A la proposta de Miguel de Unamuno (1864-1936) del castellà com a llengua comuna ibèrica, el gran poeta portuguès Fernando Pessoa ( 1888-1935) responia:
Unamuno ens fa la pregunta: per què no escriure en castellà? Si anem cap aquí, prefereixo escriure en anglès, el qual em proporcionarà un públic més ampli que el castellà, i sóc tan castellà com anglès per la sang i molt més anglès que castellà, atès que la meva educació és anglesa.
L’argument d’Unamuno és realment un argument per a escriure en anglès, atès que aquesta és la llengua més difosa pel món. Si jo m’abstingués d’escriure en portuguès perquè el meu públic és en conseqüència limitat, també puc escriure en la llengua que té més difusió de totes. Per què hauria d’escriure en castellà? Perquè Unamuno pugui entendre’m? És demanar massa per tan poc.
El text anterior és un fragment de la traducció al català de Joaquim Sala-Sanahuja de l’original en anglès de Pessoa, citat en el treball de Joaquim Sala-Sanahuja que porta per títol L’amic català: Maragall i D’Ors en la configuració del pensament de Fernando Pessoa, publicat a «Mans blanques, finestres secretes». Aspectes actuals de l’obra de Fernando Pessoa (1988).
Oriol López
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
I en l’època d’Unamuno el nombre de possibles lectors en anglès era molt més gran que en castellà, entre d’altres raons perquè els índex d’analfabetisme als països de llengua castellana era molt alt.
I malgrat el que dius, Unamuno hi insistia, coses del nacionalisme lingüístic espanyol.
Unamuno va acabar descobrint massa tard que donava suport a un nacionalisme bàrbar quan el 12 d’octubre de l 1936 va tenir aquell enfrontament amb en Millán Astray la Universitat de Salamanca.
Sí, ja era massa tard.
El més curiós del cas és que Unamuno no era precisament un ignorant pel que fa al coneixement de llengües. A més de ser catedràtic de grec, tenia també el basc com a llengua pròpia. Per no parlar del fet que va aprendre danès per llegir Kierkegaard en versió original.
Cert, Andreu, no podia pas adduir ignorància en la seva defensa.
Des d’Unamuno ha plogut prou, però encara se senten, si més no amb més força, eixos estúpids arguments d’emprar la llengua castellana pel bé de tots i per una llengua comuna. Quina fartera, fins quan durarà eixa ignorància?
Jo crec que forma part de l’ADN del nacionalisme lingüístic espanyol el constant setge a la resta de llengües, les de la península, les de llatinoamèrica, totes.
Recordo perfectament que l’acadèmic espanyol Gregorio Salvador deia en un articlea El País, fa ja un bon grapat d’anys, que les llengües són vies decomunicació, i com a tals són preferibles les autopistes a les carreteres secundàries i comarcals. Òbviament, el castellà era una de les autopistes a salvar. Com bé va dir Pessoa, això és un argument per salvar l’autopista única: per què tenir-ne tres o quatre? I avui l’autopista preferent continuaria sent l’anglès, o…¿ potser seria ni tan sols l’anglès, sinó el xinès?
Efectivament, Eduard, els nacionalistes lingüístics espanyols fan servir un argument, o el contrari, en funció de si han de defensar la imposició del castellà davant d’una llengua amb menys parlants com el català o de defensar-ne l’ús davant d’una llengua amb més parlants com l’anglès, o el xinès mandarí. Gràcies per la teva aportació.