Els debats sobre els pressupostos no tenen cap mena d’interès. Ja se sap que per al Govern són els millors possibles, i per a l’oposició són regressius i els menys adequats per a les necessitats del país. Els arguments de Govern i oposició són calcats als que mantenien anys enrere els mateixos protagonistes, encara que amb els papers canviats. I per als grups minoritaris que només poden aspirar a ser el complement que falta al grup del Govern, els mateixos números poden passar de ser el pitjor dels desastres a ser perfectament assumibles, si reben algun tipus de compensació que ni tan sols ha d’estar relacionada amb els mateixos pressupostos.
Al llarg dels anys, CiU s’ha trobat diverses vegades en aquesta situació, i en alguns casos els ha aprofitat per a tirar algun peix al cove, en forma de traspàs o d’inversió, però en molts altres ha malbaratat l’oportunitat donant suport als pressupostos a canvi de promeses. De fet, un dels primers acords que va aconseguir el PNB a canvi de votar afirmativament els pressupostos del PSOE era que el Govern complís un dels compromisos que havia contret en la negociació dels pressupostos de l’any passat. I que, lògicament, els socialistes no van complir. Caldrà veure en què queden els acords signats aquesta vegada.
Però el cert és que, enguany s’ha donat alguna paradoxa curiosa. El PNB ha aconseguit el compromís del Govern espanyol de donar compliment al que diu l’Estatut de Gernika, cosa que per suposat ha tret de polleguera al Partit Popular: com es pot tenir la vel·leïtat de complir el que diu la Llei! En bona lògica, els traspassos de competències que marca la llei, haurien de fer-se efectius per iniciativa governamental, sense necessitat de cap mena de pacte. Però ja se sap que la lògica i la Justícia a l’Estat espanyol són quimera pura. Però és que resulta que qui negocia donar més competències per al Govern basc és el partit de l’oposició, el PNB. Està d’acord el Partit socialista basc, ara al govern, en assumir aquestes competències que marca l’Estatut? Si ja les volia assumir, perquè no ho negociava directament tenint en compte que a Madrid governen els seus companys de partit?
Els bascos, doncs, contents perquè s’han endut la promesa d’un peix al cove; un peix que per llei ja era seu i que ara han hagut de tornar a pagar. La diferència amb el peix al cove dels catalans és que aquí paguem igualment, o més, però el peix se’ls queden ells. Entre els qui s’escandalitzen, i fins i tot poden amenaçar d’anar als tribunals, pel fet que es compleixi la llei, i els qui del compliment d’aquesta llei en fan matèria de negociació podem ben dir que ens trobem en un país dominat per mafiosos xantatgistes.
Josep Romeu
I la versió catalana:
A Catalunya, lliurem a Espanya 60 milions d’euros per cada dia que passa, a canvi de res. I, mentrestant, Catalunya s’ensorra econòmicament. Si aquests 60 milions d’euros diaris que guanyem amb l’esforç i el treball de tots els catalans i les catalanes es quedessin a casa…
Canviar això és a les nostres mans, el 28N.
Oriol López
En les negociacions dels pressupostos del 2009, el PNV-EAJ va fer la mateixa política. En aquell moment, però, hi havia més marge, i va saber treure profit en les partides destinades a l’I+D, i que havien de beneficiar el programa de recerca basc (Ikerbasque, etc.). Els “nostres” negociadors, en canvi, rarament en treuen res de profit. Per dues raons, la primera perquè no en saben. I la segona perquè, encara que sabessin negociar, no tenen una visió estratègica adequada. No la van tindre fa 30 anys, quan van renunciar al concert econòmic, i no la tenen ara.