La Margardia Cienfuegos, a l’article ‘Tenim per costum…’, publicat al bloc Parlem en català!!! ens diu:
Els catalanoparlants tenim per costum passar-nos al castellà davant d’un interlocutor no-catalanoparlant, o al francès a la Catalunya Nord; aquest costum dóna peu a que el castellà o el francès siguin les llengües vehiculars als territoris de parla catalana. Canviar aquest costum és clau per a assolir-hi la normalitat de l’ús social del català.
El català pot ser la llengua vehicular que ens cohesioni a tots els ciutadans dels territoris de parla catalana; que ho sigui, o no, depèn de nosaltres, si utilitzem la llengua catalana per comunicar-nos en tots els àmbits socials ho aconseguirem. Encara que també, el català pot ser la llengua de casa, la de portes endins, la que sols parlem amb parents, amics i coneguts, i aquest és el camí cap a la seva mort.
L’arribada de nouvinguts procedents d’arreu del món és una oportunitat per a que el català sigui la llengua vehicular dels territoris de parla catalana, però també és una oportunitat per a que ho sigui el castellà; nosaltres tenim el timó, en cada conversa decidim quina llengua emprem. Si ens comuniquem en català en tot moment i circumstància fem el català visible, útil i necessari; si ens passem al castellà, fem del català una llengua invisible, una llengua de portes endins, una llengua inútil i innecessària.
Parlem en català!
Fem del català la llengua vehicular, l’instrument clau de cohesió a la nostra societat, un objectiu que sols els catalanoparlants podem fer realitat. Aconseguir-ho és més fàcil del que t’imagines, i, a més a més, tenim a l’abast l’eina per fer-ho realitat; ens cal que:
-Els que parlem en català, el parléssim en tot moment i circumstància.
-Els que estem aprenent el català diguéssim als nostres interlocutors, quan es passin al castellà, que ens parlin en català.
Estratègia per canviar aquest costum
Canviar un costum no és fàcil; els costums són respostes quasi automàtiques i, si volem canviar-los, hem de posar voluntat i mètode.
Una bona estratègia per aconseguir-ho és:
1.- Fer el seguiment de quina llengua emprem en les nostres comunicacions durant un parell de setmanes, això ens farà conscients de les vegades que emprem el català i quantes ens passem al castellà. Una taula senzilla de tres columnes ens anirà bé:
Comunicació / en català / en castellà
2.- Decidir quan començar a parlar sempre en català, fixar-nos un dia.
3.- Anotar, durant un parell de setmanes, quan hem parlat en català, quan ens hem passat al castellà. La mateixa taula utilitzada en l’apartat 1 ens anirà bé.
4.- Avaluar, dia a dia, el nostre progrés i els guanys percebuts. Observarem com:
-Cada dia, aconseguim parlar en català en un nombre major de comunicacions.
-Persones que, inicialment, ens parlen en castellà, en continuar parlant-los en català, moltes vegades, s’animen a parlar-nos en català.
Anima’t a practicar el bon costum de parlar sempre en català!
Tots en sortirem guanyant!
De les més de 6.000 llengües del planeta, el 90% poden desaparèixer al s. XXI en ser substituïdes per les llengües dominants. La llengua ha crescut i s’ha nodrit amb l’experiència col·lectiva del poble al llarg de la seva història, conté el coneixement adquirit, comunica la representació del món i el punt de vista del poble que l’ha creada i l’empra. Per això quan una llengua mor, la humanitat sencera s’empobreix. I recordem que una llengua mor quan ningú no la parla habitualment.
Practiquem el Bon costum de parlar sempre en català!
Origen del costum de passar-nos al castellà davant d’un interlocutor no-catalanoparlant
El preu que els catalanoparlants hem pagat per parlar en català ha estat molt alt, se’ns han imposat multes, presó, agressions físiques i, de vegades, hem pagat amb la vida. Davant d’aquesta situació hem aplicat l’estratègia de la submissió lingüística, quan l’interlocutor és no-catalanoparlant, ens passem al castellà, o al francès; ja que per a preservar la llengua hi ha una condició prèvia i necessària, salvaguardar la vida dels catalans, sense parlants no hi ha llengua, vet aquí l’origen del costum de passar-nos al castellà.
El català fou prohibit al Principat de Catalunya oficialment pel Decret de Nova Planta l’any 1716, al País Valencià l’any 1707 i a la Catalunya Nord s’aplicà una prohibició similar l’any 1700. Al segle XX, a l’estat espanyol, fou prohibit per les dictadures de Primo de Rivera (1923-1930) i Franco (1939-1975). En els territoris catalanoparlants de l’estat espanyol no es legalitza l’ús oficial del català fins l’entrada en vigor dels diferents estatuts d’autonomia.
El fet de parlar en català ha estat sancionat de diverses maneres al llarg de la història, El franquisme publicà decrets, circulars, reglaments i bans concretant el sistema de sancions a aplicar als qui empressin el català, com botons de mostra:
– L’any 1936
Supressió de les publicacions en català.
Supressió de l’estudi de la llengua catalana a l’escola.
Prohibició de l’ús, sota condemna militar, del català per a emissions radiofòniques.
– L’any 1937
Joaquim Rivera Barnola es multat per parlar per telèfon en català amb la seva família.
Centenars de persones són detingudes per parlar català al carrer.
– L’any 1938
Les tropes franquistes entren a Lleida i tirotegen les làpides del cementiri per estar escrites en català.
Prohibició del Registre Civil de posar noms catalans als nounats.
Considerats nuls els registres de propietat, casaments i herències escrits en català.
– L’any 1939
Es publica el Decret segons el qual “queda prohibido el uso del catalán en calidad de segundo idioma”.
Tota la correspondència dels ciutadans catalans es revisada pels militars espanyols.
– L’any 1940
La Circular del governador civil de Barcelona resa: “…Primero. A partir del 1º de Agosto próximo, todos los funcionarios (…), dentro o fuera de los edificios oficiales, que se expresen en otro idioma que no sea el oficial del Estado, quedarán ipso facto destituídos, sin ulterior recurso. (…) Cuarto. Ningún expediente de información -cuando proceda instruirlo con arreglo a lo anteriormente dispuesto -será sobreseído por falta de pruebas; pudiendo bastar la de indicios y, en todo momento, la espontánea conciencia que del caso se forme el instructor…”
Recentment també s’han aplicat sancions per parlar en català, la publicació digital e-noticies publica la notícia de que l’empresa Media Market ha aplicat una sanció de 30 dies sense sou a una dependenta per parlar en català.
Parlar en català, avui, és un dret reconegut, fem-lo valdre!
Referències:
Decret de Nova Planta
Catalunya sota el règim franquista. Informe sobre la persecució de la llengua i la cultura de Catalunya pel règim del general Franco (1a. part) de Josep Benet.
Autora: Margardia Cienfuegos
M'agrada llegir i el món de la tecnologia
Des de la Mediterrània 
[…] El costum de passar-nos al castellà quan l’interlocutor no parla català fa el català inaudible! Aquí rau la raó de la pregunta de la passatgera del metro que, com que parla castellà, ho té difícil per sentir-nos parlar en català. La Margarida Cienfuegos ens proporciona una estratègia per canviar aquest costum de passar-nos al castellà pel de parlar sempre en català; a més a més, analitza la base de l’adquisició i implantació d’aquest costum, al seu article Tenim per costum … […]
https://www.facebook.com/note.php?note_id=208605029183986 Compromís personal amb la llengua.
Per circumstàncies que resultarien llargues d’explicar, darrerament em veig en la necessitat de fer un recorregut en metro des de Sant Ildefons (Cornellà) fins l’altra punta de la línia 5. Abans d’agafar el metro, camino uns cinc minuts per l’Avinguda principal del barri, sempre en dos sentits, a l’anada i a la tornada. Doncs bé, tot i que faig aquest recorregut tres cops per setmana des de fa dies, mai no he escoltat ningú dir un sol mot en català. Ni per casualitat. El barri és ple de sud-americans, àrabs i immigrants espanyols, la majoria jubilats o joves; ni uns ni altres diuen una sola paraula en català, i segur que molts el saben. Jo pregunto, qui té pebrots, en un barri com aquest (i a Catalunya n’hi ha moltíssims) de dir-los que haurien de parlar en català o, si més no, entendre’l. Però si molts d’ells ni tan sols entenen el castellà, o l’utilitzen de molt mala manera, perquè provenen de zones rurals andines o no es parla un castellà correcte. A més, en molts casos són gent que no es vol integrar, sinó gent que pensa retornar al seu país, aleshores, per què dimonis han de perdre el temps i les energies aprenent uns pronoms febles que no tenen ni la més remota idea, ni ganes, de saber què són ni per què serveixen? El que ens hauríem de plantejar, potser, ara que a Catalunya som tants aturats i tanta gent jove ha de marxar perquè aquí no hi ha oportunitats, és de quina manera podríem cobrir nosaltres aquests llocs de treball que no tenen inconvenient a ocupar els qui venen de fora i no volen saber res del català perquè els han dit, per activa i per passiva, que aquí es pot viure perfectament en castellà fins i tot molt mal parlat. Aquesta també seria una bona manera de salvar el català: oferir primer la feina a gent d’aquí catalanoparlant i després als de fora que demostrin ganes d’integrar-se aprenent la nostra llengua, que també n’hi ha, i molts, i mereixen un gran premi. És la meva opinió, encara que sé que a molta gent no li agradarà perquè no és gaire solidària.
Joan, com saps, hi ha gent que ha nascut a Catalunya i no parla el català, i molta gent que ha nascut fora de Catalunya i ha fet un esforç i ha après el català i l’ha fet seu, malgrat que és una llengua que sap que té l’estat en contra. La majoria de gent castellanoparlant que viu a Catalunya no té res en contra del català, sols hi ha una minoria, molt visible i amb el recolzament de l’estat espanyol que, per raons polítiques, està en contra del català. Tan sols cal consultar les estadístiques. El problema crec que no té a veure gaire amb l’origen de naixença de les persones, sinó que a Catalunya puguis viure sabent i parlant només en castellà i, en canvi, no puguis viure-hi sabent només el català, per diverses raons:
-La primera és que no tenim estat propi i l’estat espanyol és clarament hostil a la llengua espanyola, amb més de 500 lleis vigents a Catalunya que obliguen a l’ús del castellà:
Feu clic per accedir a 500_lleis_que_imposen_el_castell__des_2009_DEF.pdf
-La segona, i no la menys important, és que els primers que considerem el català prescindible som molts dels catalanoparlants que abandonem la llengua a la primera dificultat o, fins i tot, abans que no es produeixi, i ens excusem en que la culpa la tenen els forasters i no és ben bé així.
L’enemic no són els forasters, no ens equivoquem d’enemic, l’enemic és un estat espanyol hostil al català i als catalans. Fixa’t només que els que fan més xenofòbia, com el PP, són els principals enemics del català.
Jo tenia un company de feina que parlava a tothom en català. Us aseguro que l’entenien. Evidentment, quan hi havia gent de fora els parlava en el seu idioma si el coneixia. Em va costar anys entendre el seu propòsit. Ara sé que és una resposta possible per viure en català a Catalunya. ‘Sigues el canvi que vols en el món’ Gandhi.
Així és, de nosaltres depèn que el català es parli.
Hi ha una cronologia detalladíssima a la viquipèdia http://ca.wikipedia.org/wiki/Cronologia_de_la_repressi%C3%B3_del_catal%C3%A0
L’enllaç del bloc no arriba a bon port…
Molt bona aportació, aquest enllaç a la ‘Cronologia de la repressió del català’, a la Viquipèdia.
Pel que fa al meu enllaç a l’article original de la Margardia Cienfuegos al bloc ‘Parlem en català’, efectivament, ho acabo de verificar, i el bloc ja no es troba disponible. He fet una cerca al Google per si havia canviat d’ubicació/adreça, però no l’he sabut trobar. A la web, ja se sap, un dia hi ha una pàgina, i a l’altre, ja no hi és, tot es belluga molt ràpid.