El començament del dia

A veure, ha sonat alguna cosa… Sí…, això que sona és el timbre? No. És el despertador. Hora de llevar-se… però no vull!!! No, però si no sona. És clar, el que passa és que ja ha parat. Caram! l’he parat jo. Òndia!, però si m’he adormit, que ja fa estona que ha sonat aquesta andròmina! Collons!! M’aixeco, m’assec al llit i no sé si sóc viu o mort, si em llevo o me’n vaig a dormir. És fosc. Ja ho sé, m’estic llevant, i com cada dia ho faig a les fosques, perquè encara no és de dia (són les sis i quart, tu!) i no puc encendre el llum per a no despertar-la. M’he adormit, caram!, ara hauré de córrer, perquè era a les sis que m’havia de llevar. Així que m’aixeco, estiro el braç per agafar la roba i caic altre cop al llit, que assegut s’està més bé. Mira, jo no corro, si faig tard doncs faig tard, així que em vestiré al meu aire, com sempre.

Però no sé com és, que ja sóc al lavabo, em rento la cara i les dents, que el temps no dóna per més, és tard i vol ploure. Ben mirat vull arribar a l’hora. Aquest paio del mirall sóc jo, em sembla, o és un fantasma. Si no sóc jo és que som clavats, les mateixes ganyotes, les mateixes lleganyes, els ulls mig clucs tots dos, tan despentinat ell com jo… Em sembla que jo sóc el fantasma i ell el reflex. Què et sembla, paio del mirall, pots sortir al carrer amb aquests aspecte? Bé, si tant et fa que et vegin sense afaitar, tu mateix. Doncs no tinc temps, o sigui que a la merda! Ja m’afaitaré demà.

Una magdalena i mitja i un got de llet freda que em bec dempeus a la cuina, d’un glop. A veure si em farà mal! El gat em mira amb els ulls oberts. Em sembla que és l’únic que a aquests hores està despert de veritat. Me’n vaig corrent. Ves que no em deixi res… les claus…. l’esmorzar…. la cartera….. Apa, som-hi!

Assegut al cotxe, les claus al contacte, a punt d’engegar, em passa pel cap que hi ha millor maneres de llevar-se. És clar, i pitjors! A la mili, per exemple. No sé per què hi penso, perquè ja fa tant temps que ara em sembla que li va passar a un altre i no a mi.

En una llitera, a la de sobre. Entre un matalàs vell i brut i una manta que també però pitjor, en un dormitori enorme on dormim, pel cap baix, quaranta o cinquanta arreplegats. També a les sis, però sense despertador. Entra un individu al dormitori i comença a cridar com un energumen. Maricón el que llegue el último! Arriba, nenazas! Al que se duerma le voy a empitonar por toda la semana! (què vol dir “empitonar”?)

Uf!, això sí que és llevar-se de pressa. I amb el que emprenya que et cridin de bon matí… Però em poso la roba i l’uniforme d’una revolada. La de dins, la de fora, les botes i la gorra, sobre tot la gorra, que és sagrada com la pròpia vida, mentre l’energumen segueix cridant i proferint no sé quines amenaces.

Al pati encara és fosc, com ara, i tots fem cara de son, formats en fileres, o el que fem és cara de tontos, però aquest és un altre tema. Al darrer que arribi “l’empitonarà” l’energumen d’abans, o el que ara passa revista, el dels galons, que potser és el mateix. Jo què sé, no em feu preguntes a aquestes hores! El següent serà fer el llit amb les mateixes presses, ràpid no fos cas que es ventilés i marxessin els microbis. Tretze mesos covant la humanitat d’uns matalassos i unes mantes que van sortir nets de fàbrica i no es van netejar fins la següent generació. Tot sigui per servir la pàtria i alimentar els… deixem-ho, que això no toca.

L’esmorzar a toc de trompeta, que no entenc perquè, però és igual, la qüestió és córrer i cridar. Després farem de soldadets.

