La teleporqueria

L’any 1997 diverses associacions i entitats, gens sospitoses d’exterioritzar actituds reaccionàries o conservadores (com UGT o CCOO) van signar un “Manifest contra la teleporqueria”. En ell definien aquest fenomen com “una forma de fer televisió caracteritzada per explotar la morbositat, el sensacionalisme i l’escàndol com a palanques d’atracció de l’audiència”. També afirmaven que “es defineix pels assumptes que aborda, pels personatges que exhibeix i col·loca en primer pla i, sobretot, per l’enfocament distorsionat que fa servir per tractar aquests assumptes i personatges”. El reduccionisme de les qüestions més complexes, la demagògia, les absurdes teories sobre conspiracions i el menyspreu per drets fonamentals com l’honor, la intimitat, el respecte, la veracitat o la presumpció d’innocència són, segons aquest manifest, les característiques més importants de la teleporqueria.

El cert és que res ha canviat des d’aquella benintencionada declaració de principis. Cada dia qualsevol ciutadà pot omplir les seves retines amb persones que criden i s’insulten en directe, amb periodistes que sota la coartada d’una professió nascuda per garantir uns estàndards democràtics s’estimen més humiliar en públic a qualsevol ancià sense gaires recursos intel·lectuals i amb programes que tanquen durant mesos a joves en un plató per realitzar sobre ells disseccions plenes d’un moralisme, com a mínim qüestionable, i que el que realment fan és mostrar la cara menys amable del capitalisme, on tot s’hi val per tal d’obtenir beneficis.

 

Lluny queda aquella antiga premissa que afirmava, amb una certa ingenuïtat, que la televisió havia de formar, informar i entretenir. Potser hem baixat massa el llistó d’exigència vers un mitjà tan poderós com injustament criticat. I és que, quan es presenta algun conflicte a la societat del què no sabem endevinar les causes, el sociòleg que tots portem a dins no té cap problema en afirmar que “la culpa és de la televisió”. Si això es diu en qualsevol tertúlia, alguns faran culpable també als videojocs, al govern de torn,  als Estats Units o, al que més unanimitat concita: al sistema educatiu. Es tracta, en definitiva, de desplaçar la culpa tal com fan els nens després d’alguna malifeta. He de dir però que la culpa dels conflictes socials no és de la televisió com a mitjà ni, sobretot, d’un sistema educatiu que intenta fomentar la cultura de l’esforç. Els culpables som tots, que encara no hem aprés a fer servir la petita pantalla i que, en moltes ocasions, no gaudim d’un esperit autènticament crític que doni la màxima qualitat al nostre temps d’oci.

 

Diuen els fabricants de teleporqueria que aquest tema mai es veu reflectit en les enquestes del CIS sobre els problemes que més preocupen a la societat. No és necessari dir que mai contemplarem manifestacions omplin carrers per tal de demanar la supressió d’aquests programes. Tanmateix, els educadors que intenten fer-se forts darrera de valors com el respecte, els pares que mai han dimitit de les exigències de la paternitat i volen actuar com a ferms referents morals o els professionals de la televisió que pateixen el desprestigi que provoca la teleporqueria gaudim del dret a denunciar l’empobriment intel·lectual que genera, especialment entre els més joves, la seva més que demostrada manca d’ètica i els erràtics models de conducta en els què es basen.

 

La teleporqueria s’ha anat expandint dins de la graella com una mena de virus. Ha contagiat molts formats televisius i en algunes cadenes ha desplaçat, a vegades fins al no res, a l’antiga programació infantil o juvenil. A l’hora del berenar trobarem en la petita pantalla a personatges sense discurs disposats a vendre la seva intimitat per uns minuts d’una suposada fama. Tot dins d’una dramatúrgia estèticament grollera i èticament refusable. A això se suma el fet que, cada cop més, la televisió tendeix a fabricar famosos disfuncionals que mai han demostrat cap mèrit en els camps que fan progressar l’ésser humà ,- com la ciència, l’art, la política o l’esport -, però que amb les seves actituds mal educades i provocadores desfilen pels platós mentre comercialitzen la seva condició de “bufons de la cort”. A més a més, la teleporqueria ha pervertit la paraula concurs perquè, sota l’aparença  d’un joc s’amaguen l’individualisme més ferotge que fomenta les situacions competitives molt per sobre de les estratègies cooperatives; la cultura del crit com a única manera per resoldre conflictes; l’exhibicionisme que ha arraconat definitivament a la intimitat i l’explotació d’uns joves als què se’ls obsequia amb una fama immediata però que després se’ls deixa abandonats sense que a ningú sembli importar les conseqüències psicològiques que pot comportar per a la seva formació. Gran Hermano o Operación Triunfo, disfressats de concurs, en realitat són telesèries cuinades amb ingredients reals (no són actors) però sota el foc de la ficció. Vet aquí la principal perversió: l’anomenada telerealitat es troba a mig camí entre la realitat i la ficció, trencant el pacte ficcional de qualsevol pel·lícula o sèrie. Els resums diaris i les tertúlies en diferents programes crearan un relat on les persones acabaran convertides en personatges i on els “experts” de torn jutjaran i sentenciaran fent-se els hipòcrites guardians de vés a saber quin valor de convivència que, per cert, mai demostraran amb les seves actuacions.

 

Però, malgrat el que moltes vegades es diu, l’alternativa no consisteix en agafar el comandament i apagar el televisor. És cert que, més enllà de la televisió, les possibilitats per omplir el lleure semblen infinites. Tanmateix, estic convençut que ara gaudim de la millor programació que s’ha fet mai. Entre altres raons, perquè l’oferta és més amplia i variada, i perquè la tecnologia ens permet confeccionar el nostre propi menú televisiu. Podem enregistrar les nostres sèries, pel·lícules, documentals o programes favorits i veure’ls quan volem. No hi ha cap mena d’excusa. L’ús intel·ligent d’aquest electrodomèstic ens pot aportar el plus de creixement personal que estem obligats a demanar a una societat que es venta de ser democràtica. D’altra banda, un dels grans reptes del nostre segle és la gestió de l’oci. La millora en els transports, en els processos de producció i la sensibilitat vers la conciliació entre la vida laboral i la vida familiar ens atorgaran més temps de lleure. Tenim la responsabilitat de dignificar-lo perquè està en joc una millor qualitat de vida i una societat més justa, disposada a enfortir la convivència i el respecte.   

 

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
3 comments on “La teleporqueria
  1. Oriol López ha dit:

    Cal, com diu l’Àlex, mirar la televisió afinant l’esperit crític i triant els programes d’acord amb els nostres valors, aprofitant l’extensa oferta de canals actualment disponibles.

    Oriol López

  2. Jaume ha dit:

    Justa a la fusta. Potser t’has oblidat que a més té una funció social aquesta televisió: lobotomitzar l’audiència. Així esdevé una ciutadania estúpida i passiva.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: