Preguntes

 

Papa, tu tens les tetes grans? ,- em va preguntar la meva filla de tres anys tot emmarcant la qüestió amb els seus ulls immensos -. No cal dir que em vaig quedar literalment bocabadat. I és que em resultava impossible endevinar l’origen d’aquell interès per la meva atrotinada  anatomia. Hauria desitjat que m’hagués interrogat sobre si la causa de la meva panxeta es trobava en el defectuós metabolisme de tot quarentó. Llavors hauria gaudit de la possibilitat d’una resposta. Però em temo que en primer lloc necessitaria ensenyar-li a pronunciar la paraula me-ta-bo-lis-me. Doncs, no… de moment ,- li vaig assegurar amb la veu tremolosa de qui vol abraçar-se a una seguretat que li manca -.

No era la primera vegada que la seva curiositat científica em deixava en fora de joc. Una vegada, mentre veia dibuixos animats a la televisió, em va obsequiar amb una altra pregunta de les seves: el Pocoyo té cabells? Vaig mirar la pantalla mentre el petit heroi d’infants donava saltirons aquí i allà envoltat de la Elly i el Pato. Si en alguna ocasió gaudeixen de la sèrie veuran que el dibuix animat porta una mena de casc blau que impedeix veure el seu crani. Hom pot interpretar que no pateix alopècia degut a que és un nen ja granadet. Però, i si és una mena de Luis Maria Ansón, que amaga la seva calvície per simple coqueteria? Aquesta vegada vaig trobar una resposta més o menys encertada proposant-li una pregunta: coneixes algun nen calb? La meva filla va moure el cap d’esquerra a dreta regalant-me un petit triomf dialèctic. Sort que no coneix al fill de la Isabel Pantoja, perquè aleshores no hauria sabut demostrar-li que ja no és un nen, i més si es diu Paquirrín.

Les preguntes de la canalla tenen el valor de la sinceritat però, sobretot, la virtut d’una lògica irrefutable. Aquesta connexió amb la infància proporciona a l’adult un punt de vista que el permet tocar de peus a terra i dotar-lo d’una certa humilitat. Quan embrutem els nostres projectes d’una complexitat difícil de pair o de paraules buides que ens situen en un carreró sense sortida, resulta extraordinàriament terapèutic apropar-se a un nen i mirar el món amb els seus ulls. Perquè, en el fons, la relació amb l’entorn es fa problemàtica si les nostres mirades estan contaminades per prejudicis o per la prepotència de qui es considera el darrer guardià de vés a saber quin estrany tresor ideològic. Allunyar-se de la ingenuïtat, de la innocència o de la més clarivident senzillesa potser ens atribueix les credencials d’adults amb intel·ligència social i emocional, però també arracona una mirada que podria no tornar mai i que, qui sap, un dia qualsevol ens pot capacitar per projectar una imatge més fresca i sincera de nosaltres mateixos. Acabo amb una altre qüestió que per a la meva filla resultava pertorbadora: els pets són de color marró? Deixo la resposta per a un dia més adient.

 

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Preguntes
  1. Oriol López ha dit:

    Els nens tenen encara aquesta habilitat, que molts adults hem anat perdent al llarg dels anys, de mirar la realitat des d’altres angles i fer-nos preguntes que, de vegades, ens descol·loquen.

    Oriol López

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: