Una molt maltractada herba

Segons el diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans, la paraula posidonia, en llatí i sense accent, designa un gènere de plantes, entre les quals es troba la nostra posidonia oceanica, posidònia en català -ara, sí, amb accent.

La posidònia és una planta superior, no pas una alga, i tan mediterrània com les oliveres. Com moltes plantes terrestres, es reprodueix sexualment. Les seves flors, visibles a la tardor, són hermafrodites i el fruits que maduren es desprenen de la planta i suren al mar fins que es podreixen i alliberen la grana, la qual s’enfonsa i, si troba uns substrat adequat, llum i bones condicions ambientals, germinarà fornint una nova planta, probablement en una regió llunyana. Amb això, la posidònia no és diferent dels altres organismes, humans inclosos, que tenen -tenim- un manament genètic, sagrat, absolut: estendre’s. Com moltes altres plantes, pot reproduir-se també asexualment, per mitjà de rizomes que arrelaran i acabaran independitzats de la planta mare. Això permet a la posidònia créixer horitzontalment, estendre’s en una mateixa regió. Per això, formen enormes praderes.

La reproducció sexual genera individus diversos genèticament. La filosofia de la reproducció sexual és molt clara: diversifica perquè no sabem què podem trobar i, d’aquesta manera, un o altre se’n sortirà. La reproducció asexual respon a una filosofia molt més conservadora: generem individus idèntics ara que sabem que aquestes condicions en les quals vivim són bones. Però aquesta estratègia fracassa si les condicions ambientals canvien perquè els individus no poden adaptar-s’hi.

Les posidònies habiten en aigües clares a profunditats variables. Allà on l’onatge és fort no l’hi trobareu. Moltes cales de la nostra costa, a raser de les onades, estaven colonitzades per la posidònia gairebé fins a la superfície. En altres llocs menys abrigats, les podem trobar fins a 40 m de profunditat, sempre que la llum -la transparència de l’aigua- ho permeti. Quan passem l’esguard des de l’individu a l’ecologia, ens adonem de la importància per a la vida marina de les praderes de posidònia, que són llocs d’aixopluc per a moltes altres espècies. Exactament igual que succeeix als boscos, ves.

Però la posidònia, tan mediterrània ella, habita en el lloc del món que més pressió antròpica ha sofert. I no només durant els darrers decennis. La posidònia fou emprada en el transport d’objectes delicats, com avui fem servir el poliestirè. Des d’antic, han estat conegudes les seves propietats insecticides, de manera que se’n feia farciment per als coixins, llavors que xinxes i humans cohabitàvem més que no pas ara. La posidònia fou utilitzada en la construcció de sostres i també com a farratge. Avui no es fa servir per res de tot això, però la baixa qualitat de l’aigua en molts llocs i la presència humana constant en els indrets més turístics segueixen maltractant-la de valent. Al costat de tot això, el problema de la caulerpa m’atreveixo a dir que fa riure.

Recordo amb tristesa les praderies de posidònia que hi havia a la costa quan jo era petit i les restes de posidònia seca acumulades a la sorra de la platja. Les recordo perquè em feien impressió i por: qui deu amagar-se allà baix? I les recordo amb tristesa perquè ara no hi són, ni a l’aigua ni seques damunt la sorra, i tanmateix només ha passat un tros (espero que petit) d’una vida humana. Això és massa nou per pair-ho, les coses corren massa ràpides per aturar-les.

Durant la primavera passada vaig fer la filmació d’aquest post en una cala a prop de Tossa. La posidònia hi viu a poca profunditat perquè la cala és un port natural i la protegeix de les onades, però s’hi veu molt bé els claps enormes entre colònia i colònia, amb mates que cada vegada cobreixen menys superfície i deixen, entremig, res més que desert.

Llàstima!

Antoni Alcázar
Tonilog

Quan a l’institut es trencava un termòmetre, fèiem una festa a la caça de les gotetes de mercuri; però podeu estar tranquils: en trencàvem pocs, perquè aquella era una educació de Crist i Franco a la paret, de pupitre, pissarra i cal·ligrafia, on el laboratori era només el premi per portar-se bé. Hi anàvem, doncs, poc, al laboratori, certament. Confesso formar part del fracàs escolar d’altre temps: la meva lletra és il·legible, el guix em fa al·lèrgia i m’encanten les cuinetes al laboratori, i sobre Franco i el Crist penjats, doncs bé, Què voleu!, no cal que en parlem…

Arxivat a Ciència i Tecnologia
4 comments on “Una molt maltractada herba
  1. madebymiki ha dit:

    Espero que aquesta crisi, i la esperada parada en la destrucció de la nostra costa serveixi per ajudar a la posidònia a refer-se una mica.

  2. Oriol López ha dit:

    Desconeixia els antics usos de la posidònia que s’esmenten a l’article. Esperem que posem seny i donem una oportunitat a la posidònia i al planeta en general per refer-se, ens hi va la pròpia supervivència com espècie.

  3. jardi natural ha dit:

    M’ha agradat. I m’ha encantat descobrir tantes coses de la posidònia, especialment que com gairebé en la majoria del que esta passant és falta de diversitat i diversificació. Cal aprendre a viure amb la diferencia i la comunicació entre ella, per poder comprendre’ns tots una mica més.

  4. Sophia Blasco ha dit:

    Cada dia és més evident que estem trencant més i més cicles de vida i l’impacte es va fent palès.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: