Consell d’amic

Sóc conscient de que donar consells a aquelles persones que no t’ho han demanat t’apropa perillosament a la pedanteria. Tot i així, crec que ha arribat l’hora d’exterioritzar allò que aquesta invisible força del que és “políticament correcte” m’ha impedit manifestar durant molts anys.

M’agradaria donar un consell a tots aquells que parlen durant els concerts; als que en el cinema molesten de manera reiterada amb els seus comentaris en veu alta i als que deixen el terra ple de crispetes i mai es dignen a dipositar el got de refresc en una paperera; als que criden quan fan servir el telèfon mòbil i obsequien a la resta de passatgers del tren amb baralles que no interessen a ningú; als que fumen en llocs no permesos perquè sempre es creuen per sobre de qualsevol normativa; als que porten gossos pel carrer i mai els lliguen al valorar molt més la llibertat de les seves mascotes que els drets de la resta de ciutadans; als borratxos que pixen per tot arreu amb la idea de marcar un territori com fan alguns animals i als que pensen que la brossa té cames i pot anar caminant fins al container més proper.

El consell que vull donar es fa extensiu als que condueixen pel carril central de les autopistes quan el de la dreta està completament lliure perquè es consideren el centre del món, sempre i a tot arreu; als que creuen que els semàfors indefectiblement estan en verd per a ells; als que encara no han descobert per a què serveixen els intermitents del cotxe;  als que estan convençuts de que els passos de vianants són els codis de barres que marquen el preu dels carrers i que aquesta és la seva única funció; als que mai agraeixen que els deixis incorporar-se en un encreuament quan ets al mig d’un embús i tots arribem tard a la nostra feina.

Finalment, voldria donar un consell als que mai demanen perdó; als que fan de la violència l’única raó de ser del seu discurs vital i amenacen verbal o físicament a tots aquells que no encaixen en els seus esquemes; als que decideixen per nosaltres sense consultar-nos res; als polítics que pensen que el seu càrrec els situa en una dimensió especial més enllà de qualsevol consideració ètica; als racistes que mai han obert un llibre d’història i que no saben que no hi ha frontera més insalvable que la sordesa mental; als masclistes que creuen que la dona és una possessió més i fan del complex d’Édip la més perversa de les patologies i, en definitiva, a tots aquells que, com jo, donem consells als que no ens ho demanen. Perquè el meu consell és aquest: entreu a internet i accediu a l’adreça http://www.privateislandsonline.com. En aquesta pàgina web podreu llogar o comprar una illa i perdre-us per sempre. Moltes persones us agrairan aquesta mostra de solidaritat amb una societat en la què no sabeu viure. Jo ja m’estic mirant una petita illa al Carib. Tan sols té trenta metres quadrats però està molt ben comunicada per si m’enyoro del meu país i un dia decideixo tornar.

 

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
5 comments on “Consell d’amic
  1. Clidice ha dit:

    Molt bo, només et faltava dir allò de “algú ho havia de dir”. Tot un descans per les teves neurones, probablement utilitzi el teu text, degudament identificat, per estalviar-me de xerrar gaire :)

  2. Álex Ribes ha dit:

    Buff, m’he quedat molt relaxat després d’exterioritzar tantes situacions on m’he mossegat la llengua per no gaudir del do de l’assertivitat.

  3. […] Sóc conscient de que donar consells a aquelles persones que no t’ho han demanat t’apropa perillosament a la pedanteria. Tot i així, crec que ha arribat l’hora d’exterioritzar allò que aquesta invisible força del que és “políticament correcte” m’ha impedit manifestar durant molts anys. M’agradaria donar un consell a tots aquells que parlen durant els concerts; als que en el cinema molesten de manera reiterada amb els seus comentaris en veu alta i … Read More […]

  4. madebymiki ha dit:

    Fas be de donar consells als que no ho demanen, potser algú et farà cas. Jo porto anys donant consells a qui m’ho demana i de moment ningú m’ha fet cas… potser per sort per ells.

  5. Oriol López ha dit:

    Algunes persones viuen, en efecte, com si fossin el centre del món i no tenen gens de consideració amb els que compartim l’espai públic amb ells. Afortunadament són pocs, però són molt molestos.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: