La música té un component emocional innegable. Això és especialment evident en el cinema. Aquesta pot elevar el nivell dramàtic d’una escena i provocar les emocions més intenses en l’espectador. Tot i així, resulta molt important que la música sigui l’encarregada de reforçar les emocions però mai crear-les. Aquesta responsabilitat ha de recaure en la suma de tots els recursos estilístics de l’art cinematogràfic perquè si es confia únicament en la música és molt fàcil caure en el tòpic.
El cinema ha originat uns codis molt específics en l’ús de la música. A tall d’exemple, podríem parlar de música simfònica per a les pel·lícules d’aventures o de jazz per alguns films de cinema negre.
Malgrat l’augment de la qualitat en les bandes sonores contemporànies gràcies a músics com John Williams, Hans Zimmer o l’espanyol Roque Baños m’agradaria manifestar la meva disconformitat amb l’excessiu ús de música en les pel·lícules (especialment d’acció) i l’aparició de clichés que no fan si no disminuir la qualitat de l’obra. Personalment, detesto les típiques escenes romàntiques amb música de corda. Per aquest motiu, em va sorprendre gratament una escena en concret de la pel·lícula Before Sunrise (1995)dirigida per Richard Linklater. En ella els dos protagonistes es besen sense que l’espectador es vegi agredit per la tonada carrinclona de la típica secció de corda. Tanmateix, vaig pensar que podia ser un bon experiment cinematogràfic provar com afectarien a la percepció de la mateixa escena l’ús de diferents músiques. Per aquesta raó, vaig editar la mateixa escena amb melodies que la situarien dins d’uns altres gèneres. Els invito a veure el resultat en el següent vídeo. Escullin la versió que més els agrada. Jo em quedo amb la primera. O és que han sentit alguna vegada música quan petonegen algú?
Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.
Des de la Mediterrània 
Sorprenent i molt bona la idea d’editar aquesta escena amb d’altres músiques a les que ens tenen acostumats. Tenim assumit que determinat tipus de pel•lícula o determinada escena marida amb la música que “des de sempre” hem sentit i que ja relacionem sense qüestionar-nos-ho.
En a mi, el que em posa més nerviós és l’ús i l’abús de la típica música de les pelis de terror.
Una proposta molt didàctica, he experimentat sensacions molt diferents veient la mateixa escena, segons la música que l’acompanyava, i he esdevingut més conscient que la música aporta significat a l’escena.
Oriol López