L’estafa de les pensions

El Govern espanyol, seguint les directrius marcades pels grans poders econòmics a voltes mal disfressats d’economistes solvents, amb l’excusa de la crisi ha anat culminant tot un procés de reformes que garanteixin els interessos de la banca i de les grans empreses a base de retallar els drets socials i laborals de la majoria. Ara li toca el torn de les pensions. En cap cas, com en les reformes fiscals o les laborals, no es tracta de reconsiderar què pot ser més just o de més interès per a la societat, sinó de quina manera es poden treure més recursos dels treballadors per a transferir-los als grans trusts econòmics.

Ara toca el torn de retallar les pensions, simulant que es busquen noves fórmules de calcular-ne l’import o, pitjor encara, negant el dret dels treballadors a disposar dels seus diners acumulats durant els anys de cotització. Per llei, i sense possibilitat de buscar-se una altra opció, als treballadors se’ls retira mensualment una part gens menyspreable de la nòmina sota el concepte de cotització per a la pensió. Només cal imaginar què passaria si el treballador tingués l’opció de dipositar aquests diners en un fons privat de pensions. Probablement, la manca de previsió d’alguns, potser molts, que optarien per no fer la reserva per a la jubilació faria que arribat el moment hi hagués molts casos de gent sense recursos per a subsistir. Com a mínim podria atribuir-se a la pròpia manca de responsabilitat i de previsió. Però és que ara resulta que, obligats a cotitzar mensualment per a la jubilació, ens diuen que aquests diners ja han deixat de ser els nostres, i que en el millor dels casos serviran per a pagar les pensions actuals de manera que les nostres pensions ja no dependran de nosaltres sinó del que cotitzin les futures generacions. Ens amenacen dient que, al marge del que ja hem cotitzat, podem trobar-nos també sense els recursos necessaris per a subsistir quan ens jubilem.

És literalment l’estafa piramidal en què cadascú fa una aportació en benefici dels de dalt, amb l’esperança que després ja hi haurà algú que pagarà per a beneficiar-te. I l’estafa funciona mentre hi ha base per a créixer, sabent però que aquesta és sempre limitada i que arriba un moment en què fa fallida. Els treballadors, encara que sigui obligats i per força, hem fet un pla de pensió pagant religiosament cada mes per a assegurar-nos una pensió digna. Com els dipòsits que tenim al banc, els diners són nostres. Si inicialment aquests diners eren la reserva per a la pròpia jubilació, i ara ens diuen que aquella reserva ja no existeix i que les pensions futures dependran també de les cotitzacions futures, vol dir que algú s’ha polit els nostres estalvis. Hi ha hagut una estafa amb totes les de la llei; o pitjor encara, una estafa feta per llei.

Josep Romeu

Arxivat a Cultura i Societat
4 comments on “L’estafa de les pensions
  1. didaclopez ha dit:

    Un dels arguments més esgrimits sobre la qüestió de les ‘pensions’ és la idea que l’envelliment de la població implica la insostenibilitat del ‘sistema de pensions’. Per bastir l’esquelet d’aquesta argument se’ns presenten dades demogràfiques incontestables: el percentatge de persones majors de 60, 65 o 70 anys creix en totes les projeccions demogràfiques respecte al total de la població. A més, si aquest escenari hi afegir una desocupació crònica i estructural, en la qual caurà un percentatge notable de la població, tenim que realment el percentatge de treballadors actius respecte el total de població decreixerà en les properes dècades. Aquests arguments ignoren, però, un fet: l’augment de la productivitat del treball. Si l’augment de la productivitat del treball és prou elevat, qualsevol efecte demogràfic serà contrarestat.

    Però els arguments demogràfics i tecnològics són insuficients. Cal adjuntar-hi el fet que la societat s’estructura en classes, i les classes es diferencien en estrats amb interessos diferents, divergents i, sovint, contraposats.

    El sistema de pensions és possible perquè hi ha un equilibri de forces i de consideracions. Com més va més, però, aquest equilibri es desplaça a favor d’una acumulació sempre creixent de poder entre les elits financeres. Les consideracions de “pau social” o de “sostenibilitat social” són cada vegada més tènues, quan hi ha una complicació cada vegada més elevada per garantir un creixement dels beneficis per part d’aquestes elits financeres.

    D’altra banda, dins de les classes populars, la concentració de l’esforç de treball en un percentatge més reduït de persones és vist com una injustícia per aquelles persones que es carreguen de feina i/o de responsabilitats. Això les pot impulsar a rebutjar aquests sistemes de subsidis i de pensions, fins i tot a renunciar als possibles beneficis d’una pensió de vellesa.

    Per això, la consigna del repartiment del treball i de les responsabilitats entre el percentatge més ample possible de la població és una consigna més justa que no pas la idea de “renda mínima social per a tothom”. Curiosament, però, el nostre sistema productiu sembla més orientat a la idea de la “renda mínima social” que no pas a la idea del repartiment del treball.

  2. Oriol López ha dit:

    Com diu en Josep Romeu, algú s’ha polit els nostres diners i, per tant, ens n’hauria de retre comptes. Segurament s’ha fet servir, entre d’altres coses per garantir el continu augment dels beneficis de bancs i grans empreses amb les darreres injeccions de diners que se’ls ha fet per “reflotar-los”. I, a sobre, tenim, cada dia, 60 milions d’euros que se’n van de Catalunya cap a Espanya i no tornen…

    Oriol López

  3. Jo sempre he entés i pensat que cada generació, en cotitzar per la seva pensió, el que de fet està fent és pagar la dels jubilats del moment. Mai se m’havia acudit que l’Estat com a tal invertís els diners en alguna mena de plans de pensions per poder-nos pagar després (i és evident que no ho podrien fer simplement amb el que hem anat pagant perquè amb els anys s’hauria anat devaluant i ara seria una misèria).

    En resum, que no crec que hagi canviat res, tot i que possiblement estava mal muntat des del principi, precisament perquè no es va preveure que el que es va cotitzar fa 20 anys ara no val res per la desmesurada inflació a que ens hem vist sotmesos i perquè, com ja es diu aqui, es basa en un sistema piramidal: molts treballen i hi ha uns quants jubilats que no viuen gaire per cobrar “massa” diners.

    Però ara resulta que la piràmide s’ha invertit: hi ha poca feina i amb sous baixos que, per tant ingresen poc de cotització; és a dir, poca gent treballa però hi ha molts jubilats perquè ara viuen més anys (tot i que no millor!) i amb aquesta piràmide invertida, els comptes no surten!

    Per sort, jo mai he pensat que cobraria una jubilació, així que al menys no m’he portat cap desil·lusió…

    • Oriol López ha dit:

      I que s’han dilapidat molts diners; mentre a països com Holanda l’estat ha reflotat bancs fent-los un préstec que ja estan acabant de tornar, a l’estat espanyol s’han reflotat els bancs a fons perdut i ara és l’estat qui ha de demanar préstecs als bancs per poder funcionar i aquests li cobren l’interès que volen, sense voler recordar d’on han vingut i de qui són aquests diners que tenen.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: