“Los nadies”

"Clochard", de Massimo Regonati“Sueñan las pulgas con comprarse un perro
y sueñan los nadies con salir de pobres,
que algún mágico día
llueva de pronto la buena suerte.
Pero la buena suerte no llueve ayer;
ni hoy,ni mañana,ni nunca,
ni en lloviznita cae del cielo la buena suerte
por mucho que los nadies la llamen
y aunque les pique la mano izquierda,
o se levanten con el pie derecho
o empiecen el año cambiando de escoba.
Los nadies: los hijos de nadie,
los dueños de nada.
Los nadies: los ningunos,
los ninguneados,
corriendo la liebre,
muriendo la vida.
Jodidos, rejodidos.
Que no son, aunque sean.
Que no hablan idiomas, sino dialectos.
Que no profesan religiones, sino supersticiones.
Que no hacen arte, sino artesania.
Que no practican cultura, sino folklore.
Que no son seres humanos, sino recursos humanos.
Que no tienen cara, sino brazos.
Que no tienen nombre, sino número.
Que no figuran en la historia universal,
sino en la crónica roja de la prensa local.
Los nadies, que cuestan menos que la bala que los mata”

Autor: Eduardo Galeano

El poema anterior, d’Eduardo Galeano, porta per títol “Los nadies” i pertany al llibre “El libro de los abrazos” (1989). Podeu escoltar-lo recitat pel propi Eduardo Galeano al vídeo següent:

Oriol López

Quant a

M'agrada llegir i el món de la tecnologia.

Tagged with: , , , , ,
Arxivat a Cultura i Societat
14 comments on ““Los nadies”
  1. madebymiki ha dit:

    Sensacional, Eduardo Galeano sempre dóna veu als que son exclosos de la societat.
    És la consciencia crítica de l’Amèrica llatina.
    Per desgràcia cada dia en veig més de “nadies”…

    • Oriol López ha dit:

      Jo també tinc aquesta sensació, que cada dia que passa el sistema exclou a més i més persones d’unes condicions mínimes per poder viure dignament.

  2. Sophia Blasco ha dit:

    Ara mateix ho faig córrer al Facebook i al Twitter.
    Gràcies Oriol!

  3. me alegro de que alquien se acuerde o les haga referencia,pasamos por su lado con indiferencia,parecen que no existen a ojos de la sociedad,maldita sociedad

  4. Álex Ribes ha dit:

    Un monument a l’art de la paraula. “Gallina de piel” que diria Cruyff.
    Gràcies Oriol pel post… i per la resta.

  5. Tomàs ha dit:

    Hola Oriol, bon post.

    Són els Invisibles. De vegades no se’ls veu, i de vegades (massa sovint) no se’ls vol veure.

  6. elbixo ha dit:

    Molt bon apunt, Oriol. I gran poema. Jo el vaig llegir per primer cop fa un parell d’anys, després de sentir-lo adaptat per un grup de punk (sí, sí, de punk) que havia tret un disc tot de poesies musicades. No sé si us atrau o no aquest estil musical, per si de cas us enllaço el tema.

    Un altre que també m’agrada força, pel reivindicatiu missatge, és “¿A quien oras, vida mía?” de Antonio Ángel Judas Salazar. Val molt la pena.

    Salut,

    Bixo.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: