Escenaris de futur: cas 1, la singularitat tecnològica

Si mirem el gràfic de possibles evolucions esquemàtiques futures del creixement exponencial actual de la “civilització humana”, el número 1 és correspon a un creixement exponencial que continua, indefinidament, en el futur.

No entrarem ara a valorar fins quin punt aquest creixement és o no és purament exponencial, és a dir si la taxa de creixença és efectivament constant, o si creix, decreix o oscil·la en el temps.

L’escala de Kardaixev

El gràfic considera en l’eix de les x el “consum energètic” (W) de la nostra civilització, representat en unitats d’energia (joules). Però si som en un procés de creixement exponencial ens és millor utilitzar una escala logarítmica. D’acord amb el treball de Nikolai Kardaixev (1964), Carl Sagan va proposar la següent escala logarítimica K:

K = (log10 – 6) • 0,1

Aquesta escala ens porta a poder classificar cada civilització d’acord amb l’energia mobilitzada:
– quan K es troba entre valors de 0 i 1, la civilització (Tipus 0) té la capacitat d’emprar una fracció, més o menys elevada, de l’energia planetària.
– quan K es troba en valors entre 1 i 2, la civilització (Tipus I) té la capacitat d’emprar una quantitat d’energia superior a la disponible en el seu propi planeta.
– quan K es troba en valors entre 2 i 3, la civilització (Tipus II) pot mobilitzar energies superiors a la producció energètica d’un estel.
– quan K es troba entre valors de 3 en endavant, pot mobilitzar energies superiors a les de tota una galàxia.

La idea subjacent a Kardaixev o a Sagan és que una civilització, per tal de sobreviure, ha de seguir aquest creixement exponencial. Si no ho fa, o ho fa tot entrant en contradiccions internes (guerres) o externes (catàstrofes ecològiques), la civilització pereix.

En l’actualitat, el valor de K per a la civilització humana es pot avaluar en 0,72, que equival a un consum del 0,16% de l’energia disponible en un planeta. El ritme de creixement d’aquest valor de K és d’una centèsima cada 10 o 20 anys. Però aquest ritme de creixement depèn de tota una sèrie de factors econòmics, socials, culturals, polítics i demogràfics (en aquest ordre) que fan altament volàtil qualsevol predicció. Quin efecte hi tindrà la maduració econòmica assolida per l’Àsia Oriental en les properes dècades? Quins canvis s’hi produiran com a conseqüència de l’anomenada ‘transició energètica’ propiciada per un encariment del petroli a mesures que s’exhaureixen les reserves més accessibles?

Anem a fer una assumpció pel boc gros. És a dir, suposem, per exemple, que el nivell de creixement del consum energètic (i de la capacitat productiva, en termes més generals) és d’una centèsima de K cada 15 anys. Tindríem que:
– en el 2430, hauríem assolit ja l’estatus de civilització de Tipus I. Com que és impossible que abastem tota l’energia disponible del planeta sense destruir-ne l’habitabilitat, això exigeix una extensió de la civilització pel sistema solar.
– en el 2850, hauríem assolit ja l’estatus de civilització de Tipus II. Similarment al cas anterior, aquest estatus no es pot assolir més que com a civilització interestel·lar, amb presència probable als sistemes estel•lars més propers (d’entre 5 i 10 anys-llum de distància).

Tard o d’hora, però, apareixen unes limitacions. D’una banda, hi ha la qüestió de les formes energètiques. De l’altra, hi ha la qüestió de mantindre una xarxa de comunicacions i de transports interestel•lars. Totes dues qüestions van lligades, és clar. Finalment, tant les transformacions energètiques com les tendències expansives, exigeixen uns canvis fonamentals: robotització i superació de la dicotomia individu/societat a través d’una “xarxa”.

La singularitat tecnològica

El concepte de “singularitat tecnològica” fa referència també a l’escenari 1. No es tracta únicament de la qüestió del creixement econòmic o energètic, sinó particularment del creixement de la complexitat tecnològica. Vernor Vinge assenyalava que les innovacions informàtiques acabarien per oferir una intel·ligència artificial superior a la humana. En conseqüència, el trencament d’aquesta barrera ens du a un escenari que la nostra intel·ligència inferior no pot capir. El 1993, Vinge impulsà el concepte de “singularitat” en analogia al concepte emprat en la física cosmològica. Per la cosmologia, un forat negre (o el Big Bang) suposen una singularitat en l’espai-temps (concentració de matèria en un espai que tendeix a zero). Ni en la singularitat cosmològica valen les lleis habituals de la física, ni en la singularitat tecnològica valen les “lleis” sociològiques.

Una de les bases de la idea de la “singularitat tecnològica” és la “llei de Moore”. La llei de Moore afirma que el nombre de transistors que es poden col•locar pel mateix preu en un circuit integrat es duplica aproximadament cada dos anys. El mateix, Gordon Moore considera que aquesta llei no pot durar per sempre, ja que, entre d’altres coses, els transistors eventualment assolirien el límit de miniaturització a nivell atòmic. No obstant, cal tindre present que la indústria considera que la tendència assenyalada per la llei de Moore es verificarà durant les properes dues dècades, o més encara.

En tot cas, davant aquesta perspectiva possible del cas 1, la nostra imaginació esdevé impotent per entendre els estatges futurs. Com diu la tercera llei de Clarke, qualsevol tecnologia prou avançada és indistingible de la màgia. Així doncs, en aquest cas 1, la singularitat ens condueix a la màgia, al punt Omega de Teilhard de Chardin. Ja que, cada nou límit esdevé un repte a superar que esperona l’assoliment de fites encara més ambicioses.

Dídac López

Arxivat a Ciència i Tecnologia
3 comments on “Escenaris de futur: cas 1, la singularitat tecnològica
  1. Oriol López ha dit:

    Fascinant anàlisi!

    Oriol López

  2. Com qualsevol espècie del planeta terra, la humanitat creix fins que la seva grandària la faci inviable sobre aquest dissortat planeta.
    L’actual coneixement (que afortunadament també a crescut exponencialment) ens ha mostrat que viatjar a l’espai amb un mínim de garanties està fora de la nostra ma, i de moment no ens aventurem més enllà de la nostra atmosfera (la ISS està a 400 Km, la nostra atmosfera).
    Atrapats al nostre planeta aquest creixement indefinit toparà amb les fronteres d’aquest, i jo diria que hem arribat a la generació límit, encara que sembli que queda molt planeta, literalment ja l’hem ocupat; coses dels creixements exponencials

  3. didaclopez ha dit:

    Caldria distingir entre la capacitat de crèixer indefinidament (potencialitat) i l’actualitat del creixement. Totes les espècies biològiques, efectivament, tenen aquesta potencialitat (des dels bacteris fins els elefants). Ara bé, molt poques, si cap, hauran sostingut un creixement com l’experimentat per la humanitat (en el sentit ample del terme) en les darreres dècades

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: