El xantatge permanent

Què estaríem disposats a donar, d’allò que és nostre, per a conservar el que ens és més preuat? Dit d’una altra manera, si ens extorsionen, fins on estem disposats a cedir? La resposta és més difícil del que sembla, perquè el més preuat de cadascú no és el mateix per a tothom, i la resistència o la capacitat d’oposar-se a la coacció no és tampoc igual en tots els casos. Probablement, per a conservar la vida tots acabaríem donant tots els diners i béns materials que tinguéssim. Segurament que tots ho faríem també per les persones que estimem. Veuríem fins on arribaria la nostra capacitat de sacrifici en els altres casos.

I si l’alternativa fos “me’n dones la meitat o t’ho prenc tot”? La resposta sembla senzilla; abans de perdre-ho tot en dono la meitat. Si m’ho pregunten després, la resposta seguirà essent la mateixa. I després. I després. Fins que no quedi res. És evident que caldria aturar aquests xantatge en algun moment abans d’arribar al punt en que el que ens quedés ja no fos suficient. Suficient per a què? Doncs suficient per a que valgués la pena conservar-ho, suficient per a que ens pogués fer algun servei. Fins i tot suficient per a viure. Si jo fos xantatgista, me les arreglaria per a que aquest moment no arribés mai. Millor menjar poc i pair bé, que esgotar tots els recursos. És allò de que si mates la gallina mai més tindràs ous. I no sols això. Una feina ben feta faria que se’m pagués religiosament el xantatge de forma voluntària i sense coacció. La millor víctima és la que no sap que ho és.

Tot plegat ve a compte de l’entusiasme amb que hem acollit la santa creuada contra el dèficit públic i, per extensió, l’assetjament i destrucció de l’estat del benestar. Els manaments d’aquesta nova religió es resumeixen en dos: no gastaràs, i no tindràs allò que no puguis pagar. La mecànica del xantatge en que m’he esplaiat abans és la següent: si vols mantenir un estat del benestar, has de reduir despeses, és a dir, eliminar una part d’aquest benestar. Si el sector públic vol existir, s’ha d’aprimar. Si hi ha d’haver sanitat per a tothom, a cadascú li correspondrà una ració més petita. Premisses que es pronuncien dia sí dia també, sense que ningú hagi fixat un punt de no-retorn, aquell en que del sector públic en quedi sols la política.

Ve el problema de que l’amenaça de mort sobre els serveis públics és constant i reiterativa, i no s’apaigava malgrat les diàries concessions dels governs atemorits. Amb això es compleix la primera de les premisses del xantatge: que no s’acaba mai. I ve també el problema de que hem estat convençuts, fins a fer-ne quasi-religió, que el millor per a la ciutadania no són les conquestes socials ni els serveis públics, sinó l’eliminació de tot allò que es paga col·lectivament. Es dóna compliment, així, a la condició principal del bon xantatge: que la víctima pagui religiosament, amb il·lusió.

Vet aquí que les sàvies veus del Sanedrí diuen que es gasta massa en sanitat, en ensenyament, en subsidis,…. Que es donen massa ajudes socials i que alguns no les mereixen. Que hi ha massa administracions, massa treballadors públics… Que es fan obres inútils i innecessàries. Que hi ha massa aeroports, massa trens, massa centres d’atenció primària, fins i tot que hi ha massa ajuntaments. I com que hi ha massa de tot, cal que ho retallem tot, cada dia la meitat, fins que no resti res. Bé, de fet, sempre ens quedarà la política. S’ha decidit, doncs, per general aclamació, que si el tren no tira, el que hem de fer és treure els vagons i no canviar de màquina. En el camí ens deixem tot allò que altre temps eren conquestes socials, tot el que eren millores en la qualitat de vida, tot el que un dia es va reivindicar i que ara es rebutja per costós. Fins on? Fins que del que és públic no en quedi res. Hi ha un altre tren, el del sector privat, però és de places limitades.

Octavi Rodin

http://nodeixodepensar.blogspot.com/

Arxivat a Altres
4 comments on “El xantatge permanent
  1. Oriol López ha dit:

    Seguint amb el símil del tren, crec que la solució no és eliminar vagons, sinó canviar de màquina. Les màquines velles, els partits majoritaris, per si de cas, ja s’estan blindant via reforma de la llei electoral per impedir que alternatives ara minoritàries els puguin agafar el relleu.

  2. yeagov ha dit:

    Subscric tot el que dius Oriol. Em temo que ens espera això que dius, ja fa temps que es parla de la modificació de la llei electoral que pràcticament deixaria el Congrés dels Diputats amb dos partits, potser algun més. Els dos partits espanyols majoritaris creuen que els partits minoritaris són una nosa, especialment aquells que ells anomenen nacionalistes, és a dir, principalment CiU i PNB, com si aquests els dos grans partits majoritaris espanyols no en fossin de nacionalistes. No crec que triguem a veure com PSOE i PP es tornen a posar d’acord per intentar canviar la llei electoral per passar d’un sistema multipartidista a un de bipartidista.

    Els Mercats han aconseguit posar de genolls al govern espanyol, al principal partit de l’oposició no, aquests ja estaven de genolls davant del diví Mercat. Ara es tracta de desmantellar els serveis públics, molt especialment la Sanitat, serveis socials i Ensenyament, privatitzar-ho tot. Amb aquest sistema que ens volen imposar haurem de pensar a preparar dos raconets, un per pagar la sanitat quan ens posem malalts i l’altra per pagar la caixa i el forat.

    • Oriol López ha dit:

      El problema és que no sé pas com es podran fer aquests dos raconets que dius, tal i com estan les feines i els salaris.

      • yeagov ha dit:

        Jo tampoc sé d’on treurem els diners per aquests dos raconets. Serà cosa d’encomanar-se als Déus, als avantpassats o qui cadascun de nosaltres cregui per no emmalaltí.
        Aquesta crisi econòmica està suposant que en molts temes que ja creiem superats estem tornant enrere.
        Amb això de la crisi causada per pràctiques deshonestes del Mercat és com si ens robessin a la casa, ens robessin el cotxe i els lladres acabessin denunciant-nos a nosaltres.

Els comentaris estan tancats.

%d bloggers like this: