Mili KK

En ple segle XXI, algú se’n recorda de la mili? I si encara guardem un record més o menys precís d’aquella experiència, som capaços d’explicar-la a les noves generacions? He intentat diverses vegades transmetre els sentiments d’un any ple d’incoherències i, gairebé sempre, la primera paraula que acut al meu auxili per comunicar la seva manca de raó és la de segrest. O és que tancar a joves en una caserna durant un any no segrestava el seu futur a curt termini? Quantes oportunitats laborals va trencar el servei militar! Quantes relacions sentimentals van naufragar a causa d’aquella disfunció democràtica! Quantes vegades els joves cridats a files van haver de suportar les humiliacions d’una institució erràticament assignada per educar-los amb la coartada de vés a saber quina tradició anacrònica! Que ningú faci un cant a les bondats d’aquella experiència perquè constituiria un insult a la intel•ligència.
La mili era una barreja entre una beca Erasmus i Gran Hermano, però sense festes amb sexe cosmopolita i sense Mercedes Milà cridant com una possessa. S’assemblava a les estades a l’estranger que proporciona la beca Erasmus perquè tenia el mateix caràcter de ritus iniciàtic. Per a molts joves, aquella imposició de l’Estat, suposava la primera vegada que sortien de casa. Acabats els estudis, el seu pas per l’exèrcit els submergia en un món amb uns valors que no tenien res a veure amb els què estaven acostumats. Que uns senyors, pel simple fet de pertànyer professionalment a l’exèrcit, tinguessin el dret de cridar-los i/o humiliar-los no era gens fàcil de pair. Després, cadascun dels què un dia vam carregar amb el CETME a l’esquena i vam desfilar obedients com aneguets en una fira, fem diferents aproximacions a aquell any a l’exèrcit. En el meu cas, recordo veure a quatre sergents dormint en el sofà de la residència de suboficials a les dotze del migdia. La memòria m’obsequia també amb les fotos privades que el “pater” (una mena de capellà amb galons de capità) revelava a costa del pressupost general de l’Estat. Aquesta mateixa persona ordenava posar l’himne del Reial Madrid per megafonia i arribava sovint a les tres de la matinada després d’una de les seves “festes de germanor”. Finalment, els records dels oficials sortint de la cantina on les begudes d’alta graduació regaven amb generositat la seva ociositat encara arriben amb força a la meva ment.
L’altre dia vaig obrir el Google Earth (programa que et permet veure tot el territori des d’un satèl•lit) i vaig buscar la meva caserna. Sabia que ja no es feia servir des de feia anys però vaig sentir una mena de curiositat morbosa. No vaig trigar molt a localitzar-la. Quin goig! El pati estava totalment cobert de matolls. Centenars de containers omplien l’espai on vaig jurar bandera. A vista d’ocell tot semblava inundat d’una llum decadent que convertia en ruïnes allò que un dia van intentar inocular-nos amb l’excusa de que era legal. Gràcies, temps, per posar cada cosa al seu lloc.

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Altres
2 comments on “Mili KK
  1. Oriol López ha dit:

    La mili obligatòria va ser un malson que, afortunadament, es va acabar. I aprofito per retre homenatge als objectors i insubmisos que ho van fer possible, molts cops pagant un preu molt car per defensar la llibertat de no anar a la mili. Recordem que les detencions i empresonaments d’insubmisos eren a l’ordre del dia.

    Oriol López

  2. Antoni Alcázar ha dit:

    Quina colla de records m’han vingut al cap llegint el post! Parlar de la mili ara a la gent jove em fa l’efecte de quan em parlaven a mi de la guerra… Cal fer-ho, tanmateix, per anar recordant allò que no ha de tornar a ser. Si una cosa vaig treure d’aquell any, va ser la vacuna contra tot allò que put a militar. Sense concessions. Ni el paintball, vaja. Gràcies.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: