La dècada musical, segons Carlos Pérez de Ziriza

Per a molts d’aquells que seguim les petges escrites de Carlos Pérez de Ziriza (Madrid, 1973) a través de les seues ressenyes de discos i concerts d’El País o Mondo Sonoro, entre d’altres mitjans amb els quals ha col·laborat o col·labora, la seua signatura és sinònim de rigor, criteri, manca de prejudicis i una prosa elaborada i vistosa sense caure en el barroquisme gratuït d’una part de la crítica musical.

Per això se’ns feia atractiu fer una ullada al seu darrer llibre, Fragmentos de una década (Milenio, 2011), subtitulat amb precisió com Tendencias, transformaciones y claves del rock del nuevo milenio. En ell s’hi fa un repàs d’una dècada, la passada, on l’evolució de la música va patir una mena de congelació de segon grau, amb molt poques novetats reals com ara eldubstep o el discutible reggaeton, però que també hi va proporcionar moments i discos memorables.

L’autor no es dedica únicament a fer el repàs dels treballs discogràfics més notables, una tasca que, ben mirat, ja teníem feta en els balanços de les revistes especialitzades, sinó també a relacionar conceptes i corrents amb el seu moment històric i creatiu i, quan s’escau, desplaçant la mirada als moments precedents i futurs. Carlos Pérez, fins i tot, no renuncia a il·luminar el camí amb encertades notes contextuals ja siga històriques o musicals: estem parlant de la dècada de l’atemptat a les Torres Bessones i de la mort del gran mite de la música pop, Michael Jackson, no ho oblidem.

Amb aquesta informació, el lector introduït rememora i posa en relació la seua biblioteca sonora. I  la resta trobaran dades valuoses i pistes sobre la música que haurien d’haver escoltat. Per no enganyar ningú, Carlos Pérez parteix de la visió indie o filoalternativa que comparteixen el 90 per cent dels crítics d’aquest país. Però el seu radar li permet també posar el focus en les troballes i discos mainstream que també han aportat llum, goig i vitalitat als 2000.

Després, podràs compartir o no algunes de les afirmacions (la major part de la crítica a casa nostra té una estranya fixació contra la música britànica dels 90, amb els seus moments d’oportunisme i deixadesa, però també de glòria), però t’has de rendir al coneixement, a la visió de conjunt i a la punteria de l’autor. Si més no, els artistes escollits per a la portada, Arcade FireThe StrokesFranz Ferdinand, LCD SoundsystemPrimal Scream i Arctic Monkeysdefineixen d’una manera o una altra la dècada.

I també s’ha de compartir la reivindicació de la producció indie espanyola del període. Com és d’agrair que, potser gràcies a la seua residència a València, Carlos Pérez haja rescatar de l’oblit part de la discografia valenciana d’aquells anys ignorada per la crítica amb base a Barcelona i Madrid. Finalment, la selecció de discos recomanats és absolutament impecable (no podem estar més d’acord, per exemple, amb la reivindicació de Hate, deThe Delgados), i conté molt poques omissions reprotxables. Per la meua part, així, sense pensar-ho molt, trobe a faltar el meravellós Spoon and rafter de Mojave 3. I alguna mania personal més que no vull invocar. En el cas de Carlos Pérez, tanmateix, es nota que no actuen les manies, sinó un coneixement musical enciclopèdic i rigorós. Un llibre encertat i oportú que es devora amb avidesa i ganes d’engegar el reproductor.

Xavier Aliaga

sotalacreueta.blogspot.com

Quant a

Periodista independent i escriptor, amb dues novel·les publicades, "Si no ho dic, rebente" i "Els neons de Sodoma". També faig tertúlies de ràdio i televisió, guions i gestió de comunicació.

Arxivat a Cultura i Societat
%d bloggers like this: