Blanc i negre

Es diu Maria, o potser Montserrat. Tant se val. Camina amb dificultat pels carrers de qualsevol ciutat. Cada pas dibuixa al seu rostre un petit mapa del temps. Porta escrita als ulls la nostra història i ens parla d’una vida en blanc i negre.  Encara la pots escoltar asseguda en els bancs de qualsevol plaça o entaulada en un bar ple d’aromes de cafè i converses entrecreuades. Pertany a una generació nafrada per l’odi i la rancúnia, filla del bàndol no guanyador. Encara té clavada en la memòria les cicatrius d’antigues batalles, d’absències mai aclarides i presències indesitjades.

La seva infància es va esmicolar i Peter Pan la va trair abandonant-la. Passava fam i a l’escola l’alliçonaven sobre un passat pretesament gloriós. Va créixer de la mà d’uns dogmes dubtosos, mentre el món s’oblidava d’ella. Anys desprès alguns amics van escollir les possibilitats que oferien els exilis interiors, intentant que el seu pensament continués lliure malgrat els aires que respiraven. Altres van fer del silenci una sortida.

Ara mai s’aixeca del llit sense que alguna part del seu cos li recordi que el temps ha passat. L’hi han dit que hi ha una llei que intentarà que es recuperi una part de la memòria perquè, per segons quines coses, en aquest país es pateix d’una certa amnèsia emocional. “Només volen oblidar aquells que se senten culpables”, – diu la Maria, o la Montserrat, amb un talladet descafeïnat a les mans -. A la tele del bar molts opinen sobre l’actuació d’un jutge ara desterrat. Es veuen fosses comunes i fotos antigues, mentre aquell senyor canós puja i baixa les escales d’un edifici molt gran. Els entrevistats diuen que ho va fer per fam de protagonisme i que no era necessari obrir les ferides. “Estaven tancades?”, – pensa ella amb un posat escèptic -.  Al cap i a la fi, la pensió que cobra no li permet una mirada gaire optimista sobre el seu entorn.  Però a vegades recorda les bales que s’estavellaven a les parets després d’haver travessat somnis, el silenci trencador d’un refugi sota les bombes o les seves petites mans fredes de molts hiverns amb restriccions.

A la mitologia grega Antígona ha esdevingut un símbol de l’enfrontament entre Estat i individu. Creonte, el rei de Tebas, va imposar la prohibició de fer ritus fúnebres a Polinices, el germà d’Antígona, com a càstig per traïció a la seva pàtria. La protagonista del relat desobeeix la llei i enterra al seu germà. Antígona acaba sent condemnada a mort. Sota les capes d’anys d’infàmia i menyspreu jeuen els nostres Polinices. Són els pares, els germans, els oncles de Maries, Montserrats… Fem que recuperin els seus somnis trencats perquè potser demà ja sigui tard.

 

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
One comment on “Blanc i negre
  1. Oriol López ha dit:

    No sé si s’hi arribarà a temps, perquè les víctimes i els botxins que encara són vius ja tenen una edat. En tot cas, sembla que a l’oficialitat no hi ha cap voluntat real de recuperar la memòria històrica. La història, com sempre, l’escriuen els vencedors i, aquests, no volen saber res de cap altra versió que no sigui la seva.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: