La inexorable mort del càntir

Quan era petit hi havia un càntir a ca la meva àvia, crec recordar que en un racó de la cuina a tocar l’eixida. El càntir sempre era ple d’aigua i sempre era fresca. També a l’estiu. Un dia vaig acompanyar l’àvia al terrissaire a comprar-ne un de nou perquè el que tenia ja no feia l’aigua fresca: s’havia fet vell. El faria servir de test per a les plantes, però com a càntir havia arribat al final de la vida…

El records són sovint creatius. Així que no posaria la mà al foc que les coses anessin com el meu cervell em diu que van anar. Però sí que el càntir, la seva litúrgia i la seva vida em seduïen: si s’hi tenia cura, feia l’aigua freda i envellia, però només envellia si feia l’aigua freda. Pot un càntir realment envellir? Per què fa freda l’aigua? La fa freda o és només un miratge? Per què la meva àvia triava amb cura el càntir? Per què la meva àvia es va enfadar tant llavors que jo vaig pintar un càntir sense que ella se n’adonés a temps? I, si al meu avi li feia ràbia trobar-se el càntir buit, per què no el compraven de vidre? D’aquesta manera, en podrien haver controlat el contingut millor.

La meva àvia els triava amb cura sens dubte perquè sabia que els càntirs, els bons càntirs, han de ser d’un material porós a fi que l’aigua pugui travessar-ne les parets fins assolir-hi la superfície, per capil·laritat, exactament igual que el cafè puja pel terrós de sucre. El vidre no ho fa, tot això; ni tampoc la terrissa envernissada ni pintada (perdona’m, àvia!). Sobre la superfície, una bona ventilació fa que l’aigua s’evapori: aquesta és la clau! L’energia que l’aigua necessita per evaporar-se, l’agafa de l’ambient i el resultat és que la temperatura de l’ambient disminueix. Ho feia l’àvia regant l’eixida cada tarda d’estiu per tal que fos habitable. I ho fa la terrissa del càntir. És clar que la superfície ha de ser llisa i sense arestes, corbada, quasi esfèrica, a punt perquè un petit corrent d’aire empenyi la primera capa de molècules d’aigua lluny unes de les altres i sigui substituïda per la segona capa, i aquesta per una tercera, i totes substituïdes per les molècules d’aigua que travessen el fang cuit, sense envernissar, des de dins del càntir. Com més aigua s’evapori, més abaixarà la temperatura. Per això, els càntirs han d’estar plens (d’aquí el malhumor del meu avi): tota la superfície del càntir ha de dissipar energia cap enfora; però si el càntir és ple fins a la meitat, només sua la part sota el nivell. En realitat, malgrat que la temperatura no baixa gaire,  n’hi ha prou amb uns pocs graus per notar l’aigua fresca a l’estiu. Cal que el càntir suï (era la paraula que feia servir la meva àvia, però la clavava de ple, perquè la suor, la nostra suor, respon exactament al mateix fenomen: el manteniment de la temperatura corporal).

Però l’aigua del nostre país és dura, molt dura. Ho és en tota la conca mediterrània occidental. Quan s’evapora l’aigua de la superfície del càntir, els carbonats de calci i de magnesi -els responsables de la duresa de l’aigua i que calgui invertir més en sabó a casa nostra que en altres llocs del planeta- romanen a la superfície i entre els porus, de manera que tard o d’hora, els porus, pobres, s’obturen i ja no hi ha capil·laritat. Sense la fuga d’aigua, el càntir deixa de suar. S’ha fet vell, deia la meva àvia, assumint el realista principi de caducitat universal. Per endarrerir-ne el funeral, la meva àvia hi afegia llimona a l’aigua. El seu era un coneixement empíric però sense contrastar. La llimona converteix els carbonats de calci i magnesi, insolubles, en citrats. Però les coses no milloren perquè els citrats acabaven obturant igualment els porus. La meva àvia no ho sabia. De fet, mai no va fer la prova de posar dos càntirs, un amb llimona i l’altre sense. Altrament hauria conclòs la inutilitat de fer-ho, llevat pel fet que el suc de llimona sembla més refrescant i l’àcid cítric que conté pot evitar la floridura i qui sap si impedir la proliferació d’algun bacteri oportunista. També deixava, un cop a l’any, el càntir uns quants dies amb aigua i vinagre. Aquest sí que era un comportament encertat per allargar la vida del càntir, perquè l’acid acètic del vinagre dissolia els carbonats que havien començat a obturar els porus i els deixava de nou a punt; o quasi, ja que aquestes coses no rutllen mai el 100% i al final, com les piles recarregables -que cada vegada són menys recarregables-, els porus es netegen menys, fins el dia que, tècnicament, deixen de ser porus.

Sempre he tingut un gran respecte pels humils i sostenibles càntirs. Ells, els càntirs, neixen, produeixen, necessiten que els acaronin, els netegin i els mantinguin, i, malgrat tot,  finalment i inexorablement… moren. Llàstima que hagin passat a la història aquests petits pous que proporcionen aigua fresca i són, mirats de prop, plens de ciència.

Antoni Alcázar
Tonilog

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…

Arxivat a Ciència i Tecnologia
4 comments on “La inexorable mort del càntir
  1. madebymiki ha dit:

    El càntir és la solució ideal per l’estiu, l’aigua és a la temperatura perfecta res a veure amb les neveres i els seus 5º que contrasten massa amb la temperatura d’ambient.

  2. Oriol López ha dit:

    El càntir: la ciència aplicada a una necessitat quotidiana, un instrument simple, efectiu i sostenible.

  3. Carme Paulo Salas ha dit:

    Al llegir LA INEXORABLE MORT DEL CÀNTIR, m’han vingut un tou de records.
    Es veritat Toni, a casa, meva, la de la teva avia teníem el “canti” darrere la porta que donava al pati, pati que compartia la paret de separació amb la terrisseria de cal Frare. Esparreguera, el meu poble, sempre havia estat un poble de terrissaires, només al meu carrer en un espai de 200m. hi havia 3 terrisseries.

    HE VIST NÉIXER ELS CÀNTIRS, primer a les basses on hi posaven la terra argilosa amb aigua que s’anava evaporant fins que es transformava en fang. Aleshores amb una canya, els terrissers, feien una gran quadricula sobre el fang per a fer uns grans cubs que dividien un a un per poder treballar millor les peces de fang que posaven al torn, que movien sense parar amb el peu. Era gairebé màgic com posaven un tros de fang al torn i com anava creixen amunt, amunt, primer estret, de mica en mica es feia mes i mes ample, fins que acabava arrodonit i tancat. Després l’hi feien els dos forats, un de més ample, la boca, i un més petit, el bec i per acabar la nansa. De nanses de càntirs jo n’havia fet unes quantes, era l’únic que ens deixaven fer a la canalla. Amb el fang fèiem una botifarra llarga que el terrisser s’encarregava de posar com calia al càntir. Quan tot això estava fet, tocava posar els càntirs a secar al sol abans de posar-los a coure al forn, que funcionava amb uns grans feixos de llenya de bosc i omplia tot el carrer d’una olor molt especial, que no he tornar a sentir, nosaltres en dèiem olor de coure.

    Jo sempre havia begut l’aigua amb “canti”, gairebé cada any, l’Andreu de Cal Frare me’n regalava un, a la meva mida, igual que la resta de canalla del carrer que cadascú teníem el nostre “canti”, que omplíem a la fon del Vidal i els posaven tots sota l’ombra d’un pollancre, per poder jugar i tenir-los a prop i no haver d’entrar a casa a veure aigua.

    Tal com e dit, jo només he vist néixer els càntirs. Per a mi no es morien, es trencaven. El que si es ben cert, que alguns feien l’aigua mes bona que d’altres, i això depenia de quin terrisser els feia, o be ho podíem saber, al escollir-los, pel soroll que feia la terrissa quan els picaves.

    Uf! Quina nostàlgia m’està agafant…

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: