Escenaris de futur: perspectives a llarg termini d’una civilització en creixença

La setmana passada fabulàvem sobre els propers quinze mil•lennis de la nostra civilització. Això ens podria dur a moltes consideracions sobre el futur, als factors deterministes i estocàstics, etc. El futur només es fa present com a conjectura fabricada a partir d’allò que sabem (o creiem) del passat.

Forçosament esquemàtiques, les consideracions sobre el futur llunyà depenen, sovint, d’una visió monodimensional de la societat. Vegem el següent gràfic:

En l’eix de les x tenim el temps, ineluctable, comptats en mil·lennis o desenes de mil·lennis. En l’eix de les y he posat l’energia, però podria haver posat “nombre d’habitants” o qualsevol altra magnitud que reflecteixi el pes absolut de la humanitat. Crec que és millor posar-hi energia, perquè el concepte de “nombre d’habitants” podria canviar en una humanitat robotitzada.

Una línia horitzontal grisa divideix el passat (a l’esquerra) del futur (a la dreta). L’experiència passada, a grans trets, ens informa d’una humanitat en creixement exponencial. Els ritmes no sempre han estat uniformes, i ha crescut més ràpidament el consum energètic (o la producció d’aliments, d’indumentària, d’eines, etc.) que no pas el nombre cru de persones. La línia del gràfic és una línia que ignora les oscil·lacions del passat, entre d’altres coses perquè aquelles oscil·lacions queden totalment enfosquides pel creixement de les darreres centúries o de les darreres dècades.

En el text de la setmana passada volia defugir els escenaris més habituals que, en el gràfic, apareixen com:
1. – una humanitat en perfecta creixença, d’acord amb el model de Kardashev, per a la qual els límits sempre són contingents i superables. La singularitat tecnològica o punt Omega, són conceptes emprats per al destí final (si és permissible aquesta expressió) d’aquest model de futur.
2.- una humanitat que arriba a un nou nivell d’equilibri. J. St. Mill preconitzava un capitalisme madur, posterior a la fase de creixement i que la realitat convulsa de les darreres quatre dècades posa en entredit. Però aquest model també és el que trobem, implícitament, en algunes reflexions de Friedrich Engels, quan contrasta el comunisme primitiu (primera fase d’equilibri) amb el comunisme “final” (caracteritzat per l’abundància i per l’eliminació dels límits grupals).
3. – una lenta decadència, que indefectiblement porta a l’extinció, però en uns terminis arbitràriament llargs. Es fa difícil pensar que en aquesta tendència, que contrasta amb les idees de “progrés indefinit” del present. Però seria una època deliciosa per a tots aquells que enyoren el passat i que creuen que el jovent d’ara és pitjor que el d’ahir.
4.- les contradiccions de la fase de creixença culminen en una fallida catastròfica i una eventual extinció. Aquest escenari té força més suport del que imaginem entre els científics evolutius.

Cap dels quatre escenaris no ens convida a pensar en un futur multiforme, fet d’etapes de forta creixença i d’estabilització. Pensar en una alternativa als quatre és sempre inquietant. Hom albira els gairebé cinc mil·lennis d’història escrita (o els sis, set o vuit, d’història rescatada), i se fa una idea del ‘conjunt’. Però, si suposem un escenari com l’1, el 2 o el 3, quina quantitat d’informació hauria de gestionar un historiador de l’any 10.000 d.C.? Com no confondre tal o tal fet de l’any 2010, amb tal o tal altre del 1256 o del 3874, quant tots queden tan lluny. Fet i fet, no és gaire diferent de la sensació que tenim nosaltres quan mirem a les històries de l’Edat del Bronze, on confonem alegrement fets del segle XIII a.C. amb fets del segle XVIII a.C., sense passar-hi gens d’ànsia.

Dídac López

Arxivat a Ciència i Tecnologia
One comment on “Escenaris de futur: perspectives a llarg termini d’una civilització en creixença
  1. Oriol López ha dit:

    Cap a quin dels quatre gràfics que proposa en Dídac anem? De tots nosaltres depèn!

    Oriol López

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: