Cada divendres, a partir de les sis del vespre em començo a sentir com el gat d’Schrödinger dins la seva caixa tancada en un estat indefinit entre viu i mort, però per altres motius menys radioactius i letals que el pobre gat perquè cada divendres, des de fa dos anys, jugo a l’Euromillones des de l’anonimat d’internet amb l’esperança de fotre’m la barba d’or sense cardar ni brot perquè, també des de fa dos anys, cada divendres tinc la certesa que em tocarà a mi la descomunal morterada de l’Euromillones i no a un anònim escocès sense calçotets que amb tota seguretat la malversaria pitjor que jo.
Faig que la web executi per mi la tria dels números a l’atzar, pago amb la VISA amb la qual el banc m’estafa i espero, és simple. Llavors, al divendres a la nit, quan ja sé que han rifat els números, no els miro i me’n vaig a dormir pensant què faré amb la morterada que em tocarà. Sé que l’endemà dissabte rebré un correu de l’empresa que em gestiona l’aposta pel qual em dirà si ja sóc ric o bé, com diuen per Sant Joan, ruc.
El dissabte al matí, sobre les onze, solo sentir a la butxaca del pantaló un sorollet discret i harmoniós del meu smartphone amb el qual m’indica que m’ha arribat un correu electrònic amb la meva sort escrita dins. Llavors, comença plenament el millor del moment d’Schrödinger. Al meu univers no sé si sóc ric, o ruc, fins que no obri el correu, és a dir, sóc les dues coses alhora.
Com si no m’hi anés res, jugo amb les icones de les safates de correu electrònic de l’iPhone una estona, i sóc una mica feliç i neguitós alhora. Deixo passar el matí de dissabte lliscant sobre l’asfalt amb la màquina d’equilibri dinàmic que em va vendre un fabricant japonès de motocicletes i també sóc una mica feliç amb aquella felicitat simple i directe que els petits afers físics propicien, com ara anar amb moto cagant hòsties en un equilibri dinàmic entre l’espai i el temps desbocats.
Finalment, havent dinat, em poso un raig llarg de ginebre al cafè. Si pot ser, un gin poc perfumat, d’aquells que aporten fortor i essència sense malmetre l’aroma amargant del cafè i llavors, decidit, obro el correu per veure què em dirà Schrödinger.
No em sol dir gran cosa, la veritat, dos euros d’esgallimpada, o set com a molt, fa uns mesos. Ja sabia abans d’obrir el correu electrònic que en intervenir en la medició de la meva economia he engegat a dida la il·lusió d’Schrödinger i he forçat a l’atzar a triar una de les dues possibilitats, ric o ruc.
Divendres que ve tornaré a jugar amb la física quàntica, els emails, el cafè, el gin, els universos paral·lels i el cabrit de l’Schrödinger que deu riure complagut a la seva tomba tan incerta com la de Heisenberg deu ser.
Ric o ru?
jordicaballeria
blogger des de petit però ho vaig descobrir de gran
Des de la Mediterrània 
Potser no ens toqui, però, cada cop nosaltres juguem, ells guanyen. És allò de “la banca sempre guanya”.
Diu la dita que la loteria és un impost a la niciesa o, més ben dit, un impost a la ignorància sobre les probabilitats
La probabilitat que et toqui la loteria és realment molt baixa. La probabilitat que et toqui la loteria sense jugar-hi és exactament zero. Com que una probabilitat molt baixa és infinitament més gran que zero, deu ser per això que jo també hi jugo. Altrament no hi trobo explicació.