Al metro, he sentit una senyora que li deia aquestes paraules al seu acompanyant:
“¿Aquí habláis catalàn? ¿Dónde?”
En sentir-la, m’he quedat glaçada. He escoltat al meu voltant i, al vagó, hi havia converses en castellà, en altres llengües i cap en català. La pregunta de la dona evidenciava el grau d’invisibilitat del català, o millor dit, d’inaudibilitat.
Les llengües s’han de sentir i s’han d’escoltar per ser percebudes, els parlants som els únics que podem fer el català perceptible, audible. Augmentar el grau d’audibilitat del català és a les nostres mans, en cada conversa decidim la llengua que emprem.
El costum de passar-nos al castellà quan l’interlocutor no parla català fa el català inaudible!
Aquí rau la raó de la pregunta de la passatgera del metro que, com que parla castellà, ho té difícil per sentir-nos parlar en català.
La Margarida Cienfuegos ens proporciona una estratègia per canviar aquest costum de passar-nos al castellà pel de parlar sempre en català; a més a més, analitza la base de l’adquisició i implantació d’aquest costum, al seu article Tenim per costum …
Sophia Blasco Castell
Receptes per Viure Bé!
Article relacionat: “¡Por educación, háblame en castellano!”
Coach personal
Des de la Mediterrània 
Moltes vegades tinc la sensació que l’estranger sóc jo quan vaig a prendre alguna cosa a un bar i el cambrer no m’entén, quan vaig a comprar i el venedor o venedora tampoc entén que li estic demanant.
A les persones que treballen de cara al públic se les hauria de poder exigir que poguessin entendre i expressar-se en català.
Algú s’imagina que una persona a França treballant de cara al públic no parlés francès o a Madrid en castellà?. Doncs va sent hora que aquí ens deixem de borinotades i que sigui obligatori el coneixement del català per poder treballar a Catalunya.
Nosaltres tenim la clau, parlant sempre en català.
Jo parlo sempre en català, procuro fer-me entendre, als comerços, sempre tinc l’opció de marxar si no m’entenen.
Els botiguers estan interessats en fer negoci, si no atendre en català els reporta perdre guanys, ja hi posaran remei via ràpida.
Visc a Mèxic, vaig anar a Barcelona fa 2 anys i vaig escoltar parlar català a diverses persones, em va agradar molt l’idioma i per això el estudi, vull aprendre totalment bé i poder comunicar-me en català, m’encanta!!!
Hola Rebeca!
Et recomano un seguit de recursos per aprendre català en línia: http://aprenem.superforos.com/viewtopic.php?t=79
Bon aprenentatge!
Gràcies Sophia, la recomanació és excel·lent per aprendre català!!!:)
És el que diu la Sophia, la clau la tenim nosaltres com a consumidors. Si atenció i retolació en català impliqués vendre més, tindríem atenció i retolació en català a tot arreu.
Queda un detall, això ho ha de percebre el botiguer i qui li ho ha de fer saber som nosaltres.
Que no hi ha atenció en català, doncs marxem.
Aquesta és la via més fàcil i ràpida.
La clau està a les nostres mans!
Doncs ahir a la piscina vaig “sentir” una conversa que contradiu el que estem dient aquí. Era entre unes angleses que comparaven Barcelona i València com a ciutats per viure-hi. Una li deia a les altres que València era molt més “espanyol” i que el valencià només es parlava als pobles. Es queixava que a Barcelona tot estava en català, que aquest estava més arrelat i quan ella parlava en castellà li contestaven en català. Quina paradoxa! Em vaig mossegar la llengüa i no vaig intervenir, tot concloïnt que no han conegut Barcelona ni Catalunya en profunditat. Elles s’ho perden!
És bona senyal que percebin el català, però tu i jo sabem que l’hem de fer molt més audible.
Si, però el català parlat s’escolta menys del que hauria de ser. València està molt castellanitzada perquè els que manen allà són majoritàriament castellanoparlants. Però a Barcelona és complicat fer vida sense haver de recórrer al castellà perquè malauradament entre nosaltres viuen persones que no fan l’esforç d’aprendre’l, alguns ni l’entenen, i hi ha gent que fa 50 anys que viuen aquí i encara no entenen ni una paraula.
Crec que almenys per treballar de cara al públic hauria de ser exigible el coneixement del català, com a mínim entendre’l, tampoc demano que s’exigeixi que escriguin un tractat filològic, només que quan se li demani a un cambre un cigaló no ens porti una cigala. I que consti que a mi el cigaló no m’agrada.
Aquest és l’objectiu, que a Catalunya ens entengueren en català!
Hi estem absolutament d’acord!
A més a més, de proposar què poden fer els altres, també sumarà si nosaltres fem allò que està a les nostres mans, i al meu entendre, aquesta és la clau: parlar en català en tot moment i circumstància en català.
El primer que s’hauria de fer és que per treballar a Catalunya s’exigís el coneixement de la llengua, i en el cas dels funcionaris públics de l’Estat a Catalunya se’ls hauria d’exigir com a mínim el nivell C, com es fa per treballar als ajuntament i a la Generalitat.
Més complicat veig aplicar aquesta obligació en els negocis privats, però crec que si que hauria de ser exigible.
En part tens raó, està a les nostres mans però hi ha requeriments que haurien d’estar fixats per llei i el coneixement de la llengua pròpia i oficial del nostre país hauria de ser obligatori per llei.
Això amb l’estat català estaria resolt!
Mentre no tenim estat podem anar femt via a títol individual.
Sent replicar al Jaume per emetre judicis tan a la lleugera. València està españolitzada pam amunt pam avall com Barcelona en el que respecta a parlants. Sóc de València ciutat, del Clot i la meua vida transcorre en un 80 % en català i no em relacione precisament amb un estrats intel·lectuals, ni altres massa segmentats. Amb tothom. Gent rica, mitjana i pobra econòmicament i culturalment. I supose que passarà tres quarts del mateix a ciutat de Mallorca o Perpinyà o Tarragona, etc. Quan anem a Alacant, ningú no diria que hi ha censats 40.000 catalaparlants. Per tant trobe adient el recurs d’usar la llengua tot el que calga, amb intel·ligència i pregnància. En la meua pràctica habitual no use la llengua com a arma llancívola perquè el que vull és atraure. A València tenim el costum de supervència de començar en español per a acabar de portar al nostre terreny a l’altre. Sense batalles inútils. I estaria per dir que en una situació de colonització com la que patim no ha estat mala. Fa 30 anys que lluite pel català, realment més, per la nostra societat com a tros d’humanitat. Les lleis que ens subjuguen són les españoles per tant estem bastant equalitzats els 12 mil·lions que queiem a aquesta banda del Pirineu. A BCN, el blaverisme de botifarra i mongetes fa que hi haja més rètols públics que el que promou el de la paella a VLC o el de sobrassada a Palma. El català, el salvarem amb nosaltres inclosos, amb un estat propi i les seues lleis europees. Som com qualsevol altra societat. Ni més, ni manco.
Algun dia he de començar a explicar el toll de mentides que heretàrem de la/les Renaixences provinents del XIX.
Una de les meves primeres opinions anava en aquest sentit, el fet que costi ser atés en català a molts comerços de Barcelona, el fet que com a barceloní de vegades tinc la sensació que l’estranger a la meva ciutat sóc jo.
A Barcelona fora de grupuscles com els Ciudadanos, el tema del castellà és més social que polític, simplement és que molta de la gent que viu aquí no ha assumit que viuen a Catalunya, els que són nascuts a Espanya perquè creuen que Barcelona és com Jaén, amb tots els respectes per Jaén, i els que venen d’altres països perquè veuen que els espanyols que viuen aquí no fan l’esforç d’aprendre el català i per tant ells tampoc se senten obligats. Crec que el català hauria de ser requisit obligatori per obtenir la residència i dins del Principat i per aconseguir una feina, especialment en el sector públic i funcionarial. Aquesta última part ja l’havia dit.
