Desafecció indignada

Se’n recorden de quan aquesta bonica paraula, “desafecció”, va posar-se de moda, pocs mesos abans de les primeres manifestacions independentistes més concorregudes? Avui dia, estranyament, ja no se’n parla gairebé mai, de desafecció. El circ mediàtic avui ens parla d’indignats. Indignats amb la pseudodemocràcia espanyola, amb el sistema capitalista causant de la crisi i amb l’ordre mundial. I sembla que ja ningú no se’n recorda de nosaltres, dels desafectats; som història malgrat que fa menys d’un any sortírem al carrer –érem un milió i mig de persones– per reclamar, per enèsima vegada, la llibertat de la nostra nació.

Els indignats, jugant amb els verbs, fent malabarismes amb els mots, seguint el joc a la farsa colonialista espanyola, asseguren que volen democràcia real (ja) però que també volen unir i no separar. És per això que van provar d’adulterar assemblees i comissions –democràtiques?– quan van veure clar que la gent, el poble, la ciutadania a qui asseguren voler representar, decidia incloure contundentment l’autodeterminació de Catalunya al consens de mínims de l’acampada de Barcelona. Suposo que és també per aquesta ànsia de no alterar l’ordre territorial que la sacrosanta Constitución garanteix fins i tot amb l’ús de l’exèrcit, que ara una cinquantena d’indignats –catalans?– fan via cap a la capital d’Espanya per anar a somicar, a plorar, a pidolar, al Congrés dels diputats, de bracet amb els “camarades” de “la resta del país”. No veuen més enllà dels Pirineus; Brussel·les no existeix.

I no s’equivoquin. Molts desafectats som totalment partidaris de molts dels profunds canvis que els indignats proposen. La diferència rau en que nosaltres mai no ens uniríem amb qui ens estafa i ens espolia econòmica i nacionalment. Qui ho faci, qui s’hi uneixi amb bona o mala voluntat, esdevindrà còmplice d’aquesta injustícia. Ajudin-los a canviar el sistema i el sistema canviarà per a que tot segueixi igual. Els sona la mal anomenada “transició a la democràcia”? Allò també era un canvi, un avenç, un progrés. Avui sabem que només era una pantomima, una estafa. “Cría cuervos, que te sacarán los ojos”, diu la dita castellana. Vostès decideixen en quines files lluitar, però amb mi no comptin per a segons què. Mai.

Bixo.
http://elblocdelbixo.blogspot.com

Quant a

Rojoseparatista animalista de Barsalona. Can Fanga. Catalunya. Reino de España.

Arxivat a Altres
3 comments on “Desafecció indignada
  1. Oriol López ha dit:

    Sembla que dins el col·lectiu d’indignats, que és molt divers, hi ha certa infiltració de l’extrema dreta espanyolista, com s’apunta a: http://www.cronica.cat/noticia/El_responsable_de_comunicacio_dels_indignats_es_exmilitant_de_Cs_i_UPyD

  2. Tomàs ha dit:

    Alguna cosa ja havia llegit i intuït en sentir i llegir moltes declaracions només en castellà. Que no és que no puguin, solament que davant la insistència em va fer pensar sobre el tema.

    Que cadascú parli en d’idioma que conegui o que vulgui parlar, però en ser a Barcelona em va fer parar l’antena.

    Jo tampoc faria mai una marxa cap a Madrid per demanar no sé què al Congrés dels Diputats.

    Recolzo algunes de les peticions dels moviments que han sortit al carrer i penso que algunes coses avancen pel bon camí, però n’hi ha d’altres que jo les veig d’una manera molt diferent.

    • Oriol López ha dit:

      A mi em passa el mateix: algunes reivindicacions dels indignats em semblen justes i hi estic d’acord; altres, com desvincular-se explícitament de les reivindicacions nacionals catalanes, dient que ‘ara no toca’, fan olor a dreta espanyolista.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: