[…] El diari més ric i viu que he vist en la meua vida és a l’Àfrica, no en recorde la ciutat i no m’agradaria equivocar-me tot esmentant-ne alguna que em ve, amb poca seguretat però, a la memòria. Simplement en una cruïlla un home tenia una gran pissarra negra i anava anotant les notícies que li deien, li cridaven literalment, els qui anaven i venien d’un lloc a un altre. Com que el periodista de la cruïlla, l’home que era el diari ell mateix, coneixia la majoria dels ocupants de les motos, dels transeünts, dels ciclistes, amb molt de criteri els anava preguntant, contrastant la informació que li havien donat altres transeünts. Aleshores, ple d’entusiasme escrivia a la pissarra les notícies del dia en temps real per a la lectura dels seus clients. Constantment. Aquest és el treball del periodista, en definitiva, però recorde que en veure’l em va venir al cap més la idea, el concepte, de node que no el de periodista, tal com l’hem entès fins avui. Amb aquell constant esborrar i escriure el meu periodista de carrer anava reconfigurant la imatge de la seua pròpia comunitat a una velocitat que els complexos diaris que tenim a Occident són incapaços ni de somiar. l en aquest sentit, sense ni un bri de tecnologia, aquell periodista de carrer era més a prop de l’era d’internet que jo mateix. Treballava a la manera d’internet. Assumint que els altres configuren la realitat del dia a dia a una velocitat de vertigen i intentant posar una mica d’ordre, catàleg i pulcritud a la cacofonia original. […]
Autor: Vicent Partal
El text anterior està extret de l’article Sir Berners-Lee i el periodista africà, de Vicent Partal, publicat al número 4 de 2009 de la revista “Walk In” que edita la UOC (Universitat Oberta de Catalunya).
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
Fantàstic exemple de com, de vegades, amb els mínims es pot aconseguir el màxim.
La realitat canviant en una pissarra que era més “viva” que una multipantalla d’ordinador amb connexió a la Xarxa.
Molt bon post, bona recuperació.
Sí, de vegades no és una qüestió de tecnologia, sinó d’actitud.