Perdoneu l’autobombo però fa uns mesos faig escriure unes ratlles sobre el tema i crec que el problema (i, per tant, la solució!) és nostra http://ignasialbors.blogspot.com/2010/08/sobre-la-nostra-actitud.html
Ignasi, hi estem d’acord. Quan els botiguers entenguin que no atendre en català els fa perdre diners, s’hi posaran.
I nosaltres aquí tenim una força adormida de la que no en som conscients, jo ho he pogut comprovar, parlo sempre en català i això, la majoria de les vegades, fa que l’interlocutor s’animi a parlar en català també.
exactament.
Hombre, yo creo que las lenguas están para comunicarse y, si el interlocutor no entiende catalán y disponeis de una lengua comun… pues eso, la idea es comunicarse y entenderse.
Otra cosa muy distinta es lo que me pasa a mi aquí en Mallorca. Por mucho que les digas, por mucho que lo repitas, que vivo aqui, que tengo que aprender mallorquín, que me hablen en mallorquín, que si no no lo voy a aprender nunca… pues no hay manera. En esta isla se pasan de serviles o de amables y les resulta imposible hablarme en mallorquín.
… bueno, al menos entender, voy entendiendo ;)
Tinc entés, Asier, que a Mallorca tens més fàcil entendre’t amb la gent si saps alemany que català o castellà.
Si, les llengües són per entendre’s però jo sempre dic que en aquesta relació amb els espanyols el problema és que entendre’s amb els espanyols no és un problema idiomàtic, el problema, i això és un lament, és que molts espanyols ni parlant-los en castellà entenen el que els diem, no és que no entenguin el que els diem, malauradament el problema és que no volen entendre’ns.
Quan hi va haver aquella sessió al Senat en què els senadors van poder emprar la seva llengua alguns mitjans espanyols deien que si cadascú parlava la seva llengua no ens podríem entendre, però el problema real és que moltes de les coses que els nostres diputats i senadors catalans diuen a Madrid, no són enteses ni compreses encara que estiguin dites en perfecte castellà, simplement és un problema que a Madrid només prefereixen alguns escoltar el soroll dels seus budells i no les paraules dels seus interlocutors.
A Asier:
Aquesta és la qüestió si no tenim oportunitat de sentir, d’escoltar i de parlar una llengua, difícilment l’aprendrem.
Et recomano l’article ‘Tenim per costum …’ https://desdelamediterrania.cat/2010/09/12/tenim-per-costum/
Proposo que es divulgui per tots els mitjans la cultura catalana, l’idioma, és tan interessant que animo al meu fill perquè aprenguem junts!!!
Amb el català es produeixen fenòmens estranys, una llengua amb uns 10 milions de potencials parlants, que molts tenim la sensació que al carrer se’n fa poc ús, però les estadístiques de Google ens diuen que és una de les llengües més actives a Internet. Potser és que els catalanoparlants estem tots a Internet o és que els catalans només existim a Matrix.
Disposem d’una llengua comuna, efectivament, que a més de comuna és neutral i auxiliar (és a dir que no és imposada ni pretén ser superior a cap altra) però encara som poca gent els que treballem per una democràcia i sostenibilitat lingüística: http://www.esperanto.cat
Gràcies per l’aportació!
Llegia a La Vanguardia una carta en què l’autor es queixava que en temps de crisi la Generalitat gastés diners en el foment del català, poca broma, coses com aquesta no són rares a la premsa, gent a la que la nostra llengua li fa nosa i no té cap problema a menysprear-la.
Hi ha una altra mena de cartes que he detectat als diaris, especialment a La Vanguardia, que tenen totes un estil molt semblant, diríem com si estiguessin escrites seguint un mateix patró, en què denuncien la persecució del castellà a Catalunya o l’excessiva presència del català a la vida pública, jo anomeno aquestes cartes “cartes C’s”.
Crec que vas encertat! Són cartes d’encàrrec, probablement amb l’objectiu de fer veure que al darrera del seu objectiu (reintroducció del castellà a l’escola) hi ha una gernació. El que siguin cartes que semblen del mateix patró indica que poder són fetes del mateix puny i lletra.
Fa dotze anys que visc a Terrassa. La familia de la meva do a es castellanoparlant i em vaig fer el propòsit de parlar SEMPRE en català. Tots em varen entendre desde el primer dia i, començant pels més joves, em parlen ja gairebé tots en català, amb tota naturalitat. N’hi ha que m’han demanat els hi donés lliçons de català escrit, ja que els hi va bé per la seva feina. A tot arreu parlo en català i m’he trobat poques ocasions en que no fos entés, i, llavors, poc a poc els hi repeteixo fins que surto amb la meva. El pitjor problema es quan un català em recrimina que no em canvii “per educació” al castellà quant hi ha un interlocutor d’aquella parla, llavors, ho confeso, he arribat a perdre els nervis i a donar-li un moc ben donat.
Parlar en català en tot moment i circumstància és la millor opció per fer-lo audible i necessari.
Aquest aspecte de l’educació es capciós. Si es donés en territori alemany, ningú gosaria exigir que, per educació, cal abandonar l’alemany i respondre a l’interlocutor en la seva llengua diferent de l’alemany. Açò ens ve de no tenir estat propi i viure en una Catalunya colonitzada, aquesta mal anomenada educació és un deure en vers l’imperi que ens exigeixen, una manera de fer-nos saber que els amos són ells.
Hi ha una pregunta molt mes extranya i que m´han fet personalment i es….
Ahhhh pero tu piensas en Catalán…???
Formulada així la pregunta. sembla com si pensar sols es possible fer-ho en castellà.
Deixant les intecionalitats al marge, sembla que en les persones monolingües, llengua i pensament van associats, però en les persones que parlem dues, o més llengües, el funcionament és diferent.
Gemma, els podries preguntar a qui et pregunta si penses en català en quin idioma pensen ells. Una pregunta una mica més maliciosa que els podries fer és: Penseu?. Als espanyols els costa entendre que es pugui parlar i pensar en altres llengües que no siguin el castellà.
Doncs… si veniu per València, ja es per tirar-se al tren…
A València, ens han fet creure que el valència és la llengua del llauradors de Gandòfia, la llengua de preu és la castellana.
Joan Soler i Amigó situa Gandòfia a Gant i recull una cançó popular que diu que a Gandòfia, “als que treballen assoten i als que jeuen passen renda”. Un retrat actualíssim.
Potser que en Wert faci algun desplaçament en metro i que surti de la seva torre de marfil. S’enduria una bona alegria, aquest tros de soca!
No crec que hi gosi.
Doncs jo penso el mateix que el que va publicar la revista Els Marges fa uns quants anys : “Una nació sense estat, un poble sense llengua”. Sense un treball i suport des d’institucions pròpies, una cultura petita, no te cap possibilitat de sobreviure per molta voluntat que hi posin els seus parlants. Som al S. XXI, i sense eines d’estat que defensin aquesta cultura, la llengua catalana anirà desapareixent a poc a poc, però inexorablement.
És clar que amb estat propi i suport institucional la situació seria una altra. Però som els parlants qui donem vida a la llengua, si amb l’estat propi continuem amb aquest costum de passar-nos al castellà davant interlocutors no-catalanoparlants, farem el català inaudible i prescindible.
La culpa és del catalano-parlant. Això no ho arregla ni un estat ni lleis ni parides. Això ho arregla la gent parlant el català, exigint-lo i sobretot no fent mofa de qui n’és practicant inicial. Això és com el cotxe que pot córrer fins a 200km/h. La llei marca 120. I tu tens el pedal….