“Sueñan las pulgas con comprarse un perro
y sueñan los nadies con salir de pobres,
que algún mágico día
llueva de pronto la buena suerte.
Pero la buena suerte no llueve ayer;
ni hoy,ni mañana,ni nunca,
ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte
por mucho que los nadies la llamen
y aunque les pique la mano izquierda,
o se levanten con el pie derecho
o empiecen el año cambiando de escoba.
Los nadies: los hijos de nadie,
los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos,
los ninguneados,
corriendo la liebre,
muriendo la vida.
Jodidos, rejodidos.
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesania.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal,
sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata”
Autor: Eduardo Galeano
El poema anterior, d’Eduardo Galeano, porta per títol “Los nadies” i pertany al llibre “El libro de los abrazos” (1989). Podeu escoltar-lo recitat pel propi Eduardo Galeano al vídeo següent:
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
Sensacional, Eduardo Galeano sempre dóna veu als que son exclosos de la societat.
És la consciencia crítica de l’Amèrica llatina.
Per desgràcia cada dia en veig més de “nadies”…
Jo també tinc aquesta sensació, que cada dia que passa el sistema exclou a més i més persones d’unes condicions mínimes per poder viure dignament.
Ara mateix ho faig córrer al Facebook i al Twitter.
Gràcies Oriol!
Gràcies, Sophia
me alegro de que alquien se acuerde o les haga referencia,pasamos por su lado con indiferencia,parecen que no existen a ojos de la sociedad,maldita sociedad
Galeano ens parla en nom d’aquestes persones que no tenen veu.
Un monument a l’art de la paraula. “Gallina de piel” que diria Cruyff.
Gràcies Oriol pel post… i per la resta.
A vosaltres, esteu fent un molt bon treball!
Hola Oriol, bon post.
Són els Invisibles. De vegades no se’ls veu, i de vegades (massa sovint) no se’ls vol veure.
Ens mostren un dels pitjors aspectes d’aquest despietat sistema en el que estem immersos.
Oriol López
Molt bon apunt, Oriol. I gran poema. Jo el vaig llegir per primer cop fa un parell d’anys, després de sentir-lo adaptat per un grup de punk (sí, sí, de punk) que havia tret un disc tot de poesies musicades. No sé si us atrau o no aquest estil musical, per si de cas us enllaço el tema.
Un altre que també m’agrada força, pel reivindicatiu missatge, és “¿A quien oras, vida mía?” de Antonio Ángel Judas Salazar. Val molt la pena.
Salut,
Bixo.
Desconeixia que existia una versió punk d’aquest poema, com també el poema “¿A quien oras, vida mía?” de Antonio Ángel Judas Salazar. Acabo d’escoltat el primer i de llegir el segon. Molt bones recomanacions!
On està aquest poema?
El podries publicar a Des de la Mediterrània, no et sembla?
Fet: https://desdelamediterrania.wordpress.com/2011/01/23/%c2%bfa-quien-oras-vida-mia/