El tonto necessari

El títol d’aquest article pot semblar un oxímoron però nom i adjectiu formen junts un dels grans signes d’identitat d’allò que hem decidit anomenar postmodernitat. La Història, amb majúscules, sempre ha conegut les diferents modalitats de tontos. És cert. Tots recordem algun d’ells a la nostra infància perquè, si alguna cosa tenen gairebé tots els grups, és un tonto que no se’n va ni amb aigua calenta. El problema de la postmodernitat és que ha concedit un espai privilegiat als tontos. Així, aquesta estirp de mediocres amb pretensions ha contaminat tots els espais públics, des de la política fins la premsa, passant pel simple veí del costat.

Tots tenim un tonto a prop disposat a exercir la seva pobresa mental amb l’excusa de que en democràcia tenen cabuda tot tipus d’opinions o idees, per molt extravagants que siguin. Perquè, resulta evident, que els tontos formulen opinions que mai neixen al territori de la reflexió i que normalment no compten amb dades, estudis o fets que les recolzin. D’aquesta manera, qualsevol imbècil sense mèrits reconeguts pot escampar la merda per tot arreu i, no tan sols això, se’l concedeix el dret d’engegar el ventilador, no sigui que ens acusin d’actuar de manera políticament incorrecta.

Els tontos coneixen tres fases clarament diferenciades. La primera es caracteritza pel desconeixement del seu estat. El tonto no sap que és tonto. Mai ningú li ha fet saber que les seves actuacions, les seves paraules o les seves rareses van més enllà de la normalitat i acaben fent-se un lloc en el calaix on entre tots intentem amagar allò que resulta patètic. D’aquesta manera, el tonto l’únic que aconsegueix són uns riures més o menys esmorteïts pel respecte. Perquè, malgrat que a vegades tenim la necessitat de verbalitzar un: però tu ets tonto o ets tonto?, mai ho fem. Tenim por a situar-nos en un esglaó superior davant de qui objectivament és tonto de collons. La conseqüència és que el tonto camina per la vida pensant que la gent es riu amb ell quan, en realitat, es riu d’ell.  

La segona fase del tonto és el reconeixement de la seva vertadera identitat. Un dia, que pot ser en la joventut o, en el pitjor dels casos, en la maduresa, el tonto s’aixeca i descobreix que es tonto, que mentre els seus amics, familiars o coneguts han progressat, ell segueix sent l’etern adolescent que dedica totes les seves energies a refusar la veritat. S’adona de la importància de la cultura de l’esforç; de que, al deixar de ser un nen, la seva quota de protagonisme ha disminuït; de que la confiança, el respecte o, fins i tot, l’admiració d’aquells que l’envolten, és quelcom que s’ha de guanyar dia a dia; de que molt poques persones faran res per ell pel sol fet de ser ell; de que els canvis a la seva vida els ha de dinamitzar ell i, sobretot, el tonto s’adonarà de que ha estat perdent el temps durant tots aquells anys. Aquesta dissonància cognitiva, aquesta tensió entre dos sentiments oposats, ens porta a la tercera fase.

La tercera fase es caracteritza pel desplaçament de culpa. Tot el que li succeeix a ell és culpa de la resta del món. El tonto sempre està disposat a buscar culpables al passat o al present. Sempre trobarà un familiar, un professor, un amic, una parella o un conegut a qui fer responsable de la seva pobresa intel·lectual i/o emocional. I si no el troba, llavors buscarà una sortida en qualsevol activitat que li porti a una autodestrucció més o menys ràpida. Les coartades semblen infinites.

Però el tonto s’hauria d’adonar que no hi ha cap determinisme en el fet d’actuar d’aquesta manera. Les persones canvien, s’adapten a noves situacions, ajusten els seus valors, amplien fronteres mentals, creixen de manera integral, superen obstacles i, finalment, aconsegueixen o no alguna cosa semblant a la felicitat. Ser tonto moltes vegades és una elecció.

El primer volum de les memòries de Terenci Moix (El peso de la paja, 1990) acaba amb un paràgraf realment brillant:

Cuando las obras humanas se revelan tan efímeras, cuando las ideas huyen con el viento y el amor sólo es un asesinato perpetuamente renovado; cuando se sabe, por fin, que todo el mundo es locura, todavía hay dos cosas que exigen un respeto. Los pavorosos abismos de un alma en soledad y la infinita misericordia de los sueños.

Tots barregem abismes, solituds i somnis. És el cocktail dels nostres dies. Però concedir espais als tontos perquè distorsionin el món sense que ningú posi límits, amb la coartada d’un relativisme no acabat de pair, ens exilia en l’autocomplaença. No convertim als tontos en necessaris sota l’excusa de que són fruit de la diferència. És més, que aixequi la ma qui al llarg de la seva vida no s’ha sentit un tonto necessari i ara veu que els anys i la tenacitat l’han arrancat d’aquell estat transitori.

Jo abans era un tonto anònim però ho he deixat. Em refereixo a l’anonimat.

Àlex Ribes

Quant a

Si aquest bloc t'agrada el pots recomanar als teus amics... i si no t'agrada, fes-ho amb els teus enemics.

Arxivat a Cultura i Societat
5 comments on “El tonto necessari
  1. SI,SI A VEGADES SON TONTOS PER CRIDAR L´ATENCIO PERO ES INSOPORTABLE EL TONTO QUE LO AGAFA COM FORMA DE VIURE I YO CONOZCO GENT QUE MORIRA TONTA.QUINA PENA QUANT SEN NOSALTRES MATEIX SOMOS MARAVELLOSOS ,CUANT PERDEN EL INTERES EN ESCOLTAR O EN APRENDRA I PENSEN QUE LA NOSTRA VEU ES LA DE DEU.QUIN PATETISME.
    (PERDONEU EL MEU CATALA ESCRIT,HE TINGUT MOLT POCA OPORTUNITAT D´APRENDRA)

  2. QUERIA DECIR QUE SIENDO NOSOTROS MISMOS SOMOS MARAVILLOSOS Y CUANDO QUEREMOS IR DE TONTOS (O LISTOS DIRIA YO) PERDEMOS NUESTRO ENCANTO

  3. Oriol López ha dit:

    Un article per reflexionar. Tots tenim moment de genialitat i moments de tonteria. El mal és si no prenem consciència dels nostres moments de tonteria.
    Estic totalment d’acord amb el que diu la Flori.

  4. Noemí ha dit:

    Cuando crecemos, supuestamente nuestro criterio crece con nosotros. Siendo así llegamos a diferenciar entre tontos-tontos y tontos-inútiles. Los primeros producen cierto nerviosismo, a veces incluso te desesperan, pero son inofensivos en su gran mayoría. Los segundos provocan un sentimiento tan grande de incredulidad – incomprensión – asombro que bloquean nuestro propio criterio. Gracias Alex por hacernos reflexionar ! Buen finde !

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: