Els dotze mesos del gran any de la civilització humana

L’astrologia és una pseudociència justament pel fet de reificar els instruments per conèixer el seu objecte d’estudi. “Astrologia” vol dir, literalment, estudi dels estels, és a dir dels cossos que es troben més enllà de l’atmosfera terrestre. Cosa sabuda és que la Terra també és un estel-planeta i, en aquest sentit, també hauria de forma part de l’objecte de l’astrologia. Tot estudi dels estels, però, requereix fixar unes coordenades d’orientació: un centre i uns eixos. Els eixos, alhora, hauran d’ésser dividits en segments. Com que tots els objectes estel•lars es troben a una distància considerable de l’observador (la Lluna, el més, proper és a 380.000 quilòmetres de distància), resulta pràctic introduir el concepte d’esfera celeste. Però l’esfera i els seus sectors, els eixos i els seus segments, el centre i les coordenades, adquireixen ràpidament, en el pensament astrològic, una existència pròpia. Fixem-nos, per exemple, en el fet que les tradicions astrològiques no es limiten a afirmar l’existència de set estels-planetes visibles (Sol, Lluna, Venus, Mercuri, Mart, Júpiter i Saturn), sinó que també adquireixen categoria pròpia les dotze constel·lacions del Zodíac. Aquesta visió, a més, és geocèntrica, en col·locar el centre de referència bé en el centre de la Terra o en un punt de la seva superfície. Oblida, alhora, el fet que hi ha d’altres planetes (Urà, Neptú, etc.). I, encara més important, oblida el fet que el Sol pertany a la categoria d’estels fixos (o estels de fusió, capaços d’emetre llum pròpia).

Permeteu-me, però, fer un joc a partir del concepte d’“era astrològica”. Des d’un punt de mira geocèntric, el Sol fa voltes al voltant de la Terra. En fa una cada dia. Els estels fixos, segons aquest punt de mira, també en fan una volta, però cada 23 hores i 56 minuts. És per això que, al llarg de l’any, podem veure diferents constel·lacions tot i que sigui a la mateixa hora solar (posem, la mitjanit). La trajectòria que fa el Sol damunt de l’esfera dels estels fixos és, ho sabem, la trajectòria que fa la Terra al voltant del Sol. I la trajectòria que fa el Sol damunt de l’esfera del cel, de dia en dia, és, ho sabem, la rotació de la Terra.

Aquests dos moviments determinen els dos cicles més rellevants per a la biosfera terrestre: el dia i l’any. El dia el definim per quatre punts: la sortida del sol, el migdia, la posta del sol i la mitjanit. L’any, a la Conca Mediterrània, el definim en quatre estacions: la primavera, l’estiu, la tardor o autumni, i l’hivern.

Aquests dies som un punt del cicle anual on els dies duren el mateix que les nits. D’això se’n diu equinocci. Fa sis mesos, també érem en un altre equinocci. Des del nostre hemisferi nord diem del primer que és l’equinocci autumnal, i de l’altre diem que és l’equinocci vernal.

En la nostra cultura, computem l’any de dues maneres. D’una banda, fem el canvi d’any de calendari poc després del solstici d’hivern (quan les nits són més breus). De l’altra, fem el canvi de curs, poques setmanes abans de l’equinocci autumnal. Però hi ha moltes activitats que fan una aturada hivernal, i que el començament de l’any el situen en les setmanes precedents a l’equinocci vernal.

Podem, doncs, situar l’equinocci vernal com el punt de partença de l’any. Aquest era el criteri dels antics babilonis.

En l’antiguitat, hom volgué aplicar el coneixement astronòmic a la predicció de les estacions. A Egipte això tenia rellevància per a preveure el cicle de crescudes i minvades del Nil, les quals depenen del cicle d’alternaça de l’estaci seca i humida de la llunyana Etiòpia. Ja hem dit que hom pot seguir el trànsit anual del disc solar en comparació amb els estels fixos. Per exemple, per a cada estel hi ha un moment concret de l’any en el qual el podem tornar a veure en el cel matutí, poc abans que la llum del Sol esborri tots els estels. A partir d’aquell moment, de dia en dia, l’estel en qüestió surt abans, i resta més hores en el cel nocturn. Arriba un moment, passats sis mesos, que l’estel és visible durant tota la nit, car surt quan el Sol es pon, i es pon quan el Sol surt. Després, el cicle es tornarà a tancar. Aquesta manera de definir l’any és l’any sideral, en tant que es basa en el moviment relatiu del Sol respecte dels estels.

Durant un temps, els egipcis empraren l’estel més brillant, Sírius, per predir les inundacions del Nil. Però després de poc més de 1000 anys s’adonaren que hi havia una discrepància mitjana de dues setmanes.

D’aquesta manera, resulta que el punt vernal no és un punt fix en l’esfera dels estels, sinó que es mou. Aquest moviment, anomenat la precessió dels equinoccis, és extraordinàriament lent. Consisteix en un moviment de l’eix de la Terra respecte dels estels fixos. En conseqüència, el pol celeste (nord i sud) no assenyala sempre en la mateixa direcció, sinó que descriu un cercle que no es tanca més que en 26.000 anys.

Els astrònoms babilonis dividiren la trajectòria solar damunt dels estels fixos en dotze sectors. La raó és clara. El nombre 12 és un nombre abundant, ben divisible. Podem dividir 12 entre 2, entre 3, entre 4 o entre 6. El nombre 10 és divisible únicament per 2 o per 5. El punt de partida per comptar els sectors o cases era el punt vernal, i cada sector començava 30º després de l’anterior. Un altre avantatge de dividir per 12, és que cada any se succeeixen de 12 a 13 cicles lunars.

Hom podria haver-se limitat a numerar els sectors: I, II, III, i fins a XII. Però era més senzill assignar a cada sector una constel·lació. Les constel·lacions són formades per diferents estels propers (propers en l’esfera celestial, però sovint molt allunyats en el volum celestial real). Com que els estels es distribueixen a l’atzar, la ment humana tendeix a veure-hi patrons. En part per inspiració popular i, en part, per arbitratge d’homes savis, l’esfera celestial quedà esquitxada de constel•lacions. I cadascun dels sectors fou assignat a una de dotze constel·lacions.

Quan es dissenyà aquest sistema, el punt vernal es trobava just al començament de la constel•lació del Carner. Amb el pas dels anys, però, començà a entrar en la constel•lació dels Peixos. I ara es troba en la transició entre els Peixos i l’Aiguader.

Apareix, però, un problema de definició, de fronteres. Les constel·lacions es defineixen d’acord amb un sistema de coordenades que té el punt vernal com a punt de referència.

Així doncs, no té cap mena de cap ni peus parlar de les “eres astrològiques”, basades en el desplaçament del punt vernal en l’esfera d’estels fixos. Però podem continuar el joc. Ja hem dit que el punt vernal, en l’actualitat, es troba dins la constel·lació dels Peixos. Fa 2.000 anys, era a la constel·lació del Carner (cosa que reflecteix l’astrologia occidental clàssica). I fa 4.000 anys, hi era a la constel·lació del Bou. Alguns astròlegs han volgut dibuixar, doncs, una sèrie de grans eres astrològiques. Vegem-les.

L’era del Lleó (10500-8300 a.C.)

Fa 12.000 anys, s’esdevingueren els processos que ens durien a l’actual era interglacial. En aquesta època, el punt vernal era a la constel·lació del Lleó.

D’acord amb el pensament astrològic, que sempre es fa vindre bé les coses, el Lleó és un signe de foc i, per tant, es lògic que recedís el glaç. Des del punt de mira geològic, és el trànsit del Pleistocè a l’Holocè. En algunes regions d’Euràsia es produeixen els canvis tecnològics propis de l’Epipaleolític.

L’era del Cranc (8300-6200 a.C.)

És aquesta l’època en la qual es produeix l’anomenada “revolució neolítica” en regions d’Euràsia-Àfrica, com el Creixent Fèrtil, la vall de l’Indus, o Xina.

El Cranc és un signe associat a la Lluna. I la Lluna Creixent és considerada promotora de la criança. Això explicaria, doncs, un element central de la “revolució neolítica”: l’establiment de l’agricultura i de la ramaderia com a base econòmica. És també una època de sedenterització, amb la fundació de les primeres “ciutats”.

La natura de les relacions socials en aquestes ciutats del Creixent Fèrtil ha estat matèria de controvèrsia per a la historiografia contemporània. Hom ha volgut veure en part d’aquestes societats proto-urbanes, una estructura social encara força igualitària. El patriarcat encara no hauria passat a dominar les relacions familiars. En conseqüència, hom ha definit l’Era del Cranc com l’Era de la Gran Mare.

L’era dels Bessons (6200-4000 a.C.)

El desenvolupament de les societats neolítiques condueix a l’aparició d’uns excedents productius. Neix, doncs, el comerç i s’inventa la roda. Els astròlegs veuen en els Bessons, una relació comercial, de mútua compra-venda. És l’era del Comerç, del Transport i de la Comunicació.

Socialment, hom ha interpretat aquesta època com una època de transició entre les antigues formes (de l’era del Cranc) i les noves (les de l’era del Bou). A la veneració exclusiva a la Gran Mare, a la Dea Natura, s’hi sumen una sèrie de déus i de dees.