Però hi ha maneres més tranquil·les de llevar-se. Crec que els monjos ho fan a les quatre o a les cinc, a toc de campana però en pau amb ells mateixos i amb el món. També és fosc, però no entra ningú cridant a la cel·la. És qüestió de saber que t’has de llevar, o sigui que ho fas quan toca. Resant, és clar, que d’això es tracta en un convent. Sí que hi vaig estar una vegada, d’hoste s’entén, però em sembla que jo em llevava de dia i esmorzava amb els monjos, que ja feia hores que trescaven (i resaven).

Ben mirat, això sí que és silenci i no el d’abans. Quan arribi l’hora de dinar ningú haurà dit ni mu encara. Que no et cridin ja és molt. També és bo que no et facin parlar de bon matí, abans del cafè. Però amb tant silenci ni tant sols m’adono que m’he llevat. És clar que un retir és això, silenci i tranquil·litat. Què hi faig jo aquí? Ja ho sé, he vingut a estudiar, sóc jove, uns exàmens propers i vitals i una enorme necessitat d’apartar-me de tot per a estudiar sense distraccions.

Són acollidors aquests monjos, sempre que no vulguis conversa. Ja! mira que fa temps, d’això! Una cel·la, petita i freda, amb un llit senzill, una taula i una cadira. Unes parets venerables i un gran silenci, que sols trenquen alguns murmuris i els cants al cor de l’església, quan és l’hora dels oficis. Però aquí no em podria llevar mai tard, no gosaria. A la mili ni tant sols se m’hauria acudit.

El més bo és llevar-se tard, content i sense nervis. Un diumenge, és clar, sabent que no has d’anar a treballar, que et lleves perquè ja en tens ganes, que fa sol i canten els pardalets. O sigui, despertar-se al camp, si no vols sentir el trànsit del carrer. El sol entra per la finestra i s’escampa sobre el llit. Se senten uns pardals que canten i una papallona s’acosta als vidres, per l’exterior. Ens llevarem contents, tranquils, ens rentarem, ens vestirem i sortirem a l’exterior a respirar aire fresc. Després esmorzarem coses bones del camp i quan estiguem preparats, ballarem i saltarem entre flors i violes, parlarem amb els ocellets, ensumarem les floretes…. Bon dia, senyor esquirol! Bon dia, senyora cabreta! Bon dia tingui, amable i rústec pagès que conrea amb amor la terra dels seus avantpassats!

“Les nenes maques al de matí,

s’alcen i reguen, s’alcen i reguen,

les nenes maques al de matí,

s’alcen i reguen i fan pipí…”

o reguen el seu jardí, que ara no ho sé.

Que bé que sigui així! Sense preocupacions, sense crits ni obligacions, sense presses. Dóna gust dormir i despertar-se d’aquesta manera. I si cal, que canti el gall i no el despertador. Com aquest que sona. O és un gall? No, és un timbre. Que potser truquen a la porta? A aquesta hora? Quina hora és? Les sis? A les sis no truca ningú. És el despertador, ara ho veig. I és fosc. Hòstia! Però si dormia! Però si és hora de llevar-se! Que no m’havia llevat, ja? No, era ahir, o era un somni. Això, somiava. Vatua! Ai las! Os pedrer! Collons, tu! Són les sis, com sempre, és hora de llevar-se, és fosc i no encendré el llum per a no despertar-la. Comença el dia. Ara sí?

Octavi Rodin

Arxivat a Cultura i Societat
2 comments on “El començament del dia
  1. Tomàs ha dit:

    Poques coses hi ha d’haver, en situacions normals, que l’obligació d’aixecar-se aviat. Jo em llevo a les 7:00h i em sembla que els carrers encara no els hauran posat!
    Quan somio que em toca la loteria en una de les coses que penso em proporcionaria és la potestat de no haver de matinar.
    Així i tot, comparat amb el que expliques de la mili i dels monjos, prefereixo la del dia a dia per anar a treballar. Tampoc la del camp em motiva suficient.

  2. Oriol López ha dit:

    De totes maneres, jo prefereixo llevar-me mitja horeta abans que haver de córrer; no hi ha cosa que em posi més dels nervis, haver de córrer perquè faig tard!

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: