La dictadura de la mediocritat

La Llar d’Infants on assistia fa dos anys la meva filla, va decidir organitzar una sortida a l’Auditori de Barcelona amb la finalitat d’apropar la música de Mozart a nens i nenes de dos a tres anys. Des d’aquestes línies vull donar les gràcies al personal del centre per la seva sensibilitat cultural i l’interès en desenvolupar activitats que, de mica en mica, donin l’oportunitat als més petits de conèixer les creacions artístiques dels grans genis.

Un instant, però, va indignar-me profundament. Al sortir de la Llar d’Infants vaig escoltar el següent comentari procedent d’una dona gran: “van anar a veure un concert de Mozart? Per a qui era això? Segur que els nens es van adormir”. Doncs, no, senyora. Els nens encara no s’han fet membres del club d’adults insensibles en el què molts van ingressar fa temps. I hauria de ser la nostra responsabilitat evitar-ho. Potser pensem que tot fa fàstic i que la vida constitueix un acudit dolent. Però, s’ho cregui o no, també en el món hi ha bellesa. En la música, en la literatura, en el teatre, en la dansa, en el cinema, en la pintura o en l’esport. A això li diuen cultura. I és divertida. Molt divertida. Perquè ens connecta amb persones talentoses que, com en el cas de Mozart, van fer servir el llenguatge de la música per portar bellesa a aquest planeta. No s’equivoqui, els nens no s’adormen amb la bona música i, si amb les nanes ho fan, és perquè després somnien amb les meravelles que han viscut durant la jornada. No han perdut la capacitat per a la sorpresa i cada dia s’haurien de despertar amb desenes d’oportunitats per descobrir l’herència de més de tres mil anys de cultura.

En el documental “La Silla de Fernando”, dirigit per David Trueba i Luis Alegre, l’actor i director Fernando Fernán Gómez fa una reflexió molt clarivident. Diu que sempre s’ha afirmat que Espanya és un país d’envejosos però que això no és cert. Assegura que, en realitat, envejar significar voler ser com la persona a la què critiques. El desaparegut cineasta creu que en el nostre país es practica alguna cosa diferent: el menyspreu per l’excel·lència. Menystenim tot allò que està tocat per la vareta màgica de la genialitat. Està comprovat: si un escriptor, un actor o un cantant triomfen a l’estranger, en molt poc temps apareixen els mediocres de torn que intenten buscar els punts febles de les seves propostes artístiques. És la dictadura de la mediocritat. La mateixa que omple el seu cervell amb les mil manifestacions dels detrits d’una societat mancada en ocasions d’actituds compromeses amb la bellesa.

Però encara tenim als nens. Sense prejudicis, sense somnis trencats per l’avorriment, sense la supèrbia de qui, per ser adult, creu que té el do de la veritat absoluta.  I és que, afortunadament, de tant en tant neixen nens destinats a obsequiar-nos amb grans dosis de creativitat. Mozart n’és un bon exemple.

 

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “La dictadura de la mediocritat
  1. Oriol López ha dit:

    En aquesta dictadura de la mediocritat, a més a més, crec que passa una mica també que es menysté allò que es desconeix.

    Oriol López

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: