La desmemòria és l’arma més poderosa en mans dels governants de les societats dites avançades. Tampoc no feia tant de temps de la desfeta dels Estats Units a Vietnam, de la sangria de vora 60.000 morts, 2.000 desapareguts i un número difícil de calcular de vides i famílies devastades per les ferides físiques i morals, quan, una combinació perversa d’exaltació patriòtica i afany de seguretat després del colp salvatge de l’11-S proporcionà a l’administració de George Bush les mans lliures per mamprendre una nova guerra. A poc que s’allarguen conflictes com els d’Afganistan i l’Irak, les xifres de vides sacrificades seran semblants.
El Japó és l’únic país del món que ha patit en carn pròpia i a gran escala els efectes de la radiació. Fou, no cal dir-ho, una experiència traumàtica (reviseu la imprescindible Pluja negra, de Shohei Imamura, de l’any 1989, un d’aquells filmes que es graven a foc). Malgrat això, Japó, com la resta de l’hemisferi nord, féu una aposta per l’energia nuclear com a font de provisió energètica. Tot i estar ubicats en una zona de gran risc sísmic, els números guanyaren la partida a la prevenció. Quasi sempre ho fan.
En els darrers cinc o deu anys, com a poc, llunyà ja el fantasma de Txernòbil (i més encara el de Three Mile Island), qualsevol advocació en contra de l’energia nuclear era considerada una pulsió infantil, una herència ideològica dels “histèrics” anys seixanta i setanta. Les centrals són segures, es deia, i el riscos mínims. Els avanços tecnològics i les millores en el disseny fan pràcticament impossibles accidents com aquells… I etcètera. Juntament amb això s’invocava en cada país les necessitats energètiques creixents, els costos de les energies renovables i es deixaven caure pronòstics catastrofistes per a l’economia. Un argument imbatible.
I si era poc amb allò, començà a estendre’s la idea, apta únicament per a ecologistes impressionables, que les centrals nuclears eren la millor via per combatre el calfament global pel control sobre les emissions de CO2. Subministrament, seguretat, desenvolupament, costos acceptables… Què més li podem demanar a la vida? A quasi ningú no semblava impressionar-li un detall com ara el problema que suposa el tractament i emmagatzemament de residus de vigència mil•lenària. Algú vol un magatzem? Més aviat, el ciutadà convertit en consumidor vol garanties de què en prémer l’interruptor es farà la llum. Al cost més baix possible, és clar.
L’accident del Japó pot fer canviar l’opinió pública i, amb això, l’estat de coses. Resulta entre tràgic i patètic veure Maria Dolores de Cospedal dient, amb la boca molt, però que molt petita, que el PP continua apostant per l’energia nuclear. I en el PSOE molts estaran maleint el dia en què el lobby pro nuclear encapçalat pel ministre Miguel Sebastián li va guanyar la partida als defensors socialistes del tancament gradual de les centrals. Una aposta electoral tirada al fem. Una més. Fins i tot Angela Merkel ha fet propòsit d’esmena. Més que res perquè té diverses cites electorals tocant a la porta. Un bany de realisme basat en els vots.
Poden canviar les coses. O no. Potser apareixeran nous protocols, apostes inequívoques de seguretat, tancaran algunes centrals per construir-me unes altres “de més segures”. Traslladaren aquelles en perill sísmic. Jo què sé. El temps sempre juga a favor de l’oblit. Qui sap si, veritablement, s’invertirà en noves fonts energètiques. En tot cas, qualsevol cosa menys abordar l’autèntic debat de fons, la insostenibilitat d’un model que reclama més i més despesa energètica, el repte inajornable de dir-li a la població que no podem continuar vivint sobre el llom d’una fera desbocada. Que li ho diguen ara a Xina o Índia. Amb nuclear o sense, aquell és el veritable atzucac.
Xavier Aliaga
Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.
Des de la Mediterrània 
Xavier, tal i com comentes a l’article, els pronuclears i els falsos ecologistes (com el Sr. James Lovelock) ens han volgut fer creure que l’energia nuclear no contribueix al canvi climàtic i, com ja deia en un comentari a l’article de la Teresa sobre el tema nuclear, això sols és cert si no tenim en compte tot el cicle nuclear, des de l’extracció del mineral, i només comptem la producció d’energia elèctrica a la central. Diversos estudis científics així ho expliquen: http://www.energiasostenible.org/sec.asp?id_link=124
Això és cert, Oriol, gràcies per l’aportació. En tot cas, per al cas és indiferent: parlem d’un dels arguments “creatius” per fer acceptar com a positiva una forma de generació d’energia terriblement perillosa. Aquest, a més, molt tendenciós perquè apuntava contra els arguments ecologistes.