L’ona curta

Especialment abans d’Internet, el món arribava a la nostra llar gràcies a la ràdio.

A part de les emissores locals, en FM (freqüència modulada), o les d’OM (ona mitjana) en modulació d’amplitud (AM), hi ha tota una sèrie de potents emissores internacionals que emeten per a tot el món, sovint en AM o fent servir freqüències molt altes, el que es coneix com la banda de l’ona curta.

Com més alta és la freqüència, més curta és la longitud d’ona, segons la relació longitud_d’ona=c/freqüència, on c és la velocitat de la llum en el buit.

Aleshores, abans d’internet, eren bastant populars els receptors capaços de treballar i sintonitzar les emissores internacionals d’ona curta i aquestes acostumen a disposar de programes en idiomes de gran difusió, com l’anglès, el francès o el castellà.

Aquestes emissores, a part de la banda que utilitzen, que facilita que les seves emissions arribin molt lluny, solen utilitzar grans potències d’emissió i antenes especialment eficaces i ben ubicades.

Els seus senyals viatgen per vàries capes de l’atmosfera, amb condicions de propagació lleugerament diferents que provoquen retards diferents, la qual cosa fa que quan el senyal arriba al receptor el que ha viatjat per diferents camins es superposa i hi ha moments en els quals un interfereix o fins i tot cancel·la l’altre produint-se el que es coneix com a “fading”, que és molt típic de l’ona curta. A mesura que el sol va escalfant de manera diferent les capes de l’atmosfera el “fading” dificulta durant uns moments l’escolta de l’emissora, que es recupera al cap d’uns instants.

El DX-isme és una disciplina que es dedica a la recepció d’emissores llunyanes i ens informa sobre receptors de gran sensibilitat, capaços de rebre i treballar amb senyals molt dèbils procedents d’emissores llunyanes i sobre dissenys d’antenes especialment eficaces.

Oriol López