivitat per CCHFV. En canvi, una major abundància de petits remugants s’associa a una menor seropositivitat.

Una major cobertura forestal eleva el risc de trobar una seropositivitat elevada per CCHFV.

En les àrees endèmiques de CCHFV, l’abundància de lagomorfs i de petits remugants, així com una major diversitat de mamífers, s’associen a una disminució de la seroposivitat. El mateix passa amb zones amb major cobertura de prats.

Paisatge i prevenció de CCHF

Localitats amb una estructura de la comunitat de mamífers salvatges simplificada fins al punt que el cérvol n’és l’element dominant són les que presenten una major exposició al CCHFV. El cérvol seria, doncs, l’hoste amplificador clau. Així una presència equilibrada d’altres mamífers contribueix a reduir aquest efecte.

La circulació de CCHFV a la Península Ibèrica segueix un cicle selvàtic enzoòtic entre paparres d’H. lusitanicum i ungulats salvatges. El rol especial del cérvol s’explica pel fet que és l’hoste principal d’H. lusitanicum.

Al sud de l’Espanya central les comunitats dominades per cérvol ho són perquè són finques de caça tancades. Allà hom cerca una sobreabundància d’ungulats salvatges, amb una alta densitat de cérvols i senglars apreciats per la caça major.

El senglar no tindria un paper tan central en la transmissió de CCHFV. Això s’explicaria perquè el senglar no és tan gros com el cérvol i és menys gregari. No obstant és un reservori salvatge per al CCHFV.

Ovelles (Ovis aries Linnaeus, 1758) i cabres (Capra hircus Linnaeus, 1758) poden actuar com a hostes per a les paparres Hyalomma i per al CCHFV. Ara bé, la presència d’aquests petits remugants s’associa amb una menor seroprevalença d’anticossos anti-CCHFV en cérvols i senglars. Xavier et al. pensen que la causa es troba en el propi ecosistema pastoral, que condueix a una menor densitat d’ungulats salvatges. El retrocés d’aquest ecosistema (per abandonament o per introducció de la cabana bovina) es manifesta en un avenç de les comunitats arbustives i arbòries. La coberta forestal a Espanya ha augmentat en un 30% en les darreres dues dècades, la qual cosa afavoreix el cérvol.

L’estacionalitat de les precipitacions típica del clima mediterrani afavoreix l’ecologia d’H. lusitanicum, que prefereix ambients càlids i secs, bo i amb una certa humitat del sòl.

En les àrees endèmiques de CCHFV, una major diversitat de mamífers salvatges redueix la seropositivitat de senglars i cérvols. Les tendències actuals, però, afavoreixen l’expansió dels ungulats salvatges i la proliferació de paparres Hyalomma, i aquesta major circulació de CCHFV pot impactar en nous casos humans.

La prevenció passaria per la promoció de sistemes mixtos d’ús de sòl i per un control de la població d’ungulats salvatges. El marc integrat d’una Sola Salut vol implicar els sectors ecològic, veterinari i de salut pública amb els sectors de propietaris, ramaders i caçadors. Amb aquesta col·laboració es poden dissenyar estratègies de desenvolupament i aplicació de vaccins anti-CCHFV.

Lligams:

– Host Community Traits Driving Crimean-Congo Hemorrhagic Fever Virus Maintenance in Iberian Ecosystems. Patrícia Xavier, Alberto Perelló, Víctor Luque-Castro, David Relimpio, Patricia Barroso, Virgílio Almeida, José de la Fuente, Ana Balseiro, Francisco Ruiz-Fons, Christian Gortázar. Transbound. Emerg. Dis. (2026).