Cada divendres, a partir de les sis del vespre em començo a sentir com el gat d’Schrödinger dins la seva caixa tancada en un estat indefinit entre viu i mort, però per altres motius menys radioactius i letals que el…
Arxiu del Blog
Va anar d’un pèl que no existís
Va anar d’un pèl que no existís. Només hi havia una ridículament ínfima possibilitat de ser, però vaig ser. Ningú no em va escollir; a tot estirar, van escollir algú, qui fos, per tal que la cadena no es trenqués.…
Des de la Mediterrània 