En motiu de la vaga general, han sortit algunes veus preocupades perquè sectors independentistes tradicionalment progressistes hagin donat l’esquena a la convocatòria dels sindicats. Tot i que el grup de Joan Laporta, Solidaritat Catalana, havia fet una tímida crida a la vaga donant-li el sentit de protesta contra l’espoli fiscal, és cert que moltes veus de caire sobiranista s’han mostrat molt poc entusiastes amb la jornada del 29 de setembre. Per això, alguns ja han tret la conclusió, potser precipitada, que el sobiranisme es desplaça cap a la dreta.
A part que em va semblar una ridiculesa pretendre donar un sentit nacionalista a la vaga general, convocada a més per unes organitzacions que s’oposen frontalment a moltes de les reivindicacions nacionals, entenc que el fenomen s’ha d’interpretar des d’un altre punt de vista. És ben cert que hi ha molts independentistes progressistes, que fins ara havien votat Esquerra o s’havien abstingut, que segons les enquestes ara votaran CiU. I és cert que les noves formacions independentistes sembla que vulguin situar-se en un espai difús entre els convergents i els republicans o, en tot cas, defugir determinats tics esquerranosos. Però, probablement no ha canviat el pensament ideològic d’aquests sectors sinó que ha canviat la conjuntura i, per tant, les prioritats.
Els independentistes que van alegrar-se per la formació d’una majoria d’esquerres al Parlament de Catalunya, han pogut constatar que les diferències amb les polítiques convergents han estat mínimes. El mateix que passa en l’àmbit estatal, on les polítiques econòmiques del PSOE semblen calcades de les del PP. Per tant, per a aquests independentistes la possibilitat de reeditar un altre tripartit o front d’esquerres no és cap al·licient. És el que es respira en molts dels actes de Reagrupament o de Solidaritat: importen ben poc els matisos ideològics, perquè a la pràctica només poden ser matisos, i l’única motivació és poder fer el pas cap a l’alliberament nacional.
Josep Romeu
Des de la Mediterrània 
Molts pensem que, fins que no tinguem les claus de casa nostra, fins que no siguem independents, no és l’hora de decidir on i com volem els mobles, si ens n’anem cap a les dretes, cap a les esquerres o cap al centre, ja que altres sempre podran anul·lar les nostres decisions o, directament, decidir per nosaltres, com porten molts anys fent, per la qual cosa votarem aquella opció inequívocament independentista, compromesa en declarar la independència com a primer objectiu si compta amb la majoria necessària al Parlament. I només depèn de nosaltres que això sigui possible, si no ens deixem portar pels vaticinis d’oracles interessats com algunes enquestes que han aparegut recentment, i votem amb responsabilitat el 28 de novembre que volem poder decidir per nosaltres mateixos, tal i com dèiem a la manifestació de més d’un milió de persones (56.000 segons “El País”), el passat 10 de juliol.
Oriol López