També és l’època d’expansió de la revolució neolítica a les àrees occidentals de la Conca Mediterrània.

L’era del Bou (4000-1900 a.C.)

Aquesta és, pròpiament, la primera era històrica. Apareixen els registres escrits a Sumèria, a Acàdia, a Egipte, etc. El patriarcat es consolida com la forma ‘natural’ i ‘exclusiva’. La xarxa de relacions interurbanes es consolida en forma dels primers imperis.

Què indica el Bou? El Bou és un element bàsic per al treball agrícola i constitueix també una base per mesurar el valor d’intercanvi de les mercaderies. Però les banyes del Bou també constitueixen un símbol lunar (de la primera lluna creixent i de la darrera lluna minvant). El Bou és el Fill del Cel i de la Terra, el déu lunar. És també el símbol de la força del cabdill.

L’era del Bou coincideix amb part de l’era del bronze. Se supera, doncs, si més no en la part oriental de la Conca Mediterrània, l’edat de pedra (el neolític).

L’era del Carner (1900 a.C – 300 d.C.)

El Carner marca l’era de la guerra (Mart és el planeta protector del Carner). Saturn-Cronos (el Bou) és desposseït del seu tro per Júpiter-Zeus-Marduk. Hom ha volgut interpretar la Tauroctonia de Mitra o el sacrifici frustrat d’Isaac, com a símbols de la transició de l’era del Bou a l’era del Carner. Aquesta transició s’associa (pel boc gros, és clar) amb el pas de l’era del bronze a l’era del ferro. Comença, doncs, amb un període més o menys llarg de “foscúria”, de decadència.

En el segle VIII a.C., arrenca els imperis de l’edat de ferro. Superaran aviat en cohesió i potència als imperis de l’edat del bronze. Assirians, caldeus, perses, grecs i romans constitueixen una cadena d’imperis “multinacionals”. També és l’època del primer imperi xinès digne d’aquest nom.

Des del punt de mira religiós, la diversitat politeïstica de les eres dels Bessons i del Bou, dóna lloc a un politeïsme més jerarquitzat. Zeus, Ossiris-Bacus, són déus suprems, salvadors, que enforteixen la idea d’unitat imperial.

L’era dels Peixos (300-2400)

Si els déus de l’edat del ferro substituïren els déus de l’edat del bronze, hom interpreta l’era dels Peixos com l’era del triomf del cristianisme (o de les religions abrahàmiques, en general). Els Peixos eren (i són) un símbol per al cristianisme, pel fet que l’acrònim de grec de Jesús Crist Salvador d’Homes, vol dir “peix”, i per les abundoses referències a la pesca del profeta de Natzaret. En molts sentits, Jesús és la versió “final” d’Ossiris-Bacus.

L’era dels Peixos vol ésser una era de pau, en relació a les anteriors eres de guerra i violència. Però la pau és sovint, la pau que imposa l’imperi de torn. La guerra és la perllongació de la política per altres mitjans, i es renuncia a la guerra només si l’imperi aconsegueix la finalitat opressora per mitjans pacífics.

L’era dels Peixos també ens posa en un destret. La història que en les eres del Lleó del Càncer avançava en mil·lennis, ara avançar en segles o en dècades. L’era dels Peixos és una era de creixement exponencial de la població humana. Una era sense límits.

L’era de l’Aiguader (2400-4600)

Cap a mitjan del III mil·lenni d.C., ens trobem que el punt vernal entra ja en la constel•lació de l’Aiguader. Els mites al voltant de l’edat de l’Aiguader pervaeixen el moviment “New Age”. Són, en certa forma, una reencarnació de les doctrines sotèriques associades a les religions “refundadores”.

Hom pot pensar que el sistema social i econòmic que corona l’era dels Peixos (el capitalisme) entra en la sèrie de contradiccions internes identificades pel marxisme. Els darrers segles de l’era dels Peixos són un decurs de guerres imperialistes i de revolucions.

L’era de l’Aiguader s’ha interpreta com una era d’il·luminació i de llibertat: una època d’afermament de la consciència de grup (de la consciència d’espècie, com diu l’Eudald Carbonell).

No es tracta, però, d’un procés unidireccional. En certa forma, hom pot pensar que en l’era de l’Aiguader hi ha una certa estabilització de la societat, fins i tot un cert esmorteïment.

L’era de la Cabra (4600-6800)

L’esmorteïment de l’era de l’Aiguader pot haver estat únicament un miratge. Potser serà una era d’acumulació de forces i de guanys tecnològics. La Cabra és també el símbol de la Cornucòpia, de l’Abundor. La teoria econòmica ens diu que allò que abunda deixa d’ésser un factor econòmic. Però, precisament, l’abundor de la Cabra, permet assolir una sèrie de potencialitats en l’espècie humana, abans vedades.

L’era de l’Arquer (6800-8900)

Les tendències expansives de l’era de la Cabra per fina força han de trobar un nou topall. I això implica una nova era d’enfrontament. Les analogies amb l’era del Carner, però, són fora de lloc, perquè parlem d’una humanitat (o posthumanitat) que mobilitza unes energies descomunalment superiors.

En aquesta fabulació no he fet aparèixer, però, cap contacte amb civilitzacions interestel•lars avançades. No les nego. Però em fa l’efecte que són ben diluïdes en un univers immens. Fins i tot, la humanitat semirobotitzada de l’era de l’Arquer, expandida en centenars de sistemes planetaris, no és més que una partícula pols en la immensitat galàctica.

L’era de l’Escorpí (8900-11100)

Els de la Long Now Foundation tenien raó. Cal escriure les xifres dels anys en cinc dígits. Perquè, altrament, tindrem un Y10K problem.

Els conflictes violents de l’era de l’Arquer es transformen sota el signe de l’Escorpí. De la mateixa forma que la violència explícita del Carner és sepultada en la hipocresia dels Peixos, també la hipocresia de l’Escorpí pot fer-nos creure que som davant d’una xarxa de civilitzacions interestel•lars harmonioses, que cobreixen un volum creixent de la galàxia.

El “Y10K problem” no consistí en cap problema informàtic, naturalment. Però l’enorme dimensió adquirida per la civilització de l’Escorpí comportà una sèrie greu de disfuncions. Hom volgué compensar-lo amb una forta centralització, la qual cosa donà lloc a una conflictivitat creixent.

L’era de les Balances (11100-13200)

Com d’habitud en els períodes de decadència, apareix una nova primavera. Una joventut renascuda. Sota el signe de les Balances, doncs, hom compensà els interessos contraposats dels planetes i de les colònies. S’edificà una Confederació, amb equilibri de poders.

L’era de la Verge (13200-15400)

Per fer-nos-ho venir bé tancarem el cicle. El Gran Any haurà estat el Gran Any d’una civilització (o civilitzacions). El desenvolupament tecnològic cada vegada feia més supèrflua l’expansió còsmica i l’aprofitament de nous recursos energètics. Els lligams de la Confederació, senzillament, s’esvaïren. Moltes colònies caminaren, lentament, cap a l’extinció. La humanitat sobrevisqué en un grapat de planetes durant uns quants mil·lennis. A la fi, però, només en la Terra hi havia les condicions bàsiques per la seva permanència en les noves condicions socials. Fins i tot a la Terra, la població va caure a final d’aquest període.

Hom retornà a la “innocència” epipaleolítica. Grups dispersos de descendents, desconeixedors de les suposades glòries dels avantpassats, es dedicaven, simplement, a sobreviure.

Dídac López

Arxivat a Cultura i Societat
4 comments on “Els dotze mesos del gran any de la civilització humana
  1. Oriol López ha dit:

    Un viatge astrològic fascinant!

    Oriol López

  2. […] setmana passada fabulàvem sobre els propers quinze mil•lennis de la nostra civilització. Això ens podria dur a moltes […]

  3. […] llei inexorable (aparentment, inexorable) que tot allò que comença tingui un punt final. En el relat que inaugurava la sèrie, aquest col·lapse només es produïa després d’una sèrie d’anades i […]

  4. […] Històricament, en la descripció dels fenòmens celestes, bé hom empri un sistema de coordenades topocèntric o geocèntric, s’han utilitzat tres elements bàsics de referència: – el Sol (i, en menor grau, la Lluna). Òbviament la diferència entre el “cel nocturn” i el “cel diürn” és ben marcada. És així com diem que tal o tal constel·lació, en tal o tal mes de l’any, es veu en el cel vespertí, a ponent o a llevant. És una forma de parla “helioreferencial”. – els estels. A diferència del Sol i de la Lluna, els estels són “fixos”, és a dir que les posicions relatives entre ells no varien (si més no, no de forma apreciable a ull nu i en l’escala humana de la vida). – els punts de referència basats en el moviment anual aparent del Sol. Ens referim al primer punt d’Àries, en particular. En principi, hom suposaria que, en tant que els estels són fixos, també ho són els punts de referència. Però com que l’eix de rotació dels cels no és constant, existeix una precessió entre el primer punt d’Àries i els estels fixos. En l’actualitat el primer punt d’Àries se situa gairebé entre la frontera de les constel·lacions de Peixos i de l’Aiguader. Aquest cicle ja l’hem comentat en un altre lloc. […]

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: