Viva la vida

La meva filla  ja té la samarreta del Barça. Sé que en aquest obsequi s’adscriu el desig de que estimi uns colors i que puc ser acusat de manipular una ment infantil. Serrat va deixar clar en la seva coneguda cançó que “nos empeñamos en dirigir sus vidas, sin saber el oficio y sin vocación. Y les vamos transmitiendo nuestras frustraciones con la leche templada y en cada ocasión”. Qui m’acusi de dirigir les vocacions de la meva filla té raó, però que aixequi la ma el pare que mai ha volgut compartir aficions amb els seus fills.

No és necessari dir que respecto profundament a totes les persones que diuen que el futbol consisteix en vint-i-dos milionaris que corren darrera d’una pilota. Tanmateix aquestes mateixes persones segurament troben plaer en activitats que no admeten cap tipus de racionalització perquè tan sols exploren la via de l’emoció. En la pel·lícula “El cartero y Pablo Neruda”, el literat explica al seu carter que és impossible fer servir la raó si el que es pretén passa per desxifrar què és la poesia. En definitiva, els intents de trobar raons en les emocions acaben convertint-se en exercicis de banalització. I és que tots hem sentit alguna vegada que les pintures de Miró les poden fer uns nens o que l’òpera és un espectacle amb gordes que canten. Crec que, salvant les distàncies, el futbol i el Barça no s’han de portar a cap terreny filosòfic. Cridar un gol o ser feliç amb el 2-6 no ens fa intel·lectualment més potents però tampoc ens deshumanitza perquè les emocions formen part dels nostres actius com a essers humans.

D’altra banda, el Barça es troba vinculat a l’equipatge de records de moltes persones. Darrera queden les fotografies on se surt vestit amb les samarretes de Cruyff, Maradona o Romario. I en moltes infàncies resten enregistrades en la memòria la primera tarda al Camp Nou, el 5 a 0 en blanc i negre o la veu de Puyal i el seu “Urruti, t’estimo”. Es col·leccionen aquests fragments del passat en la carpeta “moments d’eufòria” i, si ho penses bé, la possibilitat d’experimentar felicitats supremes tan instantànies com el gol d’Iniesta en el darrer minut del partit contra el Chelsea és patrimoni de poques activitats humanes. No barregem la raó amb les emocions i potser trobarem arguments per afirmar davant del “futbolescèptics” que un gol pot carregar les piles de l’optimisme en una mil·lèsima de segon.

Durant aquell maig per recordar, ple d’eufòria culer, va haver una cançó que no m`he cansat d’escoltar (sóc conscient que molts la odien). Es diu “Viva la vida” i pertany al grup britànic Coldplay. Per a aquells que no ho sàpiguen, es tracta de la cançó que Pep Guardiola posava a l’autocar abans dels partits amb la intenció de motivar els seus jugadors. Doncs això: VIVA LA VIDA!

 

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Viva la vida
  1. Oriol López ha dit:

    Totalment d’acord, els intents de racionalitzar les emocions estan condemnats al fracàs i acaben esdevenint pures banalitzacions.

    Oriol López

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: