Quan l’àrab era la llengua de la ciència

"Samarkant Registan Ulugbek Avicenna (Ibn Sina) en andere wetenschappers", Jasper van Osnabrugge, Flickr

“Samarkant Registan Ulugbek Avicenna (Ibn Sina) en andere wetenschappers”, Jasper van Osnabrugge, Flickr

La ciència clàssica àrab fou una empresa vasta i complexa que començà sota el regnat dels primers califes abbassís de Bagdad, poc després de l’any 750 de l’era cristiana. Durant els sis segles següents aquesta ciència tingué un desenvolupament vigorós i s’estengué progressivament per un ampli territori que anava des d’Andalusia fins més enllà del riu Amu-Darja, a l’Àsia central.
L’àrab esdevingué aviat un idioma científic internacional i assolí com a tal un nivell que cap altra llengua no havia conegut fins aleshores. Quan els califes ordenaren la traducció a l’àrab dels antics textos científics grecs i siríacs, l’idioma en qüestió només havia servit de vehicle a la poesia, a l’Alcorà i a les noves disciplines relacionades amb la religió islàmica i amb l’àrab mateix.
Al segle XI el gran científic persa al-Biruni deia que l’àrab era la llengua més apta per a l’expressió científica. Però al-Biruni parlava a posteriori. La decisió que hom prengué dos segles abans de convertir l’àrab en vehicle de la tradició científica constituí un acte de gran imaginació i originalitat.
Els descobriments islàmics en matèria d’òptica es pogueren realitzar gràcies als fonaments que ja havien bastit els grecs antics. El tractat d’òptica de Ptolomeu fou traduït ben aviat a l’àrab, i d’aquesta versió hom en féu una altra de llatina a Sicília al segle XII. El tractat ens ha arribat només en la seva versió llatina, ja que se’n perderen tant l’original com la traducció a l’àrab.
Són diversos els autors àrabs que, en ser-ne traduïdes les obres al llatí, es feren famosos sota noms llatinitzats: al-Razi (Razes), Ibn Sina (Avicenna), Ibn Rusd (Averrois), etc. Llurs llibres, molt llegits, eren citats sovint pels autors occidentals.
Al segle X Ibn al-Haytam (Alhazem) formulà una teoria de la visió molt diferentment de les que fins aleshores havien estat proposades. Era un matemàtic i no un filòsof natural, però en la seva tasca combinava les doctrines físiques amb els mètodes matemàtics.
Ibn al-Haytam prengué dels filòsofs naturals la idea que la visió es produeix quan una «forma» emanada d’un objecte penetra l’ull. Com a matemàtic, li impressionava el punt de mira geomètric adoptat en les obres d’Euclides i de Ptolomeu.
De la seva pròpia contribució es pot dir que fou un intent d’aplicar el mètode geomètric a la doctrina física de les formes. Allò que ell intentava era mostrar com una forma capaç de representar els trets físics d’un objecte, petit o gran, pot entrar per la pupil·la i arribar fins el cervell, on es completa el procés de la visió. Per realitzar la síntesi que cercava, Ibn al-Haytam hagué de modificar elements importants, de vegades essencials, de les teories anteriors. A l’ensems, formulà una sèrie de qüestions que mai ningú no havia imaginat fins aleshores.
La seva Òptica és una vasta obra en la que resta inclosa no solament una nova teoria de la visió, sinó també una sèrie d’estudis interessants sobre la propagació, la reflexió i la refracció de la llum i del color. La seva superioritat en relació amb els tractats d’Euclides, Ptolomeu, Ibn Ishaq al-Kindi i Avicenna, tots ells traduïts al llatí, aviat es féu evident per als autors europeus medievals. Al segle XIII Roger Bacon es referia sovint a Ibn al-Haytam com a «l’autor que parla de l’òptica».
Gairebé totes les branques de les arts curatives tenen, a l’Islam, un gran deute amb Hunayn ibn Ishaq (809-873) i el seu equip de traductors. Juntament amb els seus estudiants i companys, Hunayn traduí a l’àrab els escrits mèdics més importants dels grecs i bastí els fonaments per al desenvolupament de la medicina musulmana en formular una nova metodologia que es modificaria i perfeccionaria durant el segle següent.
El metge Ibn Butlan treballà sobre els sis «principis no naturals» que ja havien estat establerts per Hunayn: aire pur, moderació en el menjar i el beure, descans i treball, vigília i son lleuger, evacuació d’allò que és superflu, i reaccions emocionals.
Segons Ibn Butlan, si hom manté l’equilibri entre aquests sis principis, el resultat és la salut. En canvi, l’abús o el desequilibri en relació amb ells origina la malaltia. El famós metge també recomanava la utilització de la bona música per alçar la moral dels pacients i contribuir a llur ràpida recuperació.
El desenvolupament de la medicina i la terapèutica clíniques a l’Islam assolí el seu apogeu a Andalusia, amb les obres de l’estadista i físic Ibn Wafid i amb l’ensenyament, la pràctica i els escrits mèdics d’Ibn Zuhr, o Avenzoar (nascut a Sevilla cap al 1073 i mestre d’Averrois). En el seu famós Llibre per facilitar l’estudi de la teràpia i de la dieta, Avenzoar s’ocupa del diagnòstic i del tractament de les malalties i hi descrivia, potser per primera vegada en la història de la medicina, els tumors mediastínics i les pericarditis humides i seques. Donà també un gran relleu a l’experimentació mèdica, així com a l’observació, el tractament i la patologia clínica.
Fou sota el patrocini dels califes àrabs que hom creà els primers hospitals, que més tard floriren arreu del món musulmà. La concepció àrab primitiva de l’hospital serviria de patró per al desenvolupament dels hospitals moderns, privats o públics.
El gran filòsof i físic del segle X al-Razi considerava que els hospitals tenien una importància cabdal quant a proporcionar una formació pràctica als professionals de la medicina i a propagar els coneixements en matèria d’higiene i de salut. Exemple notable d’aquest tipus d’establiment fou l’hospital Adudi de Bagdad. Hi treballaven trenta-quatre metges i tenia una sala de conferències i una àmplia biblioteca. Era molt famós a finals del segle X.
Entre els autors àrabs que escriviren sobre oftalmologia i malalties de l’ull, branca de la medicina a la qual hom dedicava, al món musulmà, una atenció especial, Hunayn ibn Ishaq fou potser el primer que escriví un manual sistemàtic d’oftalmologia, completat amb diagrames. La seva obra, desenvolupada per autors posteriors, ha sobreviscut fins als nostres dies.
En els seus deu tractats escrits entre el 840 i el 860, que després foren completats pel seu deixeble i nebot Hubais, Hunayn estudià l’anatomia de l’ull, del cervell i dels nervis òptics, així com la fisiologia, les malalties i el tractament dels ulls. Encara que prengué moltes coses de les obres gregues, foren moltes les observacions noves i personals que hi afegí. Potser fou ell el primer que descobrí els reflexos de la pupil·la.
Les troballes àrabs en matèria d’oftalmologia assoliren llur apogeu l’any 1000, amb l’obra de l’oculista de Bagdad Ali ibn Isa. El seu llibre, Tresor per a oftalmòlegs, era un ampli resum d’allò que hom havia assolit fins aleshores en aquella disciplina. El seu contemporani Ammar ibn Ali al-Mosili fou el primer que introduí la tècnica de l’eliminació de les cataractes per succió, per a la qual cosa concebí i emprà una agulla buida, procediment que tornaria a posar en pràctica, el 1846, el metge francès Blanchet.
Aquest alt nivell de desenvolupament de l’oftalmologia fou continuat per Ibn al-Haytam (Alhazen) i, en particular, per l’andalús Muhammad al-Gafiqi, que escriví un manual per als oculistes i il·lustrà amb dibuixos dels instruments quirúrgics que feia servir en les operacions dels ulls.
Segons el metge i filòsof Ibn Rusd, o Averrois (nascut a Còrdova el 1126), «qualsevulla que es familiaritzi completament amb l’anatomia i la fisiologia humanes, veurà com li augmenta la fe en Déu». Això explica el fet que la cirurgia fos acceptada pels àrabs des dels primers dies de l’Islam. I explica també per què els cirurgians musulmans es troben entre els primers que utilitzaren pocions narcòtiques i sedatives en les operacions quirúrgiques; la doctrina de l’Islam ensenya, en efecte, que Déu ha proporcionat a l’home una gran varietat de remeis naturals per guarir les malalties i emprar-los amb prudència, habilitat i compassió.
Malgrat tot, el punt màxim de la cirurgia medieval és assolit per al-Zahrawi, un altre àrab andalús, amb la seva enciclopèdia mèdica titulada, en llatí, Concessio. En una gran part hi tracta d’obstetrícia, parteria i pediatria, així com d’anatomia humana en general. La part dedicada a la cirurgia conté lliçons sobre la cauterització, el tractament de les ferides, l’extracció de fletxes, la higiene bucal i la reducció dels ossos en cas de fractura.
Al-Zahrawi féu servir antisèptics en el tractament de ferides i lesions de la pell, concebé fils de sutura fets de budells d’animals, seda, cotó i altres materials, i perfeccionà diverses tècniques per dilatar els conductes urinaris i explorar quirúrgicament les cavitats del cos. En els seus escrits figuren més de dos-cents instruments per operar inventats i dibuixats per ell i que, amb algunes modificacions, serien utilitzats més tard per molts cirurgians, tant del món cristià com de l’islàmic.
És de particular interès en la història de la pediatria l’exposició que al-Zahrawi fa en la seva obra sobre la salut de la mare i del nen, i sobre la professió de llevadora. El seu text dóna a entendre que aleshores existia un floriment de la professió d’infermera i de llevadora, la qual cosa explica la renúncia de força famílies musulmanes conservadores a fer ús dels serveis de metges barons en el cas de parts normals. Metges i tocòlegs de gran capacitat i experiència, com al-Zahrawi mateix, es dedicaren a formar llevadores a fi que poguessin exercir llur ofici amb competència.
La farmacologia com a professió és una institució àrabo-islàmica. Encara que continuà cooperant amb la medicina, se n’apartà i arribà a constituir una ciència independent practicada per especialistes experimentats. Aquesta condició autònoma l’assolí cap a l’any 800, amb el patrocini dels califes abbassís. Les primeres farmàcies de propietat i d’administració privades aparegueren a principis del segle IX a Bagdad, capital dels abbassís; hom hi podia trobar remeis i espècies d’Àsia i Àfrica. En poc temps es crearen farmàcies en altres grans ciutats del món islàmic.
Pel que fa a la tecnologia mecànica dels àrabs, hom pot distinguir dues menes principals de màquines: les que estaven destinades a usos pràctics, com els molins, els aparells per elevar l’aigua, i les màquines de guerra, i els artefactes enginyosos o «autòmats», concebuts per a suscitar la joia o el plaer estètic als cercles de la cort.
Tanmateix, els inventors d’aquests darrers, com Ibn al-Razzaz al-Yassari, també dissenyaren màquines d’utilitat pràctica. Estaven familiaritzats amb la tasca dels fusters i dels constructors de molins i d’ells aprengueren gran part de llur vocabulari i moltes de llurs tècniques, eines i aparells.
La varietat més impressionat d’artificis automàtics és la que al-Yassari emprà en els seus rellotges monumentals. Hi figuraven cercles que representaven el Zodíac, el sol i la lluna girant a una velocitat constant; ocels que, en deixar caure de llurs becs unes boletes que colpien uns cimballs, feien sonar les hores; portes que s’obrien donant pas a diverses figuretes entre les quals, les que representaven músics, n’hi havia que tocaven instruments com ara timbals, trompetes, tamborins…
Generalment, tots aquests moviments es trobaven regulats per un surador submergit a un nivell constant en un dipòsit d’aigua. Aquest mecanisme comportava l’ús de sitemes hidràulics complexos, que més tard reaparegueren a Europa durant la Revolució Industrial; mecanisme que incloïa un tipus de vàlvula cónica que, a Occident, fou esmentada per primera vegada per Leonardo de Vinci i que arribà a ser d’ús general al segle XVI. Encara resten per fer moltes investigacions abans que hom pugui establir de manera completa quines foren les fonts de moltes de les idees de Leonardo. Però sembla probable que ell tingué accés a algunes traduccions de textos àrabs fetes a Toledo al segle XII.
La tecnologia àrab es fonamentava, en gran part, en la utilització dels efectes de la pressió de l’aigua i la de l’aire. La majoria de les relacions matemàtiques en què es basen aquests fenòmens físics encara no era coneguda aleshores, de manera que els enginyers havien de recórrer a una llarga i profunda experiència pràctica.
Des de l’antiguitat han existit dos tipus de molins: l’un, amb una roda hidràulica vertical que mou les moles entre dues rodes dentades; l’altre, amb una roda hidràulica horitzontal, amb aspes, que mou les moles directament. Hom ha calculat que el segon tipus de molí podia assolir una potència de deu cavalls de força, amb un rendiment del 75%. Segons els testimonis de geògrafs i viatgers, sabem que totes dues menes de molins s’utilitzaven àmpliament al món islàmic, tant per a moldre els grans com per a usos industrials.
Les cinc màquines descrites per al-Yassari tenien per objecte elevar l’aigua; quatre d’elles presenten trets i elements de gran importància en la història de la tecnologia mecànica.
Per múltiples testimonis sabem que els coneixements àrabs en matèria de ciència, medicina, matemàtica i filosofia foren transmesos a Europa en forma escrita, però hi ha molt pocs indicis que succeís el mateix pel que fa a l’enginyeria. Les concepcions tècniques han passat sovint d’una cultura a l’altra mercè els informes dels viatgers, les observacions d’agents comercials o els contactes directes entre els artesans mateixos. I, abans dels temps moderns, aquesta mena d’enriquiment recíproc era probablement més freqüent i més útil que les comunicacions escrites.
La cultura àrab, i dins d’ella la seva contribució a les ciències humanes, assolí el seu punt més alt entre els segles IX i XI, bé que també en trobem moments importants als segles XII i XIII. En aquesta època, Occident tot just acabava de despertar-se de l’obscurantisme.
Des del segle XII fins al Renaixement hom podia obtenir en llatí la major part dels escrits àrabs, sobre qualsevol matèria, en traduccions i còpies fetes a la Península Ibèrica, Sicília i Síria. I, a desgrat del baix nivell de les traduccions i dels coneixements occidentals de l’època, aquelles versions llatines revifaren l’afany d’aprendre i l’esperit científic a l’Europa occidental de final de l’Edat Mitjana.
Quant a les ciències humanes, els autors àrabs no solament preservaren el saber dels clàssics antics, sinó que aportaren descobertes noves i originals al cabal dels coneixements de la humanitat, i contribuïren d’aquesta manera al benestar de l’home arreu del món.

Salah Galal

El text anterior correspon a l’article “Metges, enginyers, inventors, savis. Quan l’àrab era la llengua de la ciència”, de Salah Galal, va ser publicat al número 1 de 1978 de la revista El Correu de la Unesco.

Oriol López

Quant a

M'agrada llegir i el món de la tecnologia.

Tagged with: , , , , , , , , ,
Arxivat a Ciència i Tecnologia, Cultura i Societat
%d bloggers like this: