L’ànima d’un hàmster

Fins i tot un diari de prestigi com El País té lloc per algunes cròniques prescindibles. És el cas de la mort d’un hàmster, descrita amb tot luxe de detalls per Jacinto Antón en l’edició impresa del diari de dissabte. Per a resumir-ho, diré que el hàmster en qüestió pateix una infecció a l’ull que acaba provocant-li la mort, sense que el seu propietari hagi pensat en portar-lo al veterinari quan estava malalt (els veterinaris curen hàmsters, em pregunto?). Per allò de reciclar i que no es perdi res, l’interfecte acaba fent d’esmorzar al terrari de la serp que s’allotja al mateix domicili. Ambientalment impecable, però sentimentalment demolidor. La mascota de la casa (una d’elles) morint per una infecció no tractada (estalvio els detalls de la mateixa per a no ferir sensibilitats) i devorada per un rèptil (que mal que pesi, també és una mascota, tot i que més lletja).

“Que no tens consciència?”, li etzibo a l’insensible propietari de tals animalons. “Ell això mai ho faria”. El mateix que diria a qualsevol dels que abandonen gossos a la carretera. De la qual cosa dedueixo que, d’alguna manera, dec pensar que ells (els gossos, els hàmsters) sí que tenen consciència. He llegit en algun lloc que la consciència és la constatació de la pròpia existència, quelcom que es té i es sap d’un mateix. Saber que un mateix existeix com a entitat autònoma, dotada de coneixement. A la manera de Descartes, diríem que “penso, llavors existeixo”. Pensar en sentit ample, és clar. No sé com ni què pensen els gossos, els hàmsters i les mascotes en general. Molta gent accepta que els animals no tenen consciència, però dirien sense pensar-s’ho un moment el mateix que jo si coneguessin la trista història del hàmster de El País: “que no té consciència, aquest paio?”.

Home, els hàmsters, i de forma més evident els gossos, tenen por quan hi ha motius, s’enfaden i ataquen quan creuen tenir-ne i es deprimeixen de quan en quan. Segurament que el gos o el hàmster serien més expressius si, a sobre, tinguessin un llenguatge articulat o unes extremitats més ben dotades (més semblants a les humanes). O sigui que no sé si pensen, és a dir, si del que els passa pel cap se’n pot dir pensament, però consciència d’ells mateixos, d’existir, sí que la tenen. I sàpiga el de El País que si existís un gremi de hàmsters ja l’haurien demandat per crueltat, si més no psicològica.

Posats a parlar d’aquest tema, pel meu cap, que també pensa i té consciència, em balla una pregunta: “qui té més consciència, el hàmster, el gos o l’ésser humà?”. Una pregunta que em faig en veu baixa, per mi mateix, no fos cas que algú es pensi que no tinc altre feina que fer que perdre el temps amb aquestes tonteries. Un individu més gran té més consciència que un de més petit? És qüestió de volum corporal, de la mida del cervell, posem per cas?

No hi ha dubte, amb els coneixements actuals, que el gruix del sistema nerviós es troba al cervell. I s’ha comprovat que les lesions al cervell produeixen sovint alteracions mentals. Sense entrar en disquisicions filosòfiques ni en detalls científics fora del meu abast, podríem resumir d’una forma simplista però senzilla que la consciència rau al cervell. El cervell d’un humà adult té, pel cap baix, 100.000 milions de neurones connectades entre sí a través de 100 bilions (sí, amb b) de sinapsis. No hi ha ordinador a la terra que ni tant sols s’acosti a la complexitat de les xarxes neuronals humanes. Al cap i a la fi, però, som com transistors connectats en xarxa. Ja és possible avui dia reproduir una xarxa neuronal al laboratori, però no al nivell de 100.000 milions de neurones. Em recorda això una pel·lícula que han passat fa pocs dies per la tele: l’última entrega de Terminator. Per una sèrie de circumstàncies, tots els ordinadors del món acaben connectats en un únic sistema, una xarxa mundial que, de tant complexa, adquireix de cop i volta consciència d’ella mateixa. “Penso, doncs existeixo”, sembla que digui Skynet, que així s’anomena la xarxa en qüestió. Més o menys, és com si Internet és convertís en un sol ens cibernètic, un macroordinador o cervell electrònic tan complex que es pogués considerar humà. És ciència ficció pura i dura, perquè ni així s’assoliria la immensa complexitat del cervell humà, però conceptualment és possible. Fem els ordinadors cada vegada més potents, no? Doncs fins on s’arribarà?

Si no es pot reproduir al laboratori una xarxa neuronal de 100.000 milions de neurones, sí que es pot fer amb una de 302, que és el nombre exacte de neurones que té un cuc anomenat Caernothabditis elegans. Aquest simpàtic animaló és molt simple, un nematode de la família Rhabditidae (per al que l’interessin les dades) que no fa més d’un mil·límetre. És un animal d’anatomia senzilla, tant que fins i tot li han estat comptabilitzades la totalitat de cèl·lules que conformen el seu cos adult, 959 en total. Per dir-ho clar i català, és boca i cul, i poca cosa més. Cal dir que es fa vell aviat, perquè viu entre dues i tres setmanes. En qualsevol cas és un animal que dóna per molt a l’hora d’experimentar. Sembla que té aplicacions en l’estudi de l’Alzheimer, l’obesitat, la diabetis, els processos d’envelliment, etc.

Si és veritat que a més cervell, més consciència, el cuc en qüestió en deu tenir poca, tan poca que fins i tot seria reproduïble en laboratori. Imagino que es deu limitar a respondre a determinats estímuls, i dubto que gaires persones estiguin disposades a acceptar-ho com a consciència. El cas és que, si depèn del nombre de neurones per a tenir consciència, a partir de quantes un individu és conscient d’ell mateix? El cuc no llegeix ni filosofa. En termes d’eficiència genètica, no perd el temps en collonades que no necessita per a perpetuar l’espècie o sobreviure, però intentarà salvar-se quan percep un estímul negatiu (suposo, no?). He llegit en algun lloc que compartim amb ell un 40 % dels gens. Puc dir, doncs, que és semihumà?

I els mamífers, com el hàmster o el gos, deuen ser encara més humans, perquè tenen més neurones. Navego sense rumb amb aquestes especulacions, però és el que té batallar cada dia amb 100.000 milions de neurones. El Caernothabditis elegans no es planteja tantes coses. El hàmster té, sols a l’escorça cerebral, 4.000.000 de neurones. Ja n’hi ha per sentir-lo proper. El gos 160.000.000. Calculo que els meus gats en deuen tenir un nombre semblant, o sigui que me’ls miraré, d’ara endavant, amb més respecte. Els elefants 200.000 milions, com les balenes. Són més humans que nosaltres? O és que els humans som “semibalenes” o “semielefants”? En qualsevol cas, són més “conscients” que nosaltres, ja que tenen més neurones?

Ells no ens abandonarien mai en una carretera, però un elefant potser ens trepitjaria si ens prengués per enemics. Sembla lògic que, a més complexitat psíquica, a més cervell, o a més neurones, més pensament abstracte. Vull dir que som els humans els que hem inventat la filosofia, la religió, l’art, la moral, les cabòries i el mal de cap, de tant pensar en nosaltres, i no els cucs, les rates o els gossos. Potser una balena també perdria el temps d’aquesta manera, i potser ho fa i no ens en adonem. Però tot això entronca amb un altre tema. L’ànima és el mateix que la consciència, impregnada de valors i pensaments abstractes?

Consti que se me’n fot. Això de l’anima és cosa de supersticions i les religions que se’n deriven. Per mi és el mateix. La pròpia individualitat. Quasi totes les religions creuen en la reencarnació o en una forma d’existència més enllà de la mort. En diguin d’una manera o d’una altra, la majoria sostenen que l’ànima té una entitat pròpia i específica, independent del cos físic. Això trenca tots els esquemes, perquè si l’ànima no té relació amb el nombre de neurones, podrien ser iguals les ànimes d’un cuc que les d’un hàmster o d’una persona. Afortunadament, posats a elucubrar, sostenen els defensors de l’ànima que d’això sols en tenen les persones. De la qual cosa podríem deduir que el hàmster de El País, pobret, era conscient d’ell mateix, de que patia i de que s’estava morint, però no tenia un ànima que salvar després de la mort. Vist així, ha deixat de patir. No hi ha cel per als hàmsters, però tampoc infern. No cal, doncs, que hi pensem més ni que li resem cap parenostre. “El muerto al hoyo i el vivo al bollo”.

Conyes apart, la qüestió de l’ànima és transcendent, perquè de la seva existència en depèn que tot s’acabi amb la mort física o que hi pugui haver quelcom després. Estic disposat a acceptar que consciència i ànima són el mateix, i que malgrat provenir d’un entramat físic, ha adquirit entitat pròpia. Em costa més de creure que pugui sobreviure sense una xarxa neuronal que li doni vida. Per cert que si fos possible crear un ànima a partir d’un nombre determinat de neurones, Skynet seria possible, i també tot l’apocalipsi que descriu la pel·lícula.

El 1907 un metge d’Illinois, Duncan McDougall, va intentar demostrar experimentalment l’existència de l’ànima. Segons ell va tenir èxit. La resta de la humanitat no va donar per bo el seu experiment, però tant se val perquè aquesta és una qüestió de fe i, com a tal, no admet demostracions. El cas és que el metge en qüestió, considerant la immortalitat de l’ànima i la seva existència independent del cos humà, es va proposar pesar-la. Tal com sona. Posar l’ànima en una balança per veure quan pesa. El seu raonament era que si l’ànima residia en el cos mentre aquest vivia, i l’abandonava en la mort per anar-se’n al més enllà, això s’havia de traduir en una pèrdua de pes total del cos humà. És a dir que la diferència de pes entre un cos viu i un cadàver havia de donar el pes de l’ànima.

21 grams. Això és el que pesa l’ànima, segons el facultatiu d’Illinois. Per a demostrar-ho, el doctor va pesar successivament sis pacients en fase terminal, poc abans de morir i instants després que morissin, i en va mesurar la pèrdua de pes. La mitjana de pèrdua de pes dels sis cadàvers era de 21 grams, per la qual cosa va deduir que aquest era el pes de l’anima que, suposadament, havia abandonat el cos en el precís moment de la mort. Sabem que hi ha moltes causes per les quals es pot produir aquesta pèrdua de pes, i que sis pesades són poques pesades. Per citar-ne alguna, la pèrdua d’alguns fluids o la de l’aire allotjat als pulmons (el darrer alè, podríem dir-ne). Però l’home ho tenia tot pensat, i el mateix experiment va fer amb quinze gossos, als quals va enverinar un darrere l’altre, pesant-los abans i després de la mort. Curiosament, en el cas dels gossos no va apreciar cap pèrdua de pes, cosa que no el va estranyar gens i que entrava dins les seves previsions. Atès que els animals no tenen ànima, dons és pròpia únicament dels humans, sostenia el lúcid doctor, no perden pes en el moment de la mort.

Com a experiment deixa molt que desitjar. En qualsevol cas demostra que qui no tenia consciència era el mateix doctor. Els pobrets gossets, això, no li haurien fet mai a ell! I el mateix dic d’aquest paio de El País, home, que això no es fa!

A qui l’interessi pensar i repensar sobre la pròpia existència i la naturalesa de l’anima (si és que pot interessar a algú) recomano que llegeixi el Fedó de Plató, tot un assaig en forma de diàleg entre Sòcrates i varis deixebles sobre l’ànima, l’existència humana i el més enllà. Calen moltes neurones sense feina per a dedicar-se a això, però quan acabes t’adones que el hàmster, pobret, mereixia una mica més d’atenció i carinyo.

“No és, va dir Sòcrates, la separació de l’ànima i el cos, de forma que el cos resti sol d’un costat i l’ànima de l’altre? No és això el que s’anomena mort?”. Plató. Fedó.

Octavi Rodin

Arxivat a Cultura i Societat
4 comments on “L’ànima d’un hàmster
  1. Oriol López ha dit:

    No sé si el doctor d’Illinois que va matar sense immutar-se quinze gossos per fer els seus experiments tenia ànima, però que era un malànima, segur.

  2. didaclopez ha dit:

    Per molta gent, els altres animals (animals no-humans i animals humans) no són més que un munt de matèria biològica, mers objectes per al propi profit. Diuen que l’ètica consisteix en superar aquesta noció.

  3. Tomàs ha dit:

    M’ha semblat un post molt interessant.

    Aquest post et donava per tota una nissaga, ja que al llarg de l’escrit toques molts temes d’aquells de calat, dels qual es ve discutint, investigant i especulant al llarg de milers d’anys.

    No en se gaire sobre tot això, però crec que el més important no és el nombre de neurones i el pes i la mida del cervell, sinó el nombre de sinapsis entre les neurones (tal i com dius) i pel que fa a la del cervell (en aquesta cas “el tamaño” no importa tant), el que és substancial és la part d’aquest que forma el neocòrtex, que seria la part més moderna de l’evolució del cervell al llarg de l’evolució del cervell dels humans.

    Pel que fa a l’ànima, penso més en la consciència que en l’ànima. La consciència m’és present, l’anima no.

  4. Antoni Alcázar ha dit:

    Bon joc amb els significats de consciència!
    Per casa corre una fura que la setmana passada es trobava malament. El dia que vam decidir dur-la al veterinari, la bèstia es va llevar de bon humor (sí, sí, humor) i amb ganes de córrer, però el dia anterior s’asseia al costat nostre a tocar els peus i et mirava la cara o feia per manera de pujar a la falda (l’havíem d’ajudar, és clar): buscava companyia. No sé si les fures tenen consciència de si mateixes (segurament no) però sentiments… alegria, tristesa, por, afecte… ben cert que sí que en tenen! Tant li fa el nombre de sinapsis…
    Entre l’hàmster amb infecció i l’humà que el deixa morir sense mostrar cap sentiment (més enllà del patètic sarcasme d’oferir-lo a la serp), podríem discutir quin dels dos està més malalt. I segur que ens posàvem d’acord. És qüestió de consciència!

